Escric esta invenció-diversió per a Jesús M. Tibau i el seu racó dalt del món
L'única cosa (si així es pot dir) que va quedar de la nostra relació va ser el lloro que em va regalar per al primer aniversari que vam celebrar junts. La nostra convivència va acabar com el xocolate del lloro, faig servir estes paraules tot i que no tinc massa clar ni l'origen ni el significat d'esta expressió, suposo que es podria definir, d'una manera més senzilla, com que va ser un autèntic desastre.
Jo la volia i suposo que ella, de vegades, també em va voler. No és fàcil avui en dia tindre algú que et resolga els problemes feixucs de la vida quotidiana: la compra, el menjar, l'escuranda, la bugada, la neteja,... i els impostos, els pagaments. A tots estos serveis ella atenia ben plaent. I per les nits, ella alternava. I finalment va alternar del tot. I jo m'he quedat amb el lloro. Ha fugit, suposo que víctima de la nostàlgia i per a buscar-la -era tan mona.
He posat un cartell intentant recuperar-lo. Quan un accepta una responsabilitat ho ha de fer amb totes les seues conseqüències. El lloro em deia: "Benvingut!!" "Corre! Corre! Cooorre!!!"
(Per a il·lustrar-lo d'una altra manera este vídeo que divertix tant a mon fill: http://www.youtube.com/watch?v=ZLsJyfN0ICU)
2 comentarios:
gràcies de nou, sempre a punt per deixar la feina feta
Les històries de pirates m'encanten, si no hagués estat qui sóc, hagués volgut ser pirata (t'imagines?), ara això de "l'escuranda"... ho hauràs d'aclarir que per aquí no es fa o si ho fem no ho sabem que ho fem!
Per cert, una història amb molt bon sentit de l'humor!
Publicar un comentario