miércoles, 8 de abril de 2020

Cortés Cortés, Fede, "Tant de bo fóssiu aquí!"

Cortés Cortés, Fede, Tant de bo fóssiu aquí!, Ed.Onada,
Col. Narratives minor, 1, Benicarló 2019






És ben cert que les contraportades ens donen una visió acurada
del que trobarem al llibre... Un llibre, per cert, amb banda sonora,
començant pel títol, la referènciaal famós Wish You Were Here...

Les coses el 1977-1978 eren així, hi havia un
dinamisme social, una inquietud artística que generava esperances...

Després va vindre el desencant.

L’autor ha sapigut poar en els seus records i donar-los sentit i frescura narrativa,
les pàgines finals em semblen antològiques. M’agraden les obres que saben construir-se
i que esgrimeixen raons. Devia ser, en aquella època el curs del COU, en aquesta
seria 2n de batxillerat... Un curs determinant a les nostres vides. Un moment de canvi
i construcció, de pèrdua de relacions i d’inici de noves relacions.

M'ha agradat molt... Una obra lleugera, de fàcil lectura. Diàlegs ben portats. Llengua versàtil.
Vivencial... Creïble... Amb humor... Eròtica... Musical... I amb unes conclusions
reals com la vida misma.

Tant de bo no haguéssem canviat!

Ollé Albiol, Manel, Mauri essencial, Ed. Onada


Ollé Albiol, Manel, Mauri essencial, Ed. Onada, Gent Nostra, Sèrie Maior, 4,
Benicarló 2019, 96 pàgs.


Sempre he sentit simpatia per Mauri, des de sempre m’han agradat els seus dibuixos,
les seues pintures...

Restarà per sempre pendent el contacte personal que consideraré que ha estat per causa
de la seua estima per la natura i la bellesa.

Les seues obres reflecteixen una perfecció acadèmica i un enfocament personal que fa
que una cosa feta per Frederic Mauri, tot i que tinga la influència o recullga la manera de fer
d’un altre autor, no deixarà de ser Mauri... D’això em diem tindre estil, i l’originaritat rau en l’estil,
en la manera de fer.
Quant al llibre he de dir que m’ha agradat i interessat. Manel Ollé es posa en ell al servei
d’una causa noble: Fer conèixer Mauri, els diferents aspectes de l’obra de Mauri, la seua potència
i universalitat, el lligam amb les nostres terres i el compromís ètic, social, pedagògic.

Ens fa el retrat d’una persona humil, però exigent amb ell mateix.

Manel Ollé comparteix amb nosaltres les opinions que altres escriptors i artistes han fet públiques
de l’obra de Mauri: Zoraida Burgos, Manuel Pérez Bonfill, Gerard Vergés,...

Manel Ollé que ja se n’havia ocupat en dos llibres de l’exlibrisme de Mauri, ens parla també del cartellisme,
la col·laboració en la premsa diària, la pintura,...

Ens comenta que es pot aprofundir i que cal aprofundir en la seua obra, però el seu llibre
que és divulgatiu, també és profund i jo diria que força exhaustiu, però també, amè.

lunes, 6 de abril de 2020

Cernuda, Luis, "Ocnos", Ed. EL PAÍS, col. Clásicos del s. XX, 16, Madrid 2003, p. 155

Començava a fer unes croniquetes de lectura el 2015. No pretenien ser exhaustives,
simplement, volien deixar un record, quatre notes contra l’oblit.

Amb el temps del confinament he començat una tècnica de lectura que em ve de la infància,
és a dir, llegir mentre circulo. Quan era xiquet deixava el llibre en una cantonada de la taula
i cada volta de tricicle llegia una cosa i mentre pegava la volta a la taula, la repetia…
Era per a memoritzar per als exàmens.

La lectura, normalment, ens impideix fer exercici. Vaig provar llegir caminant i, part d'Ocnos,
de Luis Cernuda, em va durar 8 quilòmetres. Ahir, 5 d’abril de 2020, vaig acabar de llegir
Mauri esencial, de Manel Ollé.

Ara, del que es tracta és de deixar una mica de constància d’aquestes lectures.
Començarem per
Cernuda, Luis, Ocnos, Ed. EL PAÍS, col. Clásicos del s. XX, 16, Madrid 2003, p. 155


Se inicia con una cita de Goethe que hace referencia a Ocnos. ¿Quién era Ocnos?
Esto nos dice la Wikipedia: En la mitología griega, Ocnos (en griego Ὄκνος) es un personaje
simbólico habitante del Hades, al que se representa trenzando continuamente una cuerda de juncos
mientras una burra a su vez la va devorando.

¿Qué es lo que trenza Cernuda? Su memoria. Va trenzando sus recuerdos de infancia
en Sevilla, más tarde el camino del exilio y el exilio con sus diferentes escenarios.

Se trata de una prosa poética deliciosa, a la cual yo me enfrento con prevención…
Tiene Cernuda unas raíces románticas, de hecho, la referencia al mito que inicia el libro
es de Goethe (y no es el único escritor romántico que nombra: Bécquer, Byron,...)

En cuanto al mito de Ocnos, lo interpreto de dos maneras: como un Sísifo condenado
a la repetición de una secuencia y como alguien que entrega algo bien trenzado a alguien
que no lo valora, es posible que sea esta la posición del poeta respecto a la sociedad,
entregar una lengua bien labrada a alguien que no la valora.

Hay buenos momentos de conexión en “La riada”:

“Al llegar la noche, derribados con el temporal los postes y alambres eléctricos, no había luz.
A la claridad de las velas, un libro ante sus ojos soñolientos, escuchaba el viento afuera,
en el campo inundado, y la lluvia caudalosa caer hora tras hora. Se sentía como en una isla,
separado del mundo y de sus aburridas tareas en ilimitada vacación; una isla mecida por las aguas,
acunando sus últimos sueños de niño.” (p. 60 y 61)

El momento con el que más conecto es cuando empieza a hacer referencia al exilio, cuando
en el fragmento “Guerra y paz” habla de una estación que yo, porque he querido
me he imaginado como si fuese la de Canfranc o Portbou, pero que no podrían ser,
porque nos recuerda la que dejó atrás medio derruida, con hierros retorcidos y cristales rotos,
por lo tanto, debe ser una estación francesa, ¿Cerbère?  En este lugar, podemos ver fotos:
https://www.roger-viollet.fr/en/s-1092120-spanish-civil-war-la-retirada-visit-of-the-secretaries/page/1#nb-result
Pero él nos habla de una estación solitaria. En la que se reconcilia con la vida, con la tranquilidad, la paz,...
En estos días de confinamiento proyectamos en los textos el matiz de la situación.
En este sentido nos cala:
Sentado en medio de aquella paz y aquel silencio recuperados, existir era para ti como quien vive
un milagro. Sí, todo resultaba otra vez posible. Un escalofrío, como cuando nos recuperamos pasado
un peligro que no reconocimos por tal al afrontarlo, sacudió tu cuerpo.
Era la vida de nuevo; la vida, con la confianza en que ha de ser siempre así de pacífica y de profunda,
con la posibilidad de su repetición cotidiana, ante cuya promesa
el hombre ya no sabe sorprenderse.” (p. 104-105)

Nos atrae enormemente, pero el final nos lleva a la dura circunstancia que le rodeaba:

Atrás quedaba tu tierra sangrante y en ruinas. La última estación, la estación al otro lado de la
frontera, donde te separaste de ella, era solo un esqueleto de metal retorcido, sin cristales,
sin muros ―un esqueleto desenterrado al que la luz postrera del día abandonaba. ¿Qué puede
el hombre contra la locura de todos? Y sin volver los ojos ni presentí el futuro saliste al mundo
extraño desde tu tierra en secreto ya extraña. (p. 105)

“La casa” es también un texto en el que nos cuenta cómo, tras muchos cambios
de país y, en consecuencia, de domicilio, renuncia al proyecto de casa:

Pero es un sueño al que ya por imposible renuncias, aunque sea realidad de todos a la que
no puedes aspirar. Tu existir es demasiado pobre y cambiante ―te dices, escribiendo estas líneas
de pie, porque ni una mesa tienes; tus libros (los que has salvado) por cualquier rincón, igual
que tus papeles. Después de todo, el tiempo que te queda es poco, y quién sabe si no vale
más vivir así, desnudo de toda posesión, dispuesto siempre para la partida.” (p. 148).

Este final nos hace pensar inevitablemente en el Antonio Machado de: “Ligero
de equipaje, casi desnudo, como los hijos del mar.”

Discrepo en su inclinación hipotética por el paganismo, al que preferiría antes
que al cristianismo. Tampoco estoy de acuerdo con su valoración de
Garcilaso de la Vega como superior a San Juan de la Cruz, por la servidumbre
de este último a una idea religiosa. El Cántico Espiritual, de San Juan de la Cruz,
aunque muy basado en El cantar de los cantares, de Salomón, no deja de ser
una auténtica joya de las palabras que nos llegan de forma distinta a lo inteligible.

No quiero dejar de señalar que hay momentos extraordinarios de sentimiento
y pensamiento. Libro que conviene releer, lápiz en mano, para señalar esos
destellos que nos alcanzan y que hablan de la construcción de un yo poético.

viernes, 15 de febrero de 2019

lunes, 11 de febrero de 2019


Amb Dolors Fortuny Golorons, regidora de Cultura de l'Ajuntament de Constantí
10 de febrer de 2019
Foto: Rafel Solé Roig

XII PREMIS LITERARIS CONSTANTÍ 2018 

Constantí ha celebrat aquest diumenge 10 de febrer l’acte d’entrega dels Premis Literaris 2018

Es tractava del darrer dels actes del programa de Festa Major d’Hivern i la Biblioteca municipal es va tornar a omplir un any més per gaudir d’aquesta festa literària, en la que també es va presentar el llibre que recull els millors treballs que s’han presentat a concurs durant aquesta edició Relats de Festa. Aquest any s'han presentat 353 treballs a concurs, dividits en 4 categories: la d’adults (a partir dels 21 anys), la de júniors (de 17 a 21 anys), la de joves (de 13 a 16 anys), i la d’infants (fins als 12 anys). (Fotos: Rafel Solé Roig)
https://www.facebook.com/pg/ajuntament.constanti/photos/?tab=album&album_id=2249946635279365

foto de Ajuntament de Constantí.

Dolors Fortuny Golorons i els premiats de les quatre categories:
Teresa Fernández Sáiz, Tomàs Camacho Molina, Xavi Domingo Ferré i Judith Mata Ferrer,
Foto: Rafel Solé Roig

Primer premi - Categoria adults
LES FESTES CANSEN
Tomàs Camacho Molina
Alcanar (Tarragona)

És paradoxal que, allò que se suposa destinat al descans, resulte tremendament cansat. Les festes, que haurien de ser alliberadores, es converteixen en una marató d’actes i obligacions per als festejadors.

La Comissió de Festes de l’Ajuntament havia decidit superar-se: més actes i millors. Tots els sectors socials representats.

La gent gran ja tenia els seus tiberis i diversions a punt: berenar i ball, per a no fer tard a l’imperdonable sopar.

La gent madura ja estava organitzada per a servir els més jóvens: diners, la roba adequada, desplaçaments,...

Els jóvens, amb la seua inqüestionable vitalitat, ja es preparaven per a sopar a partir de les 10 i comparèixer ben vitaminats als maratonians concerts i balls.

Els xiquets ja tenien muntades les atraccions de fira.

La matinada grallera el va fer despertar malhumorat, acostumat com estava a dormir, amb les habituals interrupcions del so a ritme circadià que requeria en els festius una inevitable pròrroga per acabar la seua necessitat de descans. Despertat per les dolçaines, sabia que li costaria més entrar al dia amb plenitud de facultats. S’interposava entre ell i la realitat un tel de distància difícil de tallar. Requeria temps i, sobretot, un bon esmorzar, una combinació del que els anglesos diuen “continental breakfast”, és a dir, cafè amb llet i pastes (generalment croissants) i alguna cosa més consistent que podia ser un entrepà o un plat combinat de tapes si la cerimònia es feia en un bar amb els diaris davant. Reconeixia aquella cerimònia com un dels indiscutibles plaers ciutadans del segle XXI.

Un cop complida, ja podia desplaçar-se pels carrers festius. Si les gralles anunciaven la festa, de nou les gralles i els timbals eren el preludi a la concentració de nanos i gegants. Ell, ja ben madur, es deixava portar pels ritmes ancestrals de la percussió i acompanyava la cercavila que propiciava prometedores trobades amb persones del seu gust, persones amb qui li agradava conversar, bé per la seua amenitat, per la seua gràcia natural, que podia anar acompanyada, o no, de bellesa física. La ciutat ofereix un veritable gaudi per als ulls i una simple passejada ens pot delectar suficientment: aguaitar, de moment, no és un delicte, però tot arribarà... En tot cas, sempre és aconsellable la discreció. No es pot anar provocant les persones amb ullades intimidatòries. El dissimul és convenient i, potser, més reconfortant. És més gratificant i sutilment pervers veure sense ser vist.

Voltant i girant, el periple amigable per la ciutat amb el seguici, amb prolegòmens, parades i desenllaç, durava unes tres hores, la qual cosa el situava en la magnífica hora del vermut, sempre estimulant, acompanyat d’una tapeta o coses més humils com les pataques de bossa o les olivetes en les seues múltiples varietats. I per a varietat de varietats: la variada, és a dir, una tapa a base de productes del mar, generalment, enllaunats, on no poden faltar els genuïns catxels, musclos, cloïsses, navalles, i olivetes amb una presència discreta en nombre, però no en mida. Tot plegat, per una banda estimulant i per una altra comportador d’una anorreadora nyonya, a la qual ens hem de sobreposar per arribar a taula. En este estat liminal, es pot dir que ens arrosseguem fins a la taula o ens deixem vèncer i ens lliurem a la comoditat del restaurant. Com tot, una i altra cosa tenen els seus pros i contres. Són fàcils d’endevinar, de manera que no ens entretindrem en la seua pormenoritzada descripció, siguen actius, no s’adormen, i posen-se a pensar, vostès que poden.

Este procés, siga A o B, acaba irremeiablement al llit, en una reparadora becaina. Hem de procurar que no siga molt perllongada, perquè si ho és ens perdríem els imprescindibles espectacles de tarda, generalment dirigits al públic infantil, però que si som espavilats els podrem traure molt de profit.

Els prejudicis sobre a quin públic van dirigides les obres d’art ens poden privar d’un fantàstic camp d’observació i gaudi, penso ara en una coneguda obra de Walt Disney, Basil, el ratón superdetective, que voreja la pornografia i que em fa suposar que algunes obres estan creades i dirigides primer, i sobretot, als “paganinis” dels espectacles.

Ja superada la tarda, no caldrà berenar. Si tenim alguna inquietud podem prendre una alleugeridora infusió. Haurem de decidir si volem sopar o no. Els dies de festa el dinar és abundós i cal equilibrar-se no sopant.

Els espectacles estaven servits, n’hi havia gairebé per a totes les edats.

Ell va decidir anar a l’anomenat ball popular a l’aire lliure: les cançons de tota la vida i les de moda, en amigable convivència. Ballar sols. Ballar junts.

Tota festa és bona si s’acaba ballant junts i si el ball es porta més lluny, al llit.

Així va ser la seua sort aquella nit. Van acabar en el seu àtic, amb la mediterrània i humilíssima terrasseta i el sorollet de l’aigua que queia al safareig, l’atronador soroll dels generosos focs artificials amb què ens havia premiat l’Ajuntament en aquell final de festes que es prometia delerós, tot i que ja en ell s’endevinava el dolorós retorn a la normalitat, a la rutina. Potser la millor festa és la que s’instal·la en la nostra vida per a convertir-la en quelcom excepcional. La que ens obre els braços per a lliurar-nos a plaers inesperats.

La festa pot ser una fugida de la quotidianitat, no de l’avorriment.

L’avorriment era una paraula prohibida al seu vocabulari. Per este motiu en el reduït espai d’aquella terrasseta la nit va ser fèrtil en propostes. La benignitat del temps i de l’espai els va permetre executar la seua dansa completament nus i desvergonyits. Pocs ulls més elevats que ells, per tant, creien que podien desenvolupar els seus moviments amb tranquil·litat, i amb tranquil·litat els van desenvolupar. Inconscients que algú estava fent la festa amb la mirada, recreant-se en aquells moviments que procuraven ser subtils, tendres, amorosits, lluny de l’animalitat, persones al plató de la soledat tendint ponts, volent-se veritablement per aquells instants abans de tornar a la rutina. “Lavorare stanca”, deia Pavese. I les festes?





domingo, 13 de mayo de 2018

HAIKU-BONSAI 2018

(CAT) HAIKU-BONSAI 2018

Benvolguts i benvolgudes, amics i amigues, poetes,

Porto uns anys col·laborant amb els Amics del Bonsai Alcanar. Ara ens proposen una col·laboració per al Congrés Internacional de bonsai i cultura Japonesa a Alcalà de Xivert. Aquest esdeveniment ve organitzat per l'associació espanyola Nippon Bonsai Sakka Kyookai.


Se’ns demana que hi haja col·laboracions en diferents llengües, per tant, us animo a contribuir a la diversitat lingüística de la convocatòria.

Este anys ens plantegem fer un haiku sobre el bonsai acompanyat d'una il·lustració (també pot anar integrat text i imatge).

Un sol haiku per autor/a.

Ha d'enviar-se en format jpg a este àlbum web:

Podeu veure els de l’any passat:

Ha de figurar autoria.

Han de ser originals.

S'accepta que es comparteixen sota la marca Creative Commons.


(ESP) HAIKU-BONSAI 2018

Estimados y estimadas, amigos y amigas, poetas, artistas:

Llevo unos años colaborando con los Amigos del Bonsai Alcanar. Ahora nos proponen una colaboración para el Congreso Internacional de bonsái y cultura Japonesa en Alcalà de Xivert. Este evento está organizado por la Asociación Española Nippon Bonsai Sakka Kyookai.

Se nos pide que haya colaboraciones en diferentes lenguas, por tanto, os animo a contribuir a la diversidad lingüística de la convocatoria.

Este años nos planteamos hacer un haiku sobre el bonsái acompañado de una ilustración (también puede ir integrado texto e imagen).

Un solo haiku por autor / a.

Debe enviarse en formato jpg a este álbum web:

Podéis ver los del año pasado:

Tendrá que figurar la autoría.

Han de ser originales.

Se acepta que se comparten bajo la marca Creative Commons.


(ENG) HAIKU-BONSAI 2018

Dear friends, poets, artists,

We have been collaborating with the Amigos del Bonsai Alcanar for a few years. Now they propose us a collaboration for the International Congress of bonsai and Japanese culture in Alcalà de Xivert. This event is organized by the Spanish Nippon Bonsai Sakka Kyookai Association.

We are asked to collaborate in different languages, therefore, I encourage you to contribute to the linguistic diversity of the call.

This year we set out to make a haiku on bonsai accompanied by an illustration (text and image can also be integrated).

Each author must create only one haiku.

It must be sent in jpg format to this web album:

You can see the ones from last year:

It will have to include authorship.

They must be original.

It is accepted that they are shared under the Creative Commons.

jueves, 17 de agosto de 2017

Amb els amics del bonsai d'Alcanar


Benvolguts i benvolgudes, amics i amigues, poetes,

Porto uns anys col·laborant amb els Amics del Bonsai Alcanar.

Este anys ens plantegem fer un haiku sobre el bonsai acompanyat d'una il·lustració (també pot anar integrat text i imatge).

Un sol haiku per autor/a.

Ha d'enviar-se en format jpg a este àlbum web: https://goo.gl/photos/3uaj76Gj4pCFrRot5

Ha de figurar autoria.

Han de ser originals.

S'accepta que es comparteixen sota la marca Creative Commons.