viernes, 16 de julio de 2010

ET PASSO EL LLOP


Una magnífica obra de Gabriel Janer Manila.
No té desperdici des de la primera paraula fins el colofó.

miércoles, 14 de julio de 2010

SER XIQUET ÉS AIXÒ (Let’s the children play!)



(Per a la proposta de Jesús M. Tibau)
Ser xiquet és això, esperar el moment per a poder entrar al joc, esperar el moment per a ser adult, esperar el moment per a poder decidir per un mateix.
Quan s’és el menut dels menuts un ha d’estar a prop de la cadira esperant que l’entrenador ens dixe participar al joc.
Contemplem com juguen els demés per a saber com hem de jugar quan ens toque jugar. I dels xiquets que se’ns diu que som present estem esperant contínuament el futur, això sí quan juguem desapareixem en el joc, som present de presents.
En la festa es pot estar de dos maneres: dins de la festa o fora d’ella. Si estem dins estem dissolts, no ens qüestionem res, vivim i prou. Si estem fora tot ens sembla absurd.
Tapeu-vos les orelles i mireu gent que balla. Hi ha res més absurd que això?
Podem mirar i no veure, estar embadalits, simplement mirant la llum que entra entre les fulles, aquelles taques de llum, tan Renoir.
Juguem amb bufes i corones, riem, mengem pastís, perill, en una festa de solsir-se cap l’altra part, l’altre costat, tan Cortázar,...
Ser xiquet és això somniar amb un cavall de cartó i quan obrim la mà ens adonem que el cavall ja no està, ens fem grans, tenim un amor, pensem si és de veritat o no, i com Machado ens estem plantejant sempre què és la veritat, què és la fantasia. El que és del tot cert és el que va dir Wilde: un pedestal pot ser pura fantasia, però la picota és d’una realitat aterridora.
No manllevem la dimensió de paradís que té la infantesa: Let’s the children play!

lunes, 5 de julio de 2010

Arqueologia poètica: Tons i temps (1985-1986)

TONS I TEMPS









































INTROIT














Tancat, solcant el paper de paraules
-però no només paraules-
sento nostàlgia de la vida.
Fora, de vegades m'arriben pensaments
que tenen tast de vida,
m'agradaria atrapar-los,
però són molt ràpids i fugen,
s 'amaguen
i no tornen.















































10 VISIONS-10 VICIS
I UNA VIRTUT





















VISIÓ 1

Ai, malaurat Catul, estigue´t de ximpleses
i allò que veus ja mort pensa que ja és perdut
Catul

I he estat desterrat del teu cos
no sé si per obscè
o pel teu desig d'altres pells,
-la meva ja l'havies tastada massa-.
Arriba un dia en el qual els ulls s'esgoten
de mirar el mateix paisatge i decideixen viatjar.
Un dia la nostra llengua es cansa del mateix tast,
i avorrim el plat que se'ns ofereix sempre.
Jo, burlat, torno a tu,
ple de desig, alterat pels líquids de l'amor.

Cerquem el que se'ns nega
i rebutgem el que se'ns ofereix
amb monotonia de degoteig.

M'ha calgut cercar nous camins
però tinc una sequedat immensa al cor
i una tristor infinita, certes nits.


VISIÓ 2

Quan he estat perseguit pel teu desig
em negava a oferir-te la flor total.
No, no et pensis que fóra fàcil
-ans al contrari-. No podia veure't
tancada, amb tons llavis premuts,
de vegades amb regalim de llàgrimes.
Ara el teu sofriment t'ha donat
una saviesa, la faràs servir per allunyar-te'n.
Aleshores seré jo qui plori
de vegades per enyor,
d'altres penedit de no haver-te obert senceres
les portes del jardí total.
Cercaré el teu cos impacient
i tu em negaràs com les roques
neguen la persistència del mar.
Aleshores seré una escuma trista.
I tu, terra, t'estimaràs més la pluja.


VISIÓ 3

Volia viure sense lligams
i a cada volta el parany el lligava.

El parany d'amor és de molt dolça dentada,
les seves dents ens fereixen de tendresa,
les seves genives ens porten un tast a mel,
la seva llengua ens porta mots secrets
que són una fugida de la mort
i record d'ella,
que ens traurà el plaer i el plany.


VISIÓ 4

Té lleis l'amor,
que més aviat són condemnes.
L'amor té lleis
perquè la roda gira,
si no girés la roda,
una altra cosa seria.


VISIÓ 5
Recorda, cos
K. Kavafis

No tornen els cossos amats
a obrir-se.
Els amors futurs tenen gust de cendra
però el seu tast es torna dolç
quan comença a néixer l'oblit.










VISIÓ 6
i amar
sense esperar,...
J.V. Foix

Si jo estimés com s'estimen
els astres,
seria un planeta amb rialla.
Els astres distants ens ignoren.
Els astres porten el ressò dels mots:
atracció,
equilibri,
harmonia,
d'altres com:
reflex,
lluentor,
moviment.

I molts d'altres que ignoro
i pels quals jo no sé estimar
com s'estimen els astres.


VISIÓ 7

Calla, no ens hem de dir res
quan parlen els nostres llavis,
i parlen sense dir paraules.
No em demanis si t'estimo.
Deixa que el cos parli:
ens hem de fondre en la fúria
d'aquests instants presents.
Escoltaré els tons dels nostres gemecs
i pensaré que almenys per un temps
som present i vivim fora de les lleis.



VISIÓ 8
Em veig sovint per fosques solituds,...
J.V. Foix

A cops de cap se n'assabenta
que el dol és sol
i el plaer un frec que fuig
quan se'l dóna.

Savi d'aquesta saviesa,
ara camina pels bordells
i de totes les putes s'enamora.


Cada matí es desperta amb un nou oblit,
Cada matí es desperta amb un nou oblit,
i no per això la ciutat és més distreta,
ni menys tèrbola.


VISIÓ 9

Ja despullada em venia
a cercar la teva mà.
Els teus llavis em besaven
amb golafreria
volies amb els ulls
la resolució d'un misteri
em demanaves veritat
i les meves parpelles
queien
amb timidesa
negant
oblidant
renunciant a les delícies de la vida
víctima d'un fosc desig
-d'un algú que em prenia l'alè per les nits-
aleshores vaig pensar que estava
boig


VISIÓ 10
(Aquesta visió anul•la les anteriors)
PER QUÈ ANOMENAR VISIÓ
A QUELCOM QUE NO ES VEU?








VICI 1

Queixar-te quan et fa mal
el queixal [aquella queixa
amb gust d'all (l'all de l'insomni)
L'esqueixada].


VICI 2

Incapaç d'emprendre accions
habites en els llocs
on no figuren
senyals de prohibició


VICI 3

Temptar la fruita prohibida.
Ensumar-la, tastar-la,
empassar-te-la, delitar-te amb la seva dolcesa,
i finalment...


VICI 4

No acabar les coses que emprens.
El termini és la mort.


VICI 5
(altrament dit: universal)

La mort és un vici
extraordinàriament comú.
L'únic vici irrepetible,
un vici reservat, anticipat,
llàstima de tenir-hi participacions!


VICI 6
(altrament dit: haiku de la neu joiosa)

De perles he omplert

5/7/5; 5/7/5; 5
el meu pansit ventre.

VICI 7
(vicissituta comuniticata)

Va posar un anunci al diari:
"SOLITARI BUSCA CONSOL".
malauradament es va descuidar
de l'adreça.
Li va costar 150 pessetes
al diari de l'endemà.


VICI 8
(dificultats de la procreació)

Gust de metall,
el metall fa malbé la sang,
la sang que no es belluga
no és bon pare de criatura.

(ÉS UN CONSELL DE LA IDEM-ERIA D'ESPORTS)

VICI 9
(Secuentia brevis)
Fa versets estúpids))))

VICI 10
(Homenatge als vicis desconeguts)


MIRALL









VIRTUT PESSOANA


El temps que et dedico
podria consagrar-lo a l'art,
però l'art és indiferent
de que algú li estigui consagrat,
aleshores dedicar-me a l'art
és dedicar-me a mi,
això tot suposant que disfruto
dedicant-me a l'art.
Quan l'art es fa lluitant contra la son,
quan trobo distància entre el que penso
i el que faig, crec que pateixo.
Sento el meu goig com allò que vaig pensar
i que el que fet és per els altres.

Hi ha un estrany art a la pluja,
la qual mai és la mateixa,
però les gotes són lletres
que sempre se n'inventen d'idiomes nous.

Dubto si dedicar-me a tu,
a l'art o a la pluja.
He pensat que l'art són objectes,
i no pensen, però poden fer sentir,
he pensat que la pluja és un objecte
i quan cau sobre la terra
sembla morir, s'amaga,
serveix per a assenyalar les fulles.

M'inclino per l'art de la pluja
-però no plou sempre-
de fet gairebé ningú vol que plogui sempre,
per aquesta raó van construir una arca, per això Macondo.
Aleshores la pluja va fer mala art.
Ara no vull la pluja.

i els quadres tan quiets,
i la música tan callada,
i les estàtues gairebé sempre belles
-però sempre mudes-
i això que escric, estimat lector, mort
sense els teus ulls,
però no sols pels teus ulls.

He decidit no dedicar-me a més art
que el de fer un gest senzill,
que t'eviti patir.
He decidit dedicar-me al difícil art
de fondre'm amb el que estigui
a l'abast dels meus ulls.

Tot això que els meus ulls vegin
no serà meu,
però estic obligat a riure amb la seva vibració...
























































LÚCID-LÍRIC-LÚDIC















I
Gairebé tot explicat.
Me'n ric perquè m'ha fet gràcia,
és divertit, què bonic!, què bé!

Aquesta matinada és com riure's a destemps,
com l'encanteri de saber
perquè se'n riu un babau.

Se'n riu i amb això ja n'hi ha prou!

II
lapidari
l'esperit de justícia m'ha conduït
a patir molt patir molt patir molt
perquè les situacions de la vida
no són equilibrades equilibrades equi.

III
DECEBUT
NOSTÀLGIA
però la decepció és conseqüència de la nostàlgia
o tras la decepció sóc víctima de la nostàlgia?

IV
Ideals, llocs de la confusió.
Accions i reaccions:
un riu tèrbol
ple de cadàvers emmetzinats
sota l'esguard de les aus devoradores.

V
De mesquí l'amant vol saber,
a ciència certa
quines han estat les infidelitats
de qui estimava.
S'imagina el seu cos
cobert de petons desconeguts.
Tracta d'endevinar la mecànica
dels seus gestos, però mai és segur,
ignora el destí
de qui ama -ja d'una manera estranya-
pels carrers de l'atzar,
a les nits d'abandó i giravolts al llit.
Més s'estima la soledat
que el patir dels moments inconeguts.
VI
Esclaten els focs d'artifici,
enlluernen els ulls, s'obren les boques.
El cel és ple de misteris de color.
L'aire i la terra tremolen.
L'eixordant soroll dels coets que esclaten.
El poble tot d'una que els veu
i aplaudeix, tot comentant
-que han estat millor que els de l'any passat-

VII
Ell s'ha negat aquests plaers
perquè avui, aquesta nit,
viu l'angoixa d'una bèstia
empalada
i posada al foc.


(Altres més assenyats dirien:
pateix hiperbòlica poètica,
no es veu tremolor al traç)

VIII
Sembla feliç, es diu.
Si és feliç, té raó.
La mecànica de les rialles.
L'espurna del gemec fingit.
La dinàmica del coet
s'aconsegueix des de l'estàtica
de la plataforma d'enlairament.
El peu s'impulsa a la sorra,
el cos camina.
La sorra sofreix la petjada.
El cuc, es veu a l'ull del mort.

El soroll desplaça al silenci.
L'escala es fa d'esglaons.

Sembla feliç, es diu.
Se'n va i torna
i jo estic quiet, immòbil,
l'acte em fa por, encongit
a la meva cadira, desdoblego
l'estratègia de les nits.


VIII
Mite-la semblant fugida,
sense lloc on anar a veure-la.
Esquivant-te.
De tots, tu ets el més domèstic.
No suporta aquest lloc
en perenne tardor.

IX
Resta tranquil. Apaivaga
el malestar del teu cos,
qui et diu amic i et vol,
a tu ha renunciat
i et considera un moble,
tot i que de vegades ploris.

Tu que entens, malgrat que el teu cos no ho senti
has de romandre inert, marmori.
No t'amoïnis per aquest mal pas,
per aquesta closca desfeta.

És indefugible la veritat del cos,
i el cos mana i per ell vivim
i a la raó descontenta sotmetem.
El que no som per no ser-ho
a un altre en fem de causant
i així continuem presoners
de les nostres pròpies presons,
no volent, ser, sent.

X
Si esguarda objectivament el seu cos,
es diu: és un cos com tants d'altres.

Però tot és mesclat pels deliris, les excitacions,
el desig que sempre acaba esbandint-se
contra un mur.
Fins i tot el coit
el recorda sempre ple d'insatisfacció,
això no l'alimentava,
el feia tornar sempre
i la collita fou estèril.
Els gestos i les paraules d'ella
l'enganxaven de cremor,
una cremor que mai es feia incendi.
El mar esclatant contra les roques,
una escuma rabiosa.

XI
"Adéu, noia, Catul ara ja aguanta ferm
i no t'empaitarà ni et pregarà per força
Catul

Suplicar: deixa'm acaronar-te,
Forçar: hi ha un racó
immens com l'aplec de les queixalades
de tots els temps, inassequible.
Seduir: però el passat ha desmanegat
els bastiments.

Reconèixer: tot està perdut

i per perdut et cerco, et cerco,
en cercles impossibles, ones
sobre el gel
quan cau la pedra.

XII
Si em consoles,
el teu consol
se'm fa parany.

XIII
Saps l'amargor dels petons
que neguen el vol
dels ocellets
de les llengües.

XIV
Em demano si ets única o diversa?
Quan algú neda a l'aigua clara
i el fons és de fang,
l'aigua es torna tèrbola.

XV
Petons amb portes peta
Un xiscle a l'estómac
els budells espeteguen.
Retorna la tendresa
de nits oblidades,
en totes la teva imatge riu,
amb la amplitud immensa
del teu somriure
ens agafes
amb la teva teranyina dolça.
Fas que t'estimem,
som temptats de parar arrels
en el teu desitjat ventre.

Tu no ets terra,
ets ales,
voles
i ens deixes amb les galtes plenes
de flors marcides.

A tu sempre es retorna,
és un retorn al buit:
petons amb portes peten
i jo ja no sé com s'estima.

XVII
Porto anys fugint de l'odi
però sempre m'atrapa
quan m'assassinen el desig.
Tinc els pensaments cabals
i sóc just i pateixo.
Una tristor em rosega el fetge
mentre els ulls viuen àvids de paisatge
i fins i tot sóc capaç de riure.

XVIII
Vull abandonar-me
a la ciència d'anar indiferent,
però tinc tantes crosses quotidianes
que no hi ha jardins
per a deixar-se anar i somniar
i cantar cançons d'ahir i d'ara.
Hi ha gotsplatsllumsescalesportesclaus.
Cercle d'objectes dels quals en sóc esclau.

Hi ha línies de llibres estranys
pels quals avança el meu esguard.
Hi ha rostres que em miren pel carrer.

Records que acudeixen amb uns tons Turner
i desplacen el temps que em flueix entre les mans.





























THE BUTCHER'S KNIFE
















I
Aquesta nit tan sols escriuria poemes corporis.
Mirant la teva imatge als espills
d'una habitació sense sostre.
Despullats. Una mescla de dits i llavis,

galta pit pell
peu nas maluc
sina pubis penis
oberta porta click
Ilit cama espatlla
boca ulls
olora toca escolta esguarda tasta
Carn per al ganivet del carnisser
Aquesta Nit.
II
Acarona't com quan sents el desig
i tothom és fora de la teva cambra.
Fes que les teves mans
dibuixin fantasies pel teu cos
i que la llengua rodoli a la teva boca.
Acompanya't amb música delerosa,
encén l'encens i ensuma capritxosa.
Demora't en arribar al pubis.
Recorda els cossos que han estat la fitó
de les teves mirades al carrer.
Llença'ls un missatge urgent,
i després: crida'm!, crida'm!

A la foscor pensaràs que jo sóc ells
i tu ets les altres
i dintre d'aquest fingiment
abastirem el plaer de cent orgasmes.

III
Dorms, algú s'apropa al teu llit,
és conegut, és desconeguda, t'acarona,
et cobreix de petons, no deixa cap racó
de la teva pell sense visitar
pels seus llavis, la seva llengua
s'endinsa
en els teus misteris.
Despertes plena d'humitat,
ple de calfreds.
Els llençols fan olor a esperma.
Despertes, una ombra desconeguda
abandona la teva cambra.

IV
Basta tomar el pulso de nuestro amor presente
para que broten flores de los otros niños
F. G. Lorca
Hi havia un arbre a la meva habitació
quan m'he despertat aquest matí.
Estenia cap a mi els seus braços vegetals.
Les fulles del seu cap
eren fresques de rosada.
Les flors van ser el millor present.

V
Les ales del teu nas
ensumant la nit.
Una màgica combinació:
pluja, terra, aire fresc de comiat
a l'estiu, les darreres flors,
les darreres fulles,
les pells es preparen per a la tardor
i ja el raïm...
I les ales del teu nas ensumant la màgia.

VI
Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà...
J. V. Foix

Tant de bo que ara
ella
truqués-a-la-porta
-com tants de cops-
Sentiria
que a la fi el desborda la passió,
després del naufragi
pel misteri dels cossos.

VII
TELEGRAMA

L'ocellet de l'amor ha posat el seu bec
en mi aquesta nit.


Impossible dir res.
VIII
RESPOSTA AL TELEGRAMA

Comparteix-ho.
IX
La
nit
amb
els
dits
als
teus
llavis,
com
deus
amb
rauxes
d'espasmes
humits.

X
El teu alè
com la flaire de dolços licors.

XI
L'índex es cremava
al teu mugró.

XII
Porta'm a les ales del teu somriure.
Acarona l'aire amb els poemes del teu cos.
Tan sols et puc oferir la meva derrota,
però mira aquesta bellesa de la nit,
els xiquets ensumen la pluja
al vent fresc d'una nit d'agost.
La resta és malson.
La resta és solitud.

XIII
Els meus llavis al teu coll.
Les meves mans a les teves cuixes.
La llengua-cirera explorant
com la mirada dels nens
les cavitats de la teva boca
cercant un tast d'eternitat.
El deliciós cel dels cossos
rodolant entre les fulles de fresca herba
sota la claror de la lluna
amb reflexes d'argent
i el regalim del matí
anunciant un nou dia,
que comença amb un tresor:
he estat tocat per la teva serenor.

Sento el teu cos dintre meu
quan camino pels carrers deserts de la ciutat
aquest matí.













































E L N 0 U S I G N E



























I
Incertesa, res no és segur.
El terra que trepitjo tremola.
La nit que em porta té una durada indefinida.
Incertesa, lliura'm de la quietud!

II
De vegades el fràgil art d'un gest senzill...
Lluís Llach


Senzill, m'agradaria que fos
el signe del nostre temps.
Senzilla la nostra actitud,
com emprendre el vol.
Senzill, el to de la nostra parla.
























Í N D E X
T 0 N S I T E M P S



INTROIT
1 0 V I S I 0 N S - 1 0 V I C I S I U N A V I R T U T
L e s v i s i o n s
E I s vi ci s
Una virtut pessoiana

LÚCID-LÍRIC-LÚDIC

I n t r oit
L a p i d a r i
D e c e b u t - N o s t à l g i a
L í r i c


THE BUTCHER'S KNIFE

E L N O U S I G N E