JUGANT AL RACÓ DALT DEL MÓN DE JESÚS M. TIBAU

NIT I DIA DE LA MORT D’ÀNGEL ESTRANY

Les nits de farra d’aquella ciutat portuària, marinera, eren llargues i Àngel Estrany les aprofitava al màxim. Estava casat i tenia fills, però actuava com a un solter que mai s’hauria de casar.
Hi havia dies que la nit s’ajuntava amb la matinada sense l’intermedi del llit. Passava a recollir les poques coses que necessitava. La dona, que dormia amb recel, sabia que les trifulques a aquelles tavernes del port eren freqüents i que algunes acabaven malament. Conexia el temperament del seu marit i sabia que no se’n podia estar d’intervindre, per això quan sentia la porta estava alerta per si havia d’assistir-lo. Era evident que, un cop més havia arribat borratxo, ho notava perquè ensopegava amb els pocs mobles que tenien a la vivenda.
Tot i així va sentir de nou la porta i el va interrogar, era temerari que marxés amb aquell temps rúfol, tot apuntava que era més que perillós endinsar-se a la mar amb aquell temps octubrí, en fase de canvi, però sabia que l’obstinació del seu home era gran, pareixia haver nascut per a viure en perill, i sabia que era incapaç de viure sense el seu estímul.
A les poques hores se sentí l’alarma del naufragi, van poder recuperar tots els cadàvers, també el d’Àngel Estrany.

Els garramantxos de Gavin

És indubtable que un xiquet o una xiqueta s'expressen en els seus garramantxos. Un home, un poeta, també pot fer-ho: dixar en llibertat, relativa, la mà i anar posant colors sobre el cartó.
Després ve la fase d'endevinar el que s'intuïx, les presències presentides, la nostra peculiar projecció sobre el que el poeta, el pintor, ha definit.
A mi m'ha transportat als paisatges viscuts: muntanya mitjana i tardoral, mar, delta, fins i tot alguna zona Normanda.
El que més m'ha tocat és una pura coincidència. Ahir mirava un vídeo: "La memoria de los pueblos del Bierzo", és a dir, el meu primer paisatge, el de la infantesa, quan la natura semblava un paradís.
A este paisatge de Gavin s'intuïxen obres humanes o extrahumanes, però hi ha predomini de la natura, hi ha paisatge obert, tot i que també hi ha un món subterrani, de galeries, i això em transporta a algun dels meus propòsits poètics, les connexions, no per la superfícies, sinó per l'interior.
Intuïxo que es tractarà d'un paisatge mutant, ja veurem què ens depara en un futur.

(Des d'aquí el meu agraïment a l'amic que em fa arribar un fragment de la seua creació, del seu divertimento)

6ª Feria Regional del Libro de Chajarí-Argentina

El "Proverb", de Gibbs, recurs fàcil o audàcia?

UN OFICI PRÒSPER

Un altre cop Jesús M. Tibau ens dóna una ocasió de divertir-nos tot exercitat la imaginació
http://jmtibau.blogspot.com/2009/12/138e-joc-literari.html

Qui ens havia de dir que ell, que era un artista en defugir l’empalagosa arena de la platja convertiria aquella fòbia en el seu modus vivendi?

És així de paradoxal la vida, ens empeny per camins insospitats, de vegades, no desitjats.

Per què Manu Alvárez va acabar fent estàtues d’arena? Per la raó més senzilla que ens puguéssem imaginar. L’atur el va dixar sense faena i se li va ocórrer que Peníscola seria un bon indret per a distraure’s i aconseguir alguns calerons de la bondat dels turistes.

El fet més sorprenent però, és que la seua meticulosa construcció va cobrar vida i es va posar a caminar, ja una mica material i càrnica. Van acabar desplaçant la seua àrea d’acció de la ciutat del Papa Luna a la N-340. Encara se’ls pot veure en una raconada del Montsià, amb la cadireta i l’ombreta a l’estiu, lleugera de roba, ella. Ell, a l’ombra d’un garrofer, cronometrant i recaptant. Per fi van trobar un ofici pròsper.

DE BLOC A BLOC, TARDOR

Novament Jesús M. Tibau estimula l'escriptura d'un poema i enceta un projecte.

TARDOR INCLUSIVA (Els versos, en la memòria, de Josep Canadell Vilalta "Lupus" i els meus)

Tardor, tardor.
Les fulles cauen.

Tardor, tardor.
Els núvols, grisos i tristos,
ploren.

Tardor, tardor.
Agulla al pit!

Tardor,
pensar que del decaïment
creix nova vida.

Tardor,
que el crepuscle
vida nova transporta.

Tardor, tardor,
llunyania el temps,
vent i pluja
de la que no vaig
ser conscient.

Tardor, tardor,
tombeau de l'estiu.

Gairebé oblidada
primavera d'hivern.

Tardor, tardor,
també de flors
i cementeris.

Tardor, tardor,
també t'escau
la càlida carícia
de l'amor.

EL LLORO VERD DE FIGUERES I EL RACÓ DALT DEL MÓN

Escric esta invenció-diversió per a Jesús M. Tibau i el seu racó dalt del món

L'única cosa (si així es pot dir) que va quedar de la nostra relació va ser el lloro que em va regalar per al primer aniversari que vam celebrar junts. La nostra convivència va acabar com el xocolate del lloro, faig servir estes paraules tot i que no tinc massa clar ni l'origen ni el significat d'esta expressió, suposo que es podria definir, d'una manera més senzilla, com que va ser un autèntic desastre.

Jo la volia i suposo que ella, de vegades, també em va voler. No és fàcil avui en dia tindre algú que et resolga els problemes feixucs de la vida quotidiana: la compra, el menjar, l'escuranda, la bugada, la neteja,... i els impostos, els pagaments. A tots estos serveis ella atenia ben plaent. I per les nits, ella alternava. I finalment va alternar del tot. I jo m'he quedat amb el lloro. Ha fugit, suposo que víctima de la nostàlgia i per a buscar-la -era tan mona.

He posat un cartell intentant recuperar-lo. Quan un accepta una responsabilitat ho ha de fer amb totes les seues conseqüències. El lloro em deia: "Benvingut!!" "Corre! Corre! Cooorre!!!"

(Per a il·lustrar-lo d'una altra manera este vídeo que divertix tant a mon fill: http://www.youtube.com/watch?v=ZLsJyfN0ICU)

OCTAVI SERRET, PREMI NACIONAL DE CULTURA

Tots els llibres que es veuen sobre la taula van ser signats i venuts

Octavi Serret és un dinamitzador cultural de primer orde. Penso que el secret rau en ser receptiu a les propostes i en ser capaç de tirar endavant els seus projectes i somnis. Tot això requerix la complicitat de moltes persones, pensem sinó en els tres llibres col·lectius que ha impulsat i compartit amb Aeditors, el seu poder de convocatòria. Convertir Vallderoures i Fontdespala en el centre cultural de les Terres de l'Ebre el primer diumenge d'agost és un èxit notable.
Una trobada estimulant en tots els sentits i afavoridora de nous projectes, de nous contactes.

Sé que això que he escrit serà lloc comú en els blocs que ens afegim a l'alegria que significa que Octavi Serret haja estat Premi Nacional de Cultura. L'esforç per tots els mitjans de fer visible la cultura de les terres que habitem.

He de dir-vos també que, com a llibreter, és fantàstic. Ho puc constatar perquè vaig dixar en dipòsit uns llibres a la Fira del Llibre Ebrenc de 2008 i va ser per a mi una gran satisfacció descobrir que aquells llibres eren ben visibles a la seua llibreria. Perquè esta és la faena del llibreter, fer visibles els llibres que arriben al seu establiment. Els llibres eren l'Ajuntament d'Alcanar, Contactes. Indígenes i fenicis a la Mediterrània occidental entre els segles VIII i VI ane. Després de veure que tracta els llibres com s'han de tractar vaig dixar, amb plena confiança, alguns dels llibres que transportava, perquè sé que farà tot el possible perquè puguen arribar als lectors.

També em va admirar de la visita a Vallderoures la seua energia, la seua personalitat dinàmica, alegre, tot i la pressió que organitzar esdeveniments culturals significa. I em va emocionar sobretot que en aquella llibreria es venien llibres sense parar. Increïble el moviment que hi havia en aquella llibreria. Eren forces locals o forànies? Què importa! Davant d'un bon llibre un no se sent estranger.

Com resulta que el dia del meu aniversari és el tres d'octubre, d'ara en endavant també commemoraré el lliurament d'este important premi a Octavi Serret. Felicitats! Bufaré pensant en tu i en Jesús i la seua eixida digna.