jueves, 10 de diciembre de 2009

UN OFICI PRÒSPER

Un altre cop Jesús M. Tibau ens dóna una ocasió de divertir-nos tot exercitat la imaginació
http://jmtibau.blogspot.com/2009/12/138e-joc-literari.html

Qui ens havia de dir que ell, que era un artista en defugir l’empalagosa arena de la platja convertiria aquella fòbia en el seu modus vivendi?

És així de paradoxal la vida, ens empeny per camins insospitats, de vegades, no desitjats.

Per què Manu Alvárez va acabar fent estàtues d’arena? Per la raó més senzilla que ens puguéssem imaginar. L’atur el va dixar sense faena i se li va ocórrer que Peníscola seria un bon indret per a distraure’s i aconseguir alguns calerons de la bondat dels turistes.

El fet més sorprenent però, és que la seua meticulosa construcció va cobrar vida i es va posar a caminar, ja una mica material i càrnica. Van acabar desplaçant la seua àrea d’acció de la ciutat del Papa Luna a la N-340. Encara se’ls pot veure en una raconada del Montsià, amb la cadireta i l’ombreta a l’estiu, lleugera de roba, ella. Ell, a l’ombra d’un garrofer, cronometrant i recaptant. Per fi van trobar un ofici pròsper.

sábado, 7 de noviembre de 2009

DE BLOC A BLOC, TARDOR


Novament Jesús M. Tibau estimula l'escriptura d'un poema i enceta un projecte.

TARDOR INCLUSIVA (Els versos, en la memòria, de Josep Canadell Vilalta "Lupus" i els meus)

Tardor, tardor.
Les fulles cauen.

Tardor, tardor.
Els núvols, grisos i tristos,
ploren.

Tardor, tardor.
Agulla al pit!


Tardor,
pensar que del decaïment
creix nova vida.

Tardor,
que el crepuscle
vida nova transporta.

Tardor, tardor,
llunyania el temps,
vent i pluja
de la que no vaig
ser conscient.

Tardor, tardor,
tombeau de l'estiu.

Gairebé oblidada
primavera d'hivern.

Tardor, tardor,
també de flors
i cementeris.

Tardor, tardor,
també t'escau
la càlida carícia
de l'amor.

miércoles, 14 de octubre de 2009

EL LLORO VERD DE FIGUERES I EL RACÓ DALT DEL MÓN


Escric esta invenció-diversió per a Jesús M. Tibau i el seu racó dalt del món

L'única cosa (si així es pot dir) que va quedar de la nostra relació va ser el lloro que em va regalar per al primer aniversari que vam celebrar junts. La nostra convivència va acabar com el xocolate del lloro, faig servir estes paraules tot i que no tinc massa clar ni l'origen ni el significat d'esta expressió, suposo que es podria definir, d'una manera més senzilla, com que va ser un autèntic desastre.

Jo la volia i suposo que ella, de vegades, també em va voler. No és fàcil avui en dia tindre algú que et resolga els problemes feixucs de la vida quotidiana: la compra, el menjar, l'escuranda, la bugada, la neteja,... i els impostos, els pagaments. A tots estos serveis ella atenia ben plaent. I per les nits, ella alternava. I finalment va alternar del tot. I jo m'he quedat amb el lloro. Ha fugit, suposo que víctima de la nostàlgia i per a buscar-la -era tan mona.

He posat un cartell intentant recuperar-lo. Quan un accepta una responsabilitat ho ha de fer amb totes les seues conseqüències. El lloro em deia: "Benvingut!!" "Corre! Corre! Cooorre!!!"

(Per a il·lustrar-lo d'una altra manera este vídeo que divertix tant a mon fill: http://www.youtube.com/watch?v=ZLsJyfN0ICU)

sábado, 3 de octubre de 2009

OCTAVI SERRET, PREMI NACIONAL DE CULTURA




Tots els llibres que es veuen sobre la taula van ser signats i venuts

Octavi Serret és un dinamitzador cultural de primer orde. Penso que el secret rau en ser receptiu a les propostes i en ser capaç de tirar endavant els seus projectes i somnis. Tot això requerix la complicitat de moltes persones, pensem sinó en els tres llibres col·lectius que ha impulsat i compartit amb Aeditors, el seu poder de convocatòria. Convertir Vallderoures i Fontdespala en el centre cultural de les Terres de l'Ebre el primer diumenge d'agost és un èxit notable.
Una trobada estimulant en tots els sentits i afavoridora de nous projectes, de nous contactes.

Sé que això que he escrit serà lloc comú en els blocs que ens afegim a l'alegria que significa que Octavi Serret haja estat Premi Nacional de Cultura. L'esforç per tots els mitjans de fer visible la cultura de les terres que habitem.

He de dir-vos també que, com a llibreter, és fantàstic. Ho puc constatar perquè vaig dixar en dipòsit uns llibres a la Fira del Llibre Ebrenc de 2008 i va ser per a mi una gran satisfacció descobrir que aquells llibres eren ben visibles a la seua llibreria. Perquè esta és la faena del llibreter, fer visibles els llibres que arriben al seu establiment. Els llibres eren l'Ajuntament d'Alcanar, Contactes. Indígenes i fenicis a la Mediterrània occidental entre els segles VIII i VI ane. Després de veure que tracta els llibres com s'han de tractar vaig dixar, amb plena confiança, alguns dels llibres que transportava, perquè sé que farà tot el possible perquè puguen arribar als lectors.

També em va admirar de la visita a Vallderoures la seua energia, la seua personalitat dinàmica, alegre, tot i la pressió que organitzar esdeveniments culturals significa. I em va emocionar sobretot que en aquella llibreria es venien llibres sense parar. Increïble el moviment que hi havia en aquella llibreria. Eren forces locals o forànies? Què importa! Davant d'un bon llibre un no se sent estranger.

Com resulta que el dia del meu aniversari és el tres d'octubre, d'ara en endavant també commemoraré el lliurament d'este important premi a Octavi Serret. Felicitats! Bufaré pensant en tu i en Jesús i la seua eixida digna.

sábado, 19 de septiembre de 2009

27è Concurs Literari de Sant Antoni del Perelló


Ser membre d'un jurat literari és assumpte d'una responsabilitat tremenda. Es tracta de revisar el treball il·lusionat de moltes persones. De vegades és difícil la decisió, i també un creu que hi ha molts treballs que són dignes de ser coneguts.
En narrativa és difícil la mostra, però no així en poesia. És una manera de posar en circulació obres i en contacte autors i autores.
En tot cas la lectura de la majoria dels treballs va ser un plaer i vull escriure unes poques línies en reconeixement de totes les persones que s'hi van presentar, per una raó o per altra hi havia obres molt interessants.

No deixeu d'escriure!

miércoles, 12 de agosto de 2009

HI HA GRAT AMAGAT!



Jesús ens proposa:

http://jmtibau.blogspot.com/2009/08/121e-joc-literari.html

No sé si amb massa encert:
HI HA GRAT AMAGAT!

Pujo les escales trencades sigilosament,
el tou de les meus potes amaga ma presència.
Vaig ser l'amo d'esta casa que a penes existix,
les mans que em donaven peix
acaronaven el meu llom...
...i jo ronronejava.
Ara llepo les meues potetes i afilo els meus bigotis,
m'estenc en el que queda d'escala i dormo.
Somnio les nits fredes al peus de qui dormia,
ara ja no queda ni la calç de les parets.



viernes, 7 de agosto de 2009

CALAIXERA D'ESCRITS

Inicio esta secció amb la finalitat d'agrupar aquells escrits que d'una manera o altra s'han dirigit a la premsa, fonamentalment comarcal.


JORNADA PEDAGÒGICA DE L’MRP TERRES DE L’EBRE DEDICADA A JESÚS MONCADA, EL SEU RECORD ELS SEUS LLIBRES
Per Tomàs Camacho Molina
de la Junta de l’MRP Terres de l’Ebre

No és la primera vegada que l’obra de Jesús Moncada apareix a alguna activitat de l’MRP de les Terres de l’Ebre. El número 17-18 de la revista Recapte, compta amb el següent article de Xavier Garcia: “Quatre visions del món –i un esperit comú– a l’Ebre català” i al mateix exemplar trobem un resum bibliogràfic de Jordi Martí, “Narrativa a les comarques centrals dels PPCC”, que en destaca l’obra de Jesús Moncada. No és producte de la casualitat sinó de l’interès que té l’obra literària de Jesús Moncada i de l’estimació que ha de tindre a les nostres comarques una obra com la seua.
L’11 de març de 2006, a la Fundació Cinca-Piqué, seu del Campus de les Terres de l’Ebre de la URV, va tindre lloc la jornada pedagògica d’homenatge a Jesús Moncada organitzada pel Moviment de Mestres de les Terres de l’Ebre per a la Renovació Pedagògica. Aquesta Jornada ha comptat amb la col•laboració de nombroses organitzacions, entitats i organismes.
La presentació de la Jornada va anar a càrrec dels directors territorials de les Terres de l’Ebre de Cultura i Educació, Josep Sabaté i Xavier Vega, la representant del Campus Terres de l’Ebre de l’URV i el president de l’MRP Terres de l’Ebre, Àngel Ismael.
Aquesta presentació va incidir en alguns aspectes dignes de destacar: la confluència del món de l’educació, la cultura i l’universitari al voltant de la significativa obra de Jesús Moncada. Significativa per al territori, però també important per la seua projecció internacional, constatada en les nombroses traduccions de la seua obra.
La producció literària de Jesús Moncada forma part de la gran literatura i situa les terres ebrenques en el context de les obres literàries construïdes amb l’eix vertebrador de la vida articulada al voltant d’un riu. En aquest sentit es va esmentar dos autors que fan que l’Ebre siga un riu retratat amb gran dignitat: Artur Bladé i Sebastià Juan Arbó.
La literatura de Jesús Moncada no és una literatura fàcil, és una literatura a la que s’ha d’arribar amb una mica d’esforç per part del lector que sovint ha de consultar el diccionari i, de vegades, rellegir, però la recompensa és l’accés a un món que ens gratificarà amb les seues sensacions i visions.
L’humor i l’ironia són uns dels aspectes que més agraeix el lector que, sovint, arriba a la hilaritat amb el distanciament irònic respecte als personatges. No és un humor cruel, és delicat i humà, la majoria de les vegades.
Antoni Gavaldà Torrents, professor de la URV de Tarragona, a la seua ponència va situar l’obra de Moncada en els temps reculats de l’origen del Moviment Obrer als Països Catalans, les successives variacions, lluites i adaptacions, el període republicà, la guerra i la postguerra. Va il•lustrar la seua intervenció amb la lectura d’alguns fragments de l’obra de Moncada, bàsicament de dos llibres: Històries de la mà esquerra i Camí de sirga, que van provocar la hilaritat del públic. Es tractava de dos llibres esllomats com uns esclaus –com diria Gerard Vergés– de tan treballats com estaven.
Xavier Moret i Hèctor Moret van comentar aspectes de la vida i l’obra de Jesús Moncada. El primer, periodista i escriptor, va escriure un llibre sobre la vida i l’obra de Jesús Moncada que es pot llegir, sencer, a aquesta adreça electrònica: http://www.escriptors.com/autors/moncadaj/14Retrat7.pdf. El llibre va ser el resultat d’una sèrie d’entrevistes i d’investigació periodística que l’autor va fe per encàrrec de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana amb el patrocini de CEDRO i la Institució de les Lletres Catalanes. És un perfil biobibliogràfic excel•lent que ens pot donar una idea molt clara i ràpida dels eixos vertebradors de la vida i l’obra de Moncada. A destacar en el context de la nostra jornada el fet que Jesús fos mestre i que sempre va tindre una molt bona disposició a visitar escoles i a tindre contacte amb els lectors i lectores més jóvens. Dins de la campanya del Gust per la Lectura organitzada pel SEDEC, de l’any 2000, podem trobar en aquesta pàgina: http://xtec.net/sedec/GUST/gustdossiers.html un interessantíssim material dedicat a l’orientació del treball als centres d’educació de l’obra de Moncada.
Hèctor Moret va completar els aspectes biobibliogràfics i van incidir en l’especial relació d’afecte entre Mequinensa i Moncada. És una gran sort per a una població i per a un territori tindre un retratista –amb paraules– de la seua vida. És una sort per a la memòria i perquè les futures generacions tinguen un record de com era la vida, perquè el coneixement del nostre passat ens pot ajudar a no cometre errors pareguts en el futur. Un dels treballs més interssants de Jesús Moncada és la incorporació al cabal de la llengua comú d’un lèxic propi i genuí. I això es pot comprovar en l’èxit que han tingut algunes de les paraules utilitzades per Moncada. Poques persones sabríem què era la sirga si Jesús Moncada no l’hagués incorporat a la seua obra i tot el lèxicc que descriu l’activitat de la navegació fluvial, però més enllà del que és anecdòtic, de si tal persona és tal personatge (de vegades els personatges eren la combinació de diferents persones). No hi ha un propòsit historicista a l’obra de Moncada, tot i que hi ha Història i coneixement i domini dels fets que envolten la narració. El propòsit de Moncada és narratiu, és la reconstrucció global d’un món com ho va ser la novel•la, tan admirada per ell, de Il Gattopardo, de Lampedusa.
Vam poder comptar amb un interessant material audiovisual, que aplegava imatges aparegudes a diversos programes de TV3 i Canal 33, elaborat pel Servei de Documentació de TV de Catalunya, gràcies a les diligents gestions del membre del Consell Assessor, Joan Esteller. L’acte va acabar amb les paraules del nebot de Jesús Moncada, una molt bona connexió ja que la pretensió dels organitzadors de l’acte és que l’obra de Moncada tinga una més forta presència als centres educatius, tenint en compte que les lectures més adequades per l’edat de l’alumnat són els reculls de contes.
Entre les persones assistents es va repartir un opuscle editat, amb motiu del lliurament del Premi de les Lletres Aragoneses de 2004, pel Departamento de Educación, Cultura y Deporte del Govern d’Aragó.
Vam comptar amb la presència de la Llibreria el Temple i d’una paradeta de l’Associació Cultural del Matarranya, que va exposar les seues col•leccions, un exemple d’edició admirable que demostra que una vida cultural rica és, avui en dia, possible inclús lluny de la metròpoli. Agraïm aquesta presència ja que sabem de l’esforç que significa participar en una activitat com la que havíem programat.
Hèctor Moret va comentar l’existència de la idea de fer una casa Museu dedicada a Jesús Moncada a la seua Mequinensa natal. Idea, que no projecte. Aquest article es donaria per molt satisfet si contribueix a impulsar que la idea esdevinga projecte. Els materials són clars: les diferents edicions, les fotografies i pintures de Jesús Moncada, etc... Va assenyalar que la darrera novel•la en la que estava treballant la família deixarà accedir a les persones estudioses de l’obra de Jesús Moncada. Afortunadament són moltes les persones, entitats i institucions capacitades per a tirar endavant un projecte d’aquestes característiques. Només falta la voluntat i els diners. Mantindre viva una obra com la de Jesús Moncada serà saludable per a les comarques que l’han gestada. Tot i que el riu de les seues paraules és tan viu que sabrà resistir els temps de sequera.

domingo, 24 de mayo de 2009

Poema inclusiu amb paisatge al fons


A Jesús M. Tibau

El balcó, vànova roja,
agost, roig crepuscle,
carena al fons,
memòria del temps
al palpís dels nostres dits.

A la barana dels teus dits
contemplo el món,
mentre visc el goig
d'estimar-te, amarats
de la llum de la tarda.

Pells i llençols,
incendi roig,
suor, i el frec fresc
del crepuscle,
remor d'un riu
que encara existeix,
el somni.

Procedència de la imatge: http://leiter.wordpress.com/category/ensonaciones/