GERARD VERGÉS, MEMÒRIA DE LECTURES I TROBADES
El primer llibre que vaig llegir de Gerard Vergés va ser Long play per a una ànima trista. El vaig comprar -a la tristament desapareguda- llibreria El Temple, de Tortosa, l’any 1994. Ho sé perquè de vegades poso la data d’adquisició del llibre i la signatura a la pàgina de respecte. El llibre havia estat publicat el 1983. Sé que esta constatació no diu res a favor meu, és a dir, que no em movia en aquella època pel seguiment de les novetats. I també vull dir amb això que qualsevol lector té la possibilitat de trobar-se amb un escriptor en qualsevol moment.
En este context d’homenatge estes paraules tenen sentit perquè podríem aplicar a l’obra de Vergés el que Martí de Riquer va aplicar a El Quixot: "Felicito qui no haja llegit Vergés perquè encara li resta el plaer de llegir-lo".
Vaig trobar en este llibre de Gerard Vergés l’energia, la potència, la humanitat que havia trobat en molts dels llibres de poesia castellana, sobretot d’un bon nombre dels anomenats novísimos. Com molt bé defineix el prologuista Ramon Pla i Arxé: "Long play per a una ànima trista és una intensa, autèntica, vital, aparentment lleugera invitació a sentir la carícia del sol, la dolçor de les fruites, l’amargor de les llàgrimes, l’escalf de la companyia. Sense retòriques". Sí senyor, sense retòriques, amb un to i una manera de dir molt allunyada de la poesia catalana que jo coneixia, una poesia que buscava els termes més nostrats, el lèxic més complicat, allunyada de l’experiència quotidiana, amb la sintaxi més alambinada. En definitiva, practicant una poesia que ens allunya de la realitat i de la vivència, en ocasions perfecta, però gelada.
Cauré -com sempre- en la típica temptació que m’envaeix en escriure sobre un llibre, començaré a descriure’l, comentar les seues parts, allò que m’ha resultat més destacat, el que m’ha arribat més,...
És ineludible fer una referència a "Parlo d’un riu mític i remorós" perquè si hagués de triar un poema de Gerard Vergés i només un del Long play... seria este perquè al poeta li serveix per a rememorar el riu de la seua infantesa i a nosaltres per a accedir a un riu que no vam viure. És l’efecte que Pedro Salinas explica en "¡Qué alegría vivir sintiéndose vivido!". I, a més a més, rescata i transporta els clàssics, i el propi poema té un ritme que és el riu i gran riquesa visual i al·literativa.
Resulta d’una gran humilitat enumerar fets diversos que succeïren el 1931 i assenyalar, al final, que va ser el seu any de naixement. Una organització del poema que ens porta, amb ironia, ingredient inequívoc de la seua intel·ligència privilegiada, des de l’estratosfera fins al país natal.
Mitjançant els seus versos revivim episodis que no vam viure. Copsem la gran importància dels records i de la memòria i la sensualitat. També la fragilitat de la memòria, de la vida, de com la memòria es pot convertir en un cabdal de vida, reviure que, en la vida, "Res no val tant com un instant d’amor".
Els seus poemes transporten una extensa cultura: viatges, lectures, referències artístiques, músiques,... L’art esdevé generador de vida, d’erotisme, de bellesa, de sensacions, de goig de viure. El poema comunica els propis gustos literaris, que gran seria poder dir, com ell diu: "De tot el que hem llegit, n’hem fet substància".
Una citació de Ray Bradbury encapçala la quarta part del llibre, una part entre la reflexió sobre el present i el futur, que té un toc de ciència-ficció, sempre amb ironia, de vegades, amb dolor. És l’ànima trista, penso, que pels clàssics temes que assenyalava Monterroso: "El amor, la muerte y las moscas". Essent les mosques tot allò que fa de la vida una cosa molesta i desagradable.
Salvar d’un incendi el darrer sospir d’Anna Bolena és, novament, la supremacia dels records i la memòria sobre els objectes i possessions. Us asseguro que este vers m’ha servit molt, en moments personals difícils, per a recórrer a allò que és grat a la memòria, a tindre el pensament que tot passa i que... potser, res resta.
"Poema que vaig començar a escriure llavors del Vietnam i que acabo el 1984" clou el llibre Long play per a una ànima trista. Un poema contra la guerra, un poema amarg, un poema que, vinculat a altres del llibre en la mateixa direcció, dota el llibre d’una dimensió poètica que va més enllà de l’exaltació de les vivències individuals, que vol incidir en la part molesta del món, canviar tot allò que impedeix la vida en la bellesa. Entre les pàgines 80 i 81 d’este llibre hi ha dos ales de palometa blanca, no la vaig matar, vaig recollir-les per fer un ikebana sobre esta pàgina, recordeu: "No tot ikebana està fet de flors". Segurament moltes persones s’hauran acostat a este llibre meu, Ikebanes d’aire, gràcies al pròleg de Gerard Vergés. Recordo la trobada quan li ho vaig proposar al seu despatx del laboratori d’Amposta, amb una arquitectura Bauhaus que sorprèn, però no desentona amb el paisatge. Confesso que sempre que passo per este punt de la 340 penso en Gerard, serà dins del laboratori destil·lant un poema?...
Crec que va ser el 1997 quan vaig trobar-me per primera vegada amb Gerard Vergés, era escriptor del mes i vam demanar que vingués a l’IES Sòl-de-Riu, d’Alcanar. Tots vam quedar encantats amb el que deia i com ho deia.
Més tard, el 1999, esperonat per Xavier Ulldemolins, vaig contribuir que vingués a Tarragona per la Tertúlia de poesia Mediona 15. Va ser un recital memorable el de La Vaqueria. Vaig fer unes fotos amb una càmera digital precària, un record, en alguna de les fotos la càmera va decidir fotografiar el fum i va quedar una cosa rara, però bonica. Va ser tot molt agradable i ens vam prometre una trobada gastronòmica i poètica a les Terres de l’Ebre. Es va concretar el 7 de juliol de 2001, a la Villa Carmen, d’Alcanar. El poeta va recitar versos inèdits. Recordo d’ells molt especialment, "L’Àngel". Jo duia a la carpeta els meus Àngels a terra, que va ser editat el novembre del 2001. Vaig llegir "Elogio del plagio", un poema del qual em sento molt satisfet. Plagiar l’obra de Vergés contribuiria a divulgar els valors humans i formals de la seua poesia, ens faria més feliços. Poc abans, el 2000, havia col·laborat en la convocatòria d’art postal Nuc 2000, amb una obra irònica.
El maig de 2002 presentava La insostenible lleugeresa del vers, llibre que recollia alguns poemes que ens havia llegit en la trobada de Tarragona i Alcanar. La portada d’este llibre és "La puntaire", de Vermeer, un dels meus pintors favorits, havia regalat, no feia molt, una reproducció del mateix quadre a la meua sogra. Ens dóna idea que la gestació d’un llibre de poemes és llarga i laboriosa. Juan López-Carrillo va fer d’eficient llevadora d’un llibre breu, però intens. Els llibres de poemes de Gerard Vergés són orgànics, és a dir, no són una simple successió de poemes, entre ells s’estableixen relacions de coherència, tenen afinitats temàtiques i formals. Vaig fer una àmplia descripció d’este llibre a les pàgines 25 i 26 del número 20 de la revista Recapte del Moviment de Mestres de les Terres de l’Ebre per a la Renovació Pedagògica. A les pàgines 7 i 28 del número 17-18 d’esta publicació va aparèixer una entrevista sobre la seua percepció de l’educació. Hi ha més referències a Gerard Vergés a la dilatada història d’esta publicació perquè el món educatiu ha de traslladar l’excel·lència literària a les aules. Confesso la meua satisfacció quan vaig passejar per les classes l’exemplar de La raíz de la mandrágora. Tot mestre ho ha de ser de llengua i, tot mestre, si pot, ha de conèixer el màxim de llengües possible i posar-les en relació.
Són pocs, tretze, els poemes que habiten el llibre La insostenible..., coherents amb la seua obra, vinculat, penso jo, sobretot, a Long play... Impressionant "Fa deu anys, fa deu segles". Poema que tindria sentit per ell mateix, poema riu, com "Piedra de sol", de Paz; "Pandémica y celeste", de Gil de Biedma; "Noche más allá de la noche", de Colinas; o, com el seu propi L’ombra rogenca de la lloba, premi Carles Riba del 1981, l’autor comptava amb 50 anys, entre ells els anys de Gèminis, anys de lectures i relectures, de crear una veu poètica pròpia, de "fer substància".
L’ombra rogenca de la lloba el vaig llegir amb posterioritat al Long play... Són, en la meua opinió, llibres diferents. L’ombra... és un llibre total, un poema amb 345 versos i el seu contrapunt. Un llibre en el qual el poeta evoca torrencialment tot allò que vitalment l’interessava. Els comentaris i anotacions són metaliteraris i poètics. Esta obra, al meu parer, està en correspondència amb The Waste Land, d’Eliot, és, per tant, un monument poètic, un poema que s’ha de recórrer moltes vegades i que ens deixa impregnats de tot el que conté. És un llibre que es va construint i destruint, amb contrapunts irònics, però constitueix una cosmogonia, una reflexió humaníssima en el punt central de la vida, en la maduresa, quan ja s’ha reflexionat sobre el que és possible i el que no, però no es vol renunciar a l’impossible.
De Lliri entre cards, formalment indiscutible, és el que potser he recorregut menys. No es tracta més que d’una simple casualitat. La lectura és així i el lector té els seus drets, i no cal repetir el decàleg de Pennac.
El text de presentació a la traducció dels sonets de Shakespeare l’he llegit en diverses ocasions i m’encanta perquè contemplem un escriptor amb criteri, amb fonaments i arguments. Quan va aparèixer la traducció de Salvador Oliva van haver-hi unes declaracions d’Oliva que vaig considerar extemporànies. La traducció de Gerard Vergés és magnífica, la qual cosa no vol dir que l’altra no ho puga ser, però no oblidem que, com diu el propi Gerard Vergés a "Antologia dels poetes més estimats": Shakespeare és l’oceà ple de tenebres/ i, ensems, el cor flamíger de la llum./ (Tant l’he llegit i en tantes circumstàncies/que, de tots els meus llibres, només Shakespeare/ està tan esllomat com uns esclaus.)
En un cert moment em vaig sentir impulsat a traduir la seua obra poètica al castellà i vaig dedicar a esta faena uns cinc mesos. Havia descartat traduir Lliri entre cards perquè si ja el fet de traduir és difícil, que es tractés de sonets feia més complicada la traducció. Traduir ens posa en contacte amb les pròpies i personals limitacions lingüístiques, però al mateix temps ens aproxima amb molta intensitat a una obra. El meu propòsit amb esta traducció era contribuir a la divulgació d’una obra que admiro i que considero que no és suficientment coneguda. També crec que és molt positiu que es facen traduccions entre les llengües peninsulars. Bé, estos eren els meus propòsits, i jo anava fent amb la intenció de quan estés feta trobar-me amb Gerard i mostrar-li amb il·lusió la faena i fer-li les preguntes que calgués per a arredonir-la.
El 2002 s’havia gestat el projecte de traducció a Ramón Garcia Mateos. El llibre va ser editat per La Poesía, señor hidalgo, es titula La raíz de la mandrágora, el 2005, i té la traducció de tots els seus llibres de poesia. Quan Gerard em va fer arribar el llibre vaig veure fins a quin punt va ser positiva la intervenció de Ramón García Mateos, ja que va fer una traducció realment poètica i lingüísticament superior a la que jo estava fent.
En juny de 2006 ens vam trobar a la Fira del llibre ebrenc, a Móra d’Ebre, gràcies a la fira i a ell -amb la col·laboració d’Imelda, l’enèrgica, decidida i àgil Úrsula Iguarán, de la carretera Simpàtica, un nét i una web cam- tinc un preciós exemplar de L’espill, de Roig, amb el preciós ex-llibris i dedicatòria de Gerard, amb la seua cal·ligrafia i signatura, que m’encanta. I aquí diré una cosa que pot semblar freudiana, digueu-li com vulgueu, penseu el que vulgueu. El meu pare va nàixer el 1925, tenia una escriptura molt semblant a la seua, el vaig perdre essent jo molt jove, adolescent, per motius d’estudis estava molt lluny de la família. Quan som adolescents les relacions pares-fills són molt tenses, però passada l’adolescència, quan madurem, quan tenim fills, ens sentim molt a prop dels nostres pares, volem compensar aquells distanciaments que havíem viscut a l’adolescència, el pare ja no hi era, els records que tenia d’ell eren pocs i febles, fràgil la meua memòria, no podem recordar allò que volem, ens inventem un pare, Gerard, que tantes vegades ha estat pare, esdevé per a mi un pare inventat. El pare que té unes qualitats que admirem, que voldríem que fossen les nostres, amb ell voldríem dinars, sopars i passejades i visites i converses, però que no freqüentem per obligacions, respecte i, sobretot, per no fer-nos pesats. Evocaria aquí l’única visita a la seua casa que, de fet, tinc escrita, me sentia com en un niu d’art, de plaer i goig, d’orde, d’harmonia,... Somniava llargues converses, però tots som presoners del temps i de les nostres obligacions. Si tingués correu electrònic i el volgués fer servir podríem seguir el fil d’una conversa, però no són els llibres ja en si, una conversa? Els llibres són una conversa a la qual tothom estem cridats. L’escriptura és una conversa diferida, una mostra potser imperfecta d’allò que som o pretenem ser.
El maig de 2007, dins del programa “Per què llegir els clàssics?”, patrocinat pel Ministeri de Cultura, Gerard Vergés va vindre a Alcanar a parlar-nos de Francesc Vicent Garcia, Lo rector de Vallfogona, la seua conferència va ser molt agradable, amb comentaris perspicaços, anècdotes, acudits,...
La darrera vegada que he vist Gerard va ser a la presentació del llibre de Josep Igual Faules mamíferes. Exercia de presentador, en este cas d’un escriptor de raça. Podria perfectament aplegar i fer Prólogos, a la manera de Borges. Els seus articles als diferents mitjans de comunicació, sobretot a l’Avui i a La veu de l’Ebre formen part d’una obra que caldria recopilar. Les participacions als llibres col·lectius. Expressions literàries d’una persona generosa, atenta, educada, humil, amb una ironia moderada, un humor que no arriba a ser càustic.
El mèrit és no en el lector sinó en qui proveïx la lectura. Done l’atzar llarga vida a l’artista per a escriure noves obres i a nosaltres temps per a llegir-les.
Limitacions de temps i d’espai m’obliguen a fer la promesa d’ampliar estes míseres notes a http://tcamacho00.blogspot.com i facilitar una sèrie d’imatges relacionades amb el nostre venerat amic a l’àlbum web http://picasaweb.google.es/tcamachomol/GerardVergS.
Per tant, heu de considerar este text un tast d’allò que tal vegada esdevindrà si el temps i la voluntat m’ho permeten. Com, potser, aquest poema puga algun dia créixer, transformar-se, i ser, realment, sextina:
PROJECTE DE SEXTINA AMÈTRICA -DE MOMENT-
PER A GERARD VERGÉS,
URDIDA AMB LES PARAULES -DE MOMENT- ART, PASSIÓ, CULTURA, MEMÒRIA, SENSIBILITAT I INTEL·LIGÈNCIA
L’admiració cimenta l’art
que creix parell a la passió.
Tot d’una l’acte humà forma la cultura
que no és més que la nau de la memòria.
Allò que subtil descobreix la sensibilitat
o desvetlla els fils de la intel·ligència.
Neó de llum brolla la intel·ligència
que escampa plaent l’art,
que estimula amb paraules la sensibilitat,
que desencadena la nostra passió,
que excita el laberint de la memòria
amb escenes del cabdell de la cultura.
Versos que impregna la cultura
i projecta amb el fibló de la intel·ligència,
que s’enriqueix amb els fruits de la memòria.
Tot el que crea porta estigma d’art
tenyit de la humanal passió
que provoca nostra sensibilitat.
Teixeix versos de gran sensibilitat
i mostren el redós de la cultura
alambinada, no exempta de passió
ni del trellat de la intel·ligència.
Transporten àmfores d’art
en naus gonflades per la memòria.
Sobre el marbre o el bronze o la memòria
esculpeix i fon sensibilitat,
crisol la seua mà és de tot art,
brollador inesgotable de cultura,
castell de focs de sobirana intel·ligència,
recer tou de mesurada passió.
Versos que habiten un riu de passió,
Ebre, mítica aigua de la memòria,
assut que reclou aigua i intel·ligència.
Horts poemàtics de la sensibilitat,
estrofes bastides amb carreus de cultura,
temples on, diví, creix l’art.
Gerard Vergés, art i passió,
cultura i memòria,
intel·ligència i sensibilitat.
Però no vull acabar sense agrair tot el bé que hem rebut d’ell i el que rebrem, tant de bo siga atenent la màxima de Kropotkin: De cadascú segons la seua capacitat, a cadasqual segons la seua necessitat.
Font: http://dlc.iec.cat
sextina
