27è Concurs Literari de Sant Antoni del Perelló

Ser membre d'un jurat literari és assumpte d'una responsabilitat tremenda. Es tracta de revisar el treball il·lusionat de moltes persones. De vegades és difícil la decisió, i també un creu que hi ha molts treballs que són dignes de ser coneguts.
En narrativa és difícil la mostra, però no així en poesia. És una manera de posar en circulació obres i en contacte autors i autores.
En tot cas la lectura de la majoria dels treballs va ser un plaer i vull escriure unes poques línies en reconeixement de totes les persones que s'hi van presentar, per una raó o per altra hi havia obres molt interessants.

No deixeu d'escriure!

HI HA GRAT AMAGAT!

Jesús ens proposa:

http://jmtibau.blogspot.com/2009/08/121e-joc-literari.html

No sé si amb massa encert:
HI HA GRAT AMAGAT!

Pujo les escales trencades sigilosament,
el tou de les meus potes amaga ma presència.
Vaig ser l'amo d'esta casa que a penes existix,
les mans que em donaven peix
acaronaven el meu llom...
...i jo ronronejava.
Ara llepo les meues potetes i afilo els meus bigotis,
m'estenc en el que queda d'escala i dormo.
Somnio les nits fredes al peus de qui dormia,
ara ja no queda ni la calç de les parets.

CALAIXERA D'ESCRITS

Inicio esta secció amb la finalitat d'agrupar aquells escrits que d'una manera o altra s'han dirigit a la premsa, fonamentalment comarcal.


JORNADA PEDAGÒGICA DE L’MRP TERRES DE L’EBRE DEDICADA A JESÚS MONCADA, EL SEU RECORD ELS SEUS LLIBRES
Per Tomàs Camacho Molina
de la Junta de l’MRP Terres de l’Ebre

No és la primera vegada que l’obra de Jesús Moncada apareix a alguna activitat de l’MRP de les Terres de l’Ebre. El número 17-18 de la revista Recapte, compta amb el següent article de Xavier Garcia: “Quatre visions del món –i un esperit comú– a l’Ebre català” i al mateix exemplar trobem un resum bibliogràfic de Jordi Martí, “Narrativa a les comarques centrals dels PPCC”, que en destaca l’obra de Jesús Moncada. No és producte de la casualitat sinó de l’interès que té l’obra literària de Jesús Moncada i de l’estimació que ha de tindre a les nostres comarques una obra com la seua.
L’11 de març de 2006, a la Fundació Cinca-Piqué, seu del Campus de les Terres de l’Ebre de la URV, va tindre lloc la jornada pedagògica d’homenatge a Jesús Moncada organitzada pel Moviment de Mestres de les Terres de l’Ebre per a la Renovació Pedagògica. Aquesta Jornada ha comptat amb la col•laboració de nombroses organitzacions, entitats i organismes.
La presentació de la Jornada va anar a càrrec dels directors territorials de les Terres de l’Ebre de Cultura i Educació, Josep Sabaté i Xavier Vega, la representant del Campus Terres de l’Ebre de l’URV i el president de l’MRP Terres de l’Ebre, Àngel Ismael.
Aquesta presentació va incidir en alguns aspectes dignes de destacar: la confluència del món de l’educació, la cultura i l’universitari al voltant de la significativa obra de Jesús Moncada. Significativa per al territori, però també important per la seua projecció internacional, constatada en les nombroses traduccions de la seua obra.
La producció literària de Jesús Moncada forma part de la gran literatura i situa les terres ebrenques en el context de les obres literàries construïdes amb l’eix vertebrador de la vida articulada al voltant d’un riu. En aquest sentit es va esmentar dos autors que fan que l’Ebre siga un riu retratat amb gran dignitat: Artur Bladé i Sebastià Juan Arbó.
La literatura de Jesús Moncada no és una literatura fàcil, és una literatura a la que s’ha d’arribar amb una mica d’esforç per part del lector que sovint ha de consultar el diccionari i, de vegades, rellegir, però la recompensa és l’accés a un món que ens gratificarà amb les seues sensacions i visions.
L’humor i l’ironia són uns dels aspectes que més agraeix el lector que, sovint, arriba a la hilaritat amb el distanciament irònic respecte als personatges. No és un humor cruel, és delicat i humà, la majoria de les vegades.
Antoni Gavaldà Torrents, professor de la URV de Tarragona, a la seua ponència va situar l’obra de Moncada en els temps reculats de l’origen del Moviment Obrer als Països Catalans, les successives variacions, lluites i adaptacions, el període republicà, la guerra i la postguerra. Va il•lustrar la seua intervenció amb la lectura d’alguns fragments de l’obra de Moncada, bàsicament de dos llibres: Històries de la mà esquerra i Camí de sirga, que van provocar la hilaritat del públic. Es tractava de dos llibres esllomats com uns esclaus –com diria Gerard Vergés– de tan treballats com estaven.
Xavier Moret i Hèctor Moret van comentar aspectes de la vida i l’obra de Jesús Moncada. El primer, periodista i escriptor, va escriure un llibre sobre la vida i l’obra de Jesús Moncada que es pot llegir, sencer, a aquesta adreça electrònica: http://www.escriptors.com/autors/moncadaj/14Retrat7.pdf. El llibre va ser el resultat d’una sèrie d’entrevistes i d’investigació periodística que l’autor va fe per encàrrec de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana amb el patrocini de CEDRO i la Institució de les Lletres Catalanes. És un perfil biobibliogràfic excel•lent que ens pot donar una idea molt clara i ràpida dels eixos vertebradors de la vida i l’obra de Moncada. A destacar en el context de la nostra jornada el fet que Jesús fos mestre i que sempre va tindre una molt bona disposició a visitar escoles i a tindre contacte amb els lectors i lectores més jóvens. Dins de la campanya del Gust per la Lectura organitzada pel SEDEC, de l’any 2000, podem trobar en aquesta pàgina: http://xtec.net/sedec/GUST/gustdossiers.html un interessantíssim material dedicat a l’orientació del treball als centres d’educació de l’obra de Moncada.
Hèctor Moret va completar els aspectes biobibliogràfics i van incidir en l’especial relació d’afecte entre Mequinensa i Moncada. És una gran sort per a una població i per a un territori tindre un retratista –amb paraules– de la seua vida. És una sort per a la memòria i perquè les futures generacions tinguen un record de com era la vida, perquè el coneixement del nostre passat ens pot ajudar a no cometre errors pareguts en el futur. Un dels treballs més interssants de Jesús Moncada és la incorporació al cabal de la llengua comú d’un lèxic propi i genuí. I això es pot comprovar en l’èxit que han tingut algunes de les paraules utilitzades per Moncada. Poques persones sabríem què era la sirga si Jesús Moncada no l’hagués incorporat a la seua obra i tot el lèxicc que descriu l’activitat de la navegació fluvial, però més enllà del que és anecdòtic, de si tal persona és tal personatge (de vegades els personatges eren la combinació de diferents persones). No hi ha un propòsit historicista a l’obra de Moncada, tot i que hi ha Història i coneixement i domini dels fets que envolten la narració. El propòsit de Moncada és narratiu, és la reconstrucció global d’un món com ho va ser la novel•la, tan admirada per ell, de Il Gattopardo, de Lampedusa.
Vam poder comptar amb un interessant material audiovisual, que aplegava imatges aparegudes a diversos programes de TV3 i Canal 33, elaborat pel Servei de Documentació de TV de Catalunya, gràcies a les diligents gestions del membre del Consell Assessor, Joan Esteller. L’acte va acabar amb les paraules del nebot de Jesús Moncada, una molt bona connexió ja que la pretensió dels organitzadors de l’acte és que l’obra de Moncada tinga una més forta presència als centres educatius, tenint en compte que les lectures més adequades per l’edat de l’alumnat són els reculls de contes.
Entre les persones assistents es va repartir un opuscle editat, amb motiu del lliurament del Premi de les Lletres Aragoneses de 2004, pel Departamento de Educación, Cultura y Deporte del Govern d’Aragó.
Vam comptar amb la presència de la Llibreria el Temple i d’una paradeta de l’Associació Cultural del Matarranya, que va exposar les seues col•leccions, un exemple d’edició admirable que demostra que una vida cultural rica és, avui en dia, possible inclús lluny de la metròpoli. Agraïm aquesta presència ja que sabem de l’esforç que significa participar en una activitat com la que havíem programat.
Hèctor Moret va comentar l’existència de la idea de fer una casa Museu dedicada a Jesús Moncada a la seua Mequinensa natal. Idea, que no projecte. Aquest article es donaria per molt satisfet si contribueix a impulsar que la idea esdevinga projecte. Els materials són clars: les diferents edicions, les fotografies i pintures de Jesús Moncada, etc... Va assenyalar que la darrera novel•la en la que estava treballant la família deixarà accedir a les persones estudioses de l’obra de Jesús Moncada. Afortunadament són moltes les persones, entitats i institucions capacitades per a tirar endavant un projecte d’aquestes característiques. Només falta la voluntat i els diners. Mantindre viva una obra com la de Jesús Moncada serà saludable per a les comarques que l’han gestada. Tot i que el riu de les seues paraules és tan viu que sabrà resistir els temps de sequera.

Poema inclusiu amb paisatge al fons

A Jesús M. Tibau

El balcó, vànova roja,
agost, roig crepuscle,
carena al fons,
memòria del temps
al palpís dels nostres dits.

A la barana dels teus dits
contemplo el món,
mentre visc el goig
d'estimar-te, amarats
de la llum de la tarda.

Pells i llençols,
incendi roig,
suor, i el frec fresc
del crepuscle,
remor d'un riu
que encara existeix,
el somni.

Procedència de la imatge: http://leiter.wordpress.com/category/ensonaciones/

HOMENATGE A GERARD VERGÉS, A CAMBRILS, 25, 26 I 27 DE JUNY DE 2008

GERARD VERGÉS, MEMÒRIA DE LECTURES I TROBADES

El primer llibre que vaig llegir de Gerard Vergés va ser Long play per a una ànima trista. El vaig comprar -a la tristament desapareguda- llibreria El Temple, de Tortosa, l’any 1994. Ho sé perquè de vegades poso la data d’adquisició del llibre i la signatura a la pàgina de respecte. El llibre havia estat publicat el 1983. Sé que esta constatació no diu res a favor meu, és a dir, que no em movia en aquella època pel seguiment de les novetats. I també vull dir amb això que qualsevol lector té la possibilitat de trobar-se amb un escriptor en qualsevol moment.

En este context d’homenatge estes paraules tenen sentit perquè podríem aplicar a l’obra de Vergés el que Martí de Riquer va aplicar a El Quixot: "Felicito qui no haja llegit Vergés perquè encara li resta el plaer de llegir-lo".

Vaig trobar en este llibre de Gerard Vergés l’energia, la potència, la humanitat que havia trobat en molts dels llibres de poesia castellana, sobretot d’un bon nombre dels anomenats novísimos. Com molt bé defineix el prologuista Ramon Pla i Arxé: "Long play per a una ànima trista és una intensa, autèntica, vital, aparentment lleugera invitació a sentir la carícia del sol, la dolçor de les fruites, l’amargor de les llàgrimes, l’escalf de la companyia. Sense retòriques". Sí senyor, sense retòriques, amb un to i una manera de dir molt allunyada de la poesia catalana que jo coneixia, una poesia que buscava els termes més nostrats, el lèxic més complicat, allunyada de l’experiència quotidiana, amb la sintaxi més alambinada. En definitiva, practicant una poesia que ens allunya de la realitat i de la vivència, en ocasions perfecta, però gelada.

Cauré -com sempre- en la típica temptació que m’envaeix en escriure sobre un llibre, començaré a descriure’l, comentar les seues parts, allò que m’ha resultat més destacat, el que m’ha arribat més,...

És ineludible fer una referència a "Parlo d’un riu mític i remorós" perquè si hagués de triar un poema de Gerard Vergés i només un del Long play... seria este perquè al poeta li serveix per a rememorar el riu de la seua infantesa i a nosaltres per a accedir a un riu que no vam viure. És l’efecte que Pedro Salinas explica en "¡Qué alegría vivir sintiéndose vivido!". I, a més a més, rescata i transporta els clàssics, i el propi poema té un ritme que és el riu i gran riquesa visual i al·literativa.

Resulta d’una gran humilitat enumerar fets diversos que succeïren el 1931 i assenyalar, al final, que va ser el seu any de naixement. Una organització del poema que ens porta, amb ironia, ingredient inequívoc de la seua intel·ligència privilegiada, des de l’estratosfera fins al país natal.

Mitjançant els seus versos revivim episodis que no vam viure. Copsem la gran importància dels records i de la memòria i la sensualitat. També la fragilitat de la memòria, de la vida, de com la memòria es pot convertir en un cabdal de vida, reviure que, en la vida, "Res no val tant com un instant d’amor".

Els seus poemes transporten una extensa cultura: viatges, lectures, referències artístiques, músiques,... L’art esdevé generador de vida, d’erotisme, de bellesa, de sensacions, de goig de viure. El poema comunica els propis gustos literaris, que gran seria poder dir, com ell diu: "De tot el que hem llegit, n’hem fet substància".

Una citació de Ray Bradbury encapçala la quarta part del llibre, una part entre la reflexió sobre el present i el futur, que té un toc de ciència-ficció, sempre amb ironia, de vegades, amb dolor. És l’ànima trista, penso, que pels clàssics temes que assenyalava Monterroso: "El amor, la muerte y las moscas". Essent les mosques tot allò que fa de la vida una cosa molesta i desagradable.

Salvar d’un incendi el darrer sospir d’Anna Bolena és, novament, la supremacia dels records i la memòria sobre els objectes i possessions. Us asseguro que este vers m’ha servit molt, en moments personals difícils, per a recórrer a allò que és grat a la memòria, a tindre el pensament que tot passa i que... potser, res resta.

"Poema que vaig començar a escriure llavors del Vietnam i que acabo el 1984" clou el llibre Long play per a una ànima trista. Un poema contra la guerra, un poema amarg, un poema que, vinculat a altres del llibre en la mateixa direcció, dota el llibre d’una dimensió poètica que va més enllà de l’exaltació de les vivències individuals, que vol incidir en la part molesta del món, canviar tot allò que impedeix la vida en la bellesa. Entre les pàgines 80 i 81 d’este llibre hi ha dos ales de palometa blanca, no la vaig matar, vaig recollir-les per fer un ikebana sobre esta pàgina, recordeu: "No tot ikebana està fet de flors". Segurament moltes persones s’hauran acostat a este llibre meu, Ikebanes d’aire, gràcies al pròleg de Gerard Vergés. Recordo la trobada quan li ho vaig proposar al seu despatx del laboratori d’Amposta, amb una arquitectura Bauhaus que sorprèn, però no desentona amb el paisatge. Confesso que sempre que passo per este punt de la 340 penso en Gerard, serà dins del laboratori destil·lant un poema?...

Crec que va ser el 1997 quan vaig trobar-me per primera vegada amb Gerard Vergés, era escriptor del mes i vam demanar que vingués a l’IES Sòl-de-Riu, d’Alcanar. Tots vam quedar encantats amb el que deia i com ho deia.

Més tard, el 1999, esperonat per Xavier Ulldemolins, vaig contribuir que vingués a Tarragona per la Tertúlia de poesia Mediona 15. Va ser un recital memorable el de La Vaqueria. Vaig fer unes fotos amb una càmera digital precària, un record, en alguna de les fotos la càmera va decidir fotografiar el fum i va quedar una cosa rara, però bonica. Va ser tot molt agradable i ens vam prometre una trobada gastronòmica i poètica a les Terres de l’Ebre. Es va concretar el 7 de juliol de 2001, a la Villa Carmen, d’Alcanar. El poeta va recitar versos inèdits. Recordo d’ells molt especialment, "L’Àngel". Jo duia a la carpeta els meus Àngels a terra, que va ser editat el novembre del 2001. Vaig llegir "Elogio del plagio", un poema del qual em sento molt satisfet. Plagiar l’obra de Vergés contribuiria a divulgar els valors humans i formals de la seua poesia, ens faria més feliços. Poc abans, el 2000, havia col·laborat en la convocatòria d’art postal Nuc 2000, amb una obra irònica.

El maig de 2002 presentava La insostenible lleugeresa del vers, llibre que recollia alguns poemes que ens havia llegit en la trobada de Tarragona i Alcanar. La portada d’este llibre és "La puntaire", de Vermeer, un dels meus pintors favorits, havia regalat, no feia molt, una reproducció del mateix quadre a la meua sogra. Ens dóna idea que la gestació d’un llibre de poemes és llarga i laboriosa. Juan López-Carrillo va fer d’eficient llevadora d’un llibre breu, però intens. Els llibres de poemes de Gerard Vergés són orgànics, és a dir, no són una simple successió de poemes, entre ells s’estableixen relacions de coherència, tenen afinitats temàtiques i formals. Vaig fer una àmplia descripció d’este llibre a les pàgines 25 i 26 del número 20 de la revista Recapte del Moviment de Mestres de les Terres de l’Ebre per a la Renovació Pedagògica. A les pàgines 7 i 28 del número 17-18 d’esta publicació va aparèixer una entrevista sobre la seua percepció de l’educació. Hi ha més referències a Gerard Vergés a la dilatada història d’esta publicació perquè el món educatiu ha de traslladar l’excel·lència literària a les aules. Confesso la meua satisfacció quan vaig passejar per les classes l’exemplar de La raíz de la mandrágora. Tot mestre ho ha de ser de llengua i, tot mestre, si pot, ha de conèixer el màxim de llengües possible i posar-les en relació.

Són pocs, tretze, els poemes que habiten el llibre La insostenible..., coherents amb la seua obra, vinculat, penso jo, sobretot, a Long play... Impressionant "Fa deu anys, fa deu segles". Poema que tindria sentit per ell mateix, poema riu, com "Piedra de sol", de Paz; "Pandémica y celeste", de Gil de Biedma; "Noche más allá de la noche", de Colinas; o, com el seu propi L’ombra rogenca de la lloba, premi Carles Riba del 1981, l’autor comptava amb 50 anys, entre ells els anys de Gèminis, anys de lectures i relectures, de crear una veu poètica pròpia, de "fer substància".

L’ombra rogenca de la lloba el vaig llegir amb posterioritat al Long play... Són, en la meua opinió, llibres diferents. L’ombra... és un llibre total, un poema amb 345 versos i el seu contrapunt. Un llibre en el qual el poeta evoca torrencialment tot allò que vitalment l’interessava. Els comentaris i anotacions són metaliteraris i poètics. Esta obra, al meu parer, està en correspondència amb The Waste Land, d’Eliot, és, per tant, un monument poètic, un poema que s’ha de recórrer moltes vegades i que ens deixa impregnats de tot el que conté. És un llibre que es va construint i destruint, amb contrapunts irònics, però constitueix una cosmogonia, una reflexió humaníssima en el punt central de la vida, en la maduresa, quan ja s’ha reflexionat sobre el que és possible i el que no, però no es vol renunciar a l’impossible.

De Lliri entre cards, formalment indiscutible, és el que potser he recorregut menys. No es tracta més que d’una simple casualitat. La lectura és així i el lector té els seus drets, i no cal repetir el decàleg de Pennac.

El text de presentació a la traducció dels sonets de Shakespeare l’he llegit en diverses ocasions i m’encanta perquè contemplem un escriptor amb criteri, amb fonaments i arguments. Quan va aparèixer la traducció de Salvador Oliva van haver-hi unes declaracions d’Oliva que vaig considerar extemporànies. La traducció de Gerard Vergés és magnífica, la qual cosa no vol dir que l’altra no ho puga ser, però no oblidem que, com diu el propi Gerard Vergés a "Antologia dels poetes més estimats": Shakespeare és l’oceà ple de tenebres/ i, ensems, el cor flamíger de la llum./ (Tant l’he llegit i en tantes circumstàncies/que, de tots els meus llibres, només Shakespeare/ està tan esllomat com uns esclaus.)

En un cert moment em vaig sentir impulsat a traduir la seua obra poètica al castellà i vaig dedicar a esta faena uns cinc mesos. Havia descartat traduir Lliri entre cards perquè si ja el fet de traduir és difícil, que es tractés de sonets feia més complicada la traducció. Traduir ens posa en contacte amb les pròpies i personals limitacions lingüístiques, però al mateix temps ens aproxima amb molta intensitat a una obra. El meu propòsit amb esta traducció era contribuir a la divulgació d’una obra que admiro i que considero que no és suficientment coneguda. També crec que és molt positiu que es facen traduccions entre les llengües peninsulars. Bé, estos eren els meus propòsits, i jo anava fent amb la intenció de quan estés feta trobar-me amb Gerard i mostrar-li amb il·lusió la faena i fer-li les preguntes que calgués per a arredonir-la.

El 2002 s’havia gestat el projecte de traducció a Ramón Garcia Mateos. El llibre va ser editat per La Poesía, señor hidalgo, es titula La raíz de la mandrágora, el 2005, i té la traducció de tots els seus llibres de poesia. Quan Gerard em va fer arribar el llibre vaig veure fins a quin punt va ser positiva la intervenció de Ramón García Mateos, ja que va fer una traducció realment poètica i lingüísticament superior a la que jo estava fent.

En juny de 2006 ens vam trobar a la Fira del llibre ebrenc, a Móra d’Ebre, gràcies a la fira i a ell -amb la col·laboració d’Imelda, l’enèrgica, decidida i àgil Úrsula Iguarán, de la carretera Simpàtica, un nét i una web cam- tinc un preciós exemplar de L’espill, de Roig, amb el preciós ex-llibris i dedicatòria de Gerard, amb la seua cal·ligrafia i signatura, que m’encanta. I aquí diré una cosa que pot semblar freudiana, digueu-li com vulgueu, penseu el que vulgueu. El meu pare va nàixer el 1925, tenia una escriptura molt semblant a la seua, el vaig perdre essent jo molt jove, adolescent, per motius d’estudis estava molt lluny de la família. Quan som adolescents les relacions pares-fills són molt tenses, però passada l’adolescència, quan madurem, quan tenim fills, ens sentim molt a prop dels nostres pares, volem compensar aquells distanciaments que havíem viscut a l’adolescència, el pare ja no hi era, els records que tenia d’ell eren pocs i febles, fràgil la meua memòria, no podem recordar allò que volem, ens inventem un pare, Gerard, que tantes vegades ha estat pare, esdevé per a mi un pare inventat. El pare que té unes qualitats que admirem, que voldríem que fossen les nostres, amb ell voldríem dinars, sopars i passejades i visites i converses, però que no freqüentem per obligacions, respecte i, sobretot, per no fer-nos pesats. Evocaria aquí l’única visita a la seua casa que, de fet, tinc escrita, me sentia com en un niu d’art, de plaer i goig, d’orde, d’harmonia,... Somniava llargues converses, però tots som presoners del temps i de les nostres obligacions. Si tingués correu electrònic i el volgués fer servir podríem seguir el fil d’una conversa, però no són els llibres ja en si, una conversa? Els llibres són una conversa a la qual tothom estem cridats. L’escriptura és una conversa diferida, una mostra potser imperfecta d’allò que som o pretenem ser.

El maig de 2007, dins del programa “Per què llegir els clàssics?”, patrocinat pel Ministeri de Cultura, Gerard Vergés va vindre a Alcanar a parlar-nos de Francesc Vicent Garcia, Lo rector de Vallfogona, la seua conferència va ser molt agradable, amb comentaris perspicaços, anècdotes, acudits,...

La darrera vegada que he vist Gerard va ser a la presentació del llibre de Josep Igual Faules mamíferes. Exercia de presentador, en este cas d’un escriptor de raça. Podria perfectament aplegar i fer Prólogos, a la manera de Borges. Els seus articles als diferents mitjans de comunicació, sobretot a l’Avui i a La veu de l’Ebre formen part d’una obra que caldria recopilar. Les participacions als llibres col·lectius. Expressions literàries d’una persona generosa, atenta, educada, humil, amb una ironia moderada, un humor que no arriba a ser càustic.

El mèrit és no en el lector sinó en qui proveïx la lectura. Done l’atzar llarga vida a l’artista per a escriure noves obres i a nosaltres temps per a llegir-les.

Limitacions de temps i d’espai m’obliguen a fer la promesa d’ampliar estes míseres notes a http://tcamacho00.blogspot.com i facilitar una sèrie d’imatges relacionades amb el nostre venerat amic a l’àlbum web http://picasaweb.google.es/tcamachomol/GerardVergS.

Per tant, heu de considerar este text un tast d’allò que tal vegada esdevindrà si el temps i la voluntat m’ho permeten. Com, potser, aquest poema puga algun dia créixer, transformar-se, i ser, realment, sextina[1]:

PROJECTE DE SEXTINA AMÈTRICA -DE MOMENT-

PER A GERARD VERGÉS,

URDIDA AMB LES PARAULES -DE MOMENT- ART, PASSIÓ, CULTURA, MEMÒRIA, SENSIBILITAT I INTEL·LIGÈNCIA

L’admiració cimenta l’art

que creix parell a la passió.

Tot d’una l’acte humà forma la cultura

que no és més que la nau de la memòria.

Allò que subtil descobreix la sensibilitat

o desvetlla els fils de la intel·ligència.

Neó de llum brolla la intel·ligència

que escampa plaent l’art,

que estimula amb paraules la sensibilitat,

que desencadena la nostra passió,

que excita el laberint de la memòria

amb escenes del cabdell de la cultura.

Versos que impregna la cultura

i projecta amb el fibló de la intel·ligència,

que s’enriqueix amb els fruits de la memòria.

Tot el que crea porta estigma d’art

tenyit de la humanal passió

que provoca nostra sensibilitat.

Teixeix versos de gran sensibilitat

i mostren el redós de la cultura

alambinada, no exempta de passió

ni del trellat de la intel·ligència.

Transporten àmfores d’art

en naus gonflades per la memòria.

Sobre el marbre o el bronze o la memòria

esculpeix i fon sensibilitat,

crisol la seua mà és de tot art,

brollador inesgotable de cultura,

castell de focs de sobirana intel·ligència,

recer tou de mesurada passió.

Versos que habiten un riu de passió,

Ebre, mítica aigua de la memòria,

assut que reclou aigua i intel·ligència.

Horts poemàtics de la sensibilitat,

estrofes bastides amb carreus de cultura,

temples on, diví, creix l’art.

Gerard Vergés, art i passió,

cultura i memòria,

intel·ligència i sensibilitat.

Però no vull acabar sense agrair tot el bé que hem rebut d’ell i el que rebrem, tant de bo siga atenent la màxima de Kropotkin: De cadascú segons la seua capacitat, a cadasqual segons la seua necessitat.

---

[1] Font: http://dlc.iec.cat

sextina

f. [FLL] [FL] Composició poètica formada per sis estrofes de sis versos, normalment decasíl·labs, que tenen rima i una tornada de tres versos, habitualment sense rima.

Ramón García Mateos ens envia estos enllaços a referències periodístiques a les Jornades:

http://www.revistacambrils.com/index.php?c_noticia=5423

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2905939

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2910689

http://jaumesubirana.blogspot.com/2008/06/homenatge.html

http://paper.avui.cat/article/cultura/131440/mes/modern/classics.html

http://paper.avui.cat/article/cultura/131035/la/memoria/verges.html

http://www.revistacambrils.com/index.php?c_noticia=5571

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2909310

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2907652

NOTÍCIES

Càlig, 26 d'abril de 2008

Vull que aparega en primer terme aquesta tramesa com a mostra d'agraïment a l'organització d'aquest acte poètic sota l'epígraf: "Poesia.Expressió màxima de l'art" perquè aquesta és la consideració que tinc per la poesia. Poesia en la seua rica diversitat, tal com es va poder escoltar en aquest acte:

. La dimensió popular de la poesia a càrrec de Joaquín Monroig Pedra, poeta nascut al poble, i practicant de la poesia al carrer, amb un saber dir els versos que sorprèn i encanta.

. El grup poètic Espinela també va fer una transmissió càlida de poesia.

Gràcies, Associació Cultural "Lo Rastre", gràcies Elena, per haver-me invitat a este tast de poesia i de poble, tan ben cantat al poema que va recitar Joaquín Monroig. Està recollida esta poesia? No heu de deixar que es perga?

POEMA PARA INUNDAR DE AGUA UN PASADIZO DE FANTASMAS

Un poema de gestación larga y colaborativa. Su origen es un viaje a Cuenca que el año 1985 tenía que haber hecho acompañado y que acabé haciendo en soledad. Cuenca y Tarragona me parecieron tener muchas cosas en común. ¿Qué ciudades no acaban siendo idénticas si nos obstinamos en ello? Recordemos aquellos versos de Kavafis que nos dicen que nuestra ciudad, nuestros fantasmas, viajan con nosotros a donde quiera que huyamos.
El premio me proporcionó mucha alegría, viajar a Torredonjimeno acompañado por mis amigos: Juan González Soto y José Ángel Hernández. También, como no, por Àngela. Conocer a muchas personas a las que todavía recuerdo, a Luis Felipe Comendador, autor de una obra poética rica y variada y promotor de acciones culturales y que ha demostrado conmigo una gran generosidad. Amparitxu Gastón, viuda del poeta, poeta también y persona capaz de gran afecto y vitalidad. El jurado, los jurados de los premios literarios suelen ser ricos en cultura y amantes de la poesía.
Al mismo tiempo, me sentí muy inseguro. Ver el libro publicado, no poder cambiarlo. Leer y admirar los libros premiados en aquel certamen hasta entonces...
Dispuse de una serie de ejemplares que se fueron acabando y me decidí a hacer una edición electrónica a la que incorporaría el Colofonius Monk, es decir, la crónica de las entregas en papel o electrónicas. La que figura aquí, de momento, es incompleta, ya lo iré arreglando...
Y ya que un blog tiene una dimensión participativa, aunque pienso que esto es un mensaje dentro de una botella de náufrago, te invito a hacerme llegar tus comentarios.
Saludos.

2º Premio
IV CERTAMEN INTERNACIONAL DE POESÍA
“GABRIEL CELAYA”
TORREDONJIMENO, JAÉN, 1996


Este libro fue galardonado con el Segundo Premio del
Certamen Internacional de Poesía “Gabriel Celaya” 1996,
por el jurado formado por:
JOSÉ LUIS BUENDÍA LÓPEZ
ANTONIO CHICHARRO CHAMORRO
LUIS GARCÍA JAMBRINA
MARÍA ROSAL NADALES
JUAN MANUEL MOLINA DAMIANI




Al anónimo inspirador de este poema.
A Àngela , lectora y sugeridora.
A Juan M. González Soto, sastre de estos versos.
A los tertulianos en Tarragona: Agustín, Alonso, Charli,
José Ángel y Moluco.


Vayan bajando
en delimitada fila
a las pozas del infierno,
a las galerías pletas
de oscuridad ajada
a las cuevas con recovecos.
No os perdáis.
Id derechos
de mar a río,
de ribera plana
a serranía de encantos
donde los duendes están quietos
y el viento baila
su quebrada danza
y las hojas alocadas triscan.

Tú, que fuiste brazo izquierdo
de la ciudad de las siete colinas.
Extensión de sillares y mosaicos,
construida sobre las ruinas de tu pasado
buscas tu olvidadizo nombre
entre las tumbas
y los cadáveres de siglos
balbucean su desenhebrada entraña.
Perdidos en las litografías
de tu imperial pasado,
orgullosa levantas torres,
pero la sangre y la humillación
desnuda tu orgullo
y sabes
que victoria y derrota
son sangre
de tus hijos desharrapados.
Por eso permites que se bañen, mientras viven,
en las blandas aguas
que se ciñen
a tu desbocada cintura.

Tu luz, ciudad, está apretada
entre mis dientes desencajados,
entre mis labios ardorosos
de deseos encontrados.

Tiende hacia ella
la otra ciudad,
la alta,
la de abismos
donde tú deberías tener acantilados,
donde tú bajando
das al mar
ella prefiere
la lenta agonía
y va al río.
¡Hijos míos, preparad la noche para el largo viaje!
En el territorio de los signos
el camino es lento
y lleno de avatares.
Mas la muerte
es el más veloz de los caballos
que trotan sobre el lomo invisible del mundo
(mientras esto escribo
he muerto algunas veces).
Lo largo es la agonía,
su lento coqueteo,
su mordisqueo que devora
con lentitud de agua.

¿Sabes, ciudad, que creen
que fue como tu madre
en el mismo día nacida
y que fue poco a poco
siendo la misma
en distinto sitio?
Ciudad móvil,
te alejas de ti
y de los que se quieren tuyos.
Te vas
y sólo nos dejas el aire.
Esa distancia entre tú,
ciudad, que eres cosa
y nosotros que no somos nada.
Tú, ciudad, hoy te insinúas
como una oferta de amarre
ayer fuiste la fuga
en la que cabalgaban
mis sueños trasnochados.

Tu nombre se clavó en mí
como la espina de la corona procesionaria
o como la herida rosa
que hurtamos
en los jardines
para abrir recinto,
perlas de sonrisa,
de quien anhelamos
su tibia mano.

Ciudad de mesones
o refugios del recuerdo.
Telarañados pendejos
de ilusiones o lágrimas
olvidadas
entre la ranciedumbre
de los modernos anhelos.
Ciudad como el interior de una caja de música
que guarda la dedicatoria
de un festejo
que no consumen
el tiempo y la rutina.
Ciudad mordida
por el polvo del cierzo,
venturosos tallos del trigo
que al horizonte alzáis las espigas
con las quejas de un fuste
que ha de ser segado.

¿Me vas a dar la vida
ahora que las estrellas y el frío
me ciernen
en una ascuada amenaza?
¿Serás refugio
para mis tremendos naufragios?
¿Por dónde amarrar mis borracherías?
¿Sabes que no es el cielo
quien me somete a este denodado estruendo
de latires por acabar?

Invierto racimos de palabras
en tu misión salvadora,
arrullo tus oídos
con odas
de almibarada miel.
Espero que los hombres que pisan tu pecho
reconozcan lo raído del gabán
con el que trasando la noche.
Si no me escuchasen esos hombres,
nada pasaría.
Al final una niebla densa
golpeará el cielo de mi boca.

A duermelabio
quisiera también afrentarte, ciudad,
porque
los mastines abalanzados por el viento
acabarán dejándonos sin ojos.
Tienen un furioso sueño dormido
en el ocaso de las perrerías.

Viajaré hacia ti
desde la escarpada senda de los acantilados,
médanos
que se olvidaron hace tiempo
de su erótico templo.
Sólo te falta al final del barranco un mar,
la mar,
esa mar que enamorados menos escépticos que yo
cubren de loas como calle florida para Corpus.
¡Qué de orlas!
¡Qué sueño para un día!
Prométeme
que no sólo habrá noche punzante,
que no sólo grillerías
que no sólo ululares,
que también una mano amiga
limpiará los sudores de mi frente
para que pueda escanciar el vino
en el alto mesón de la colina.
Prométeme que algún día regresaré
y que seré tan mentiroso como antes de verte
y que tendré bellas historias
con las que regalarte los oídos.

Pues ya has cumplido y me diste la vida,
crecido con tus dádivas
te respondo a pecho inflado,
te lamo las manos envuelto
en el éter que nos envuelve,
te adoro en la dramática lucha.
Te olvido entre tanta palabra rota y nueva,
te endesfiguro la cara
y no es vano el esfuerzo
pues cada imagen
que de ti o entorno tuyo hago
me llena de una gloria nueva
-no perdonada por nadie-
ofrecida por mí,
que conmigo estoy conforme
y conmigo me encontento.

Llórame calle desposeída,
que esta noche perdiste
tu mejor hijo y lo que importa
es cómo.
Vino con brazos de nube,
con vocecita de pájaro que sueña
y yo cedí a sus alas y deseo
y así nos dio el aire en los tejados
y fuimos -por así decirlo-
dando tumbos hasta los aleros,
pero nunca muriendo,
en el borde mismo
pero nunca cayendo
en profundidad de abismo,
pero nunca trasaltados
más allá de la algodonosa coralina.
Me perdiste para siempre
y yo me gané perdiéndome
en otra querencia: la de fundirme,
o mejor creer que me fundía.
He habitado en un territorio ajeno
del que no me liberará sino la muerte.
Llórame, calle, que cantabas.
Esta noche el ocaso me aduerme
en un crepusculario de tejado
ya no encendido.

¿De qué ciudad vine?
¿A qué ciudad voy?
¿Cómo me marcho?
¿Cómo me llego?
Vine de la ciudad olvidada.
Voy a la ciudad por olvidar.
Me marcho
medio muerto
y me llego
por morir.
Diré que todo está dormido entorno,
que todo se oculta
bajo impávida máscara
de navegar a lontananza
en batir de suave brisa.

Todo encaje o sostén
o disimulo o maquillaje
y yo broum, broom, broum,
bruma que me encenaga.
Teme siempre a la voz
de ultratumba
me dijo una voz anterior.
Teme siempre a la voz
que se levanta
con cualquier pretexto
contra lo que amanece.
No sea que algún día amanezcas
y te llegue la temprana siega.
Disimula tus raíces
no sea que sepan qué
y cómo
preparas
tus insurrectos venenos.
¡Que no vean
como te frotas
la lengua del sexo con espliego!

Modernos anhelos, muy de todo en su sitio,
muy de cada quien para cada cual,
muy de oírme señores,
muy de ver o buen ver,
muy de mejor equipo,
muy de gran país,
muy de conseguir cómo,
muy de alta empresa,
muy de fetén manjar,
muy de muy delicioso,
muy de muy de muy.
Ya sabe usted de qué:
modernos anhelos
que cada día le dan a masticar.

Cabalgaban mis sueños trasnochados
pensando que me atrevía
a hacer valiente contradanza
ante los muros plateados de la plaza silenciada.
Creí poder ver
el otro lado,
creí poder ver
tantas cosas
que ahora cuando mis manos
acogen el encenizado fracaso
no me queda sino desear
el largo vuelo
por lo inmóvil.

El pasadizo de fantasmas
se iba llenando
como las galerías de retratos de ancestros
o aquellas exposiciones
en las que el pintor idealiza
a su amante
o aquellas en las que en el trasodio
impregna el pintor su pincel
de muy mugrientos colores
y los usa como afilada navaja
de abrir marranos y desangrarlos.

Reconozco resonancias en mi voz.
¿Qué es una voz
si no se baña en regusto de corazón o historia,
aunque sea la suya propia?
Planto mi voz,
que es la de muchos,
que cantaron y ahora encantan
-pareciendo dormir
a través del agujero en su frente
la de los que ahora cantan,
codo con codo disimulando
junto a mí que nos entendemos,
cuando somos mutua extrañeza
que quizá desentrañe lo próximo.

Poco a poco van
durmiendo las olas,
aprendo a ser pez
y a nadar y ser solidario.
Rozo con mi cola la estatua de Quevedo
y la de Casanova
y pongo ojos de pez
ante el pórtico de San Julián.
La luz de una tormenta
ilumina el impetuoso ademán
de Roger de Lauria tierra adentro,
dando espaldas a un mar de siglos.
Ahora todo es mar
y las olas son calmas,
nada sobre sus lomos
sino los vestigios de un pez olvidadizo.

Pendejos de ilusiones,
pendejos de lágrimas.
Caricias entrevistas
en la oferente mirada,
en la apertura del cuerpo,
en la medialba
de los seres conjugados en los astros
y que de repente
se encuentran
y les inunda una luz
que atraviesa la médula
de la historia que se prosigue.
Pendejos de lágrimas,
la entraña cerrada del cuerpo duro
que va inventando
un olvido para siempre.
Dice adiós bien tieso,
como estatua, y el otro que llora
y siente frío
y odia
con toda la impotencia
que una carne puede sustentar.
En tu redondez no sabes y te olvidas
y quieren los cabos bien atados,
temen a la malsegura noche,
que un viento helado los atraviese,
que un aire de nunca
se cuelgue en el resquebrajado dintel
de la frente.

Tu nombre
como el que tiene la mano
cuando quiere beber
el agua del manantial
para calmar la sed.
Ya dije:
tu nombre
y no otra cosa
se clavó en mí como una espina procesionaria
pero cuando el pecho se abre a corazón
ya no lo para nadie y todo deleita.
Como el que
una jornada de resaca
le llevó al arrepentimiento
pero luego regresa
y descorcha ásperas botellas
a lo largo de la noche
y habla como un idiota
y como tal acierta,
pone el dedo
en la séptima cuerda de la guitarra.
Allí el labio de la mujer es húmedo
y atraviesa a los amantes un tremendo regocijo,
mientras al borde de la noche
los va tomando el clausurante sueño.

Anhelo tu tibia mano
y me miento
y creo que a tu vera duermo
y lo que agarro
es una ausencia
ya diluida por el tiempo.

Pasadizo de fantasmas
entre las calles deshabitadas
de mi ciudad de sueño,
ciudad de sueño
aposentada en el lomo de una colina
que hay en la vuelta
de un día mágico,
mágico lucero
que me enciega
y hace todo posible.
Posible la eterna mentira
que arrastra este surco de palabras,
palabras que constantemente
quiero y no quiero.
No quiero
como muchos quieren
la verdad si duele.
Quiero lo que a todo el mundo gusta
y todo el mundo desea.
Ratoncitos limados
en la muy untada oreja
por la miel adulados,
en la ratonera impía
vuestros cuerpecitos atrapados.

Una niebla densa
golpeará el cielo de sus bocas.
Muy a pesar mío, lamo.
Serán la consumación de lo inútil.
Muy a pesar mío, lamo.
Serán rescoldos
de un muy sofocado fuego. Lamo.
Serán colección de perlas
de la muy arrugada dama.
Sugiero: Pasas de Corinto.
Serán fermentos nada lúdicos.
Sugiero: Ocaso de cementerio.
"Polvo serán, más polvo enamorado"
(Copia este verso millones de veces
y cada verso será distinto)
"Polvo serán, más polvo enamorado"
con el que en la miel o jengibre
nos atrapaste.

Pasadizo de fantasmas casi lleno,
con sabor a piel.
Pasadizo para unir secretamente
a dos ciudades.
Pasadizo por el que seguramente
huiré.
Las dos ciudades viven ajenas a mi sueño.
Yo mismo vivo ajeno al sueño de las dos ciudades.
Dormir y soñar en una ciudad por otra ciudad.
La ciudad de tus sueños.

El sueño me llevó a la apoteosis del agua.
Suena la música en la película.
Unos helicópteros se interponen
entre nosotros y el sol.
Dice el historiador:
"el agua está en la fundación de toda ciudad
y a veces en su fin".
De las verjas roídas a las losas más hondas,
en los cuévanos
con perlas de racimos olvidadas,
entre la barrizada
de senderos malditos,
por las lindes saltando va el agua,
con tremor fiero,
apoderándose de los surcos,
torciendo las empalizadas de las huertas.
Por las ciudades,
en tortuoso camino,
descendiendo escalinatas,
creando miseria.
Por los torrentes
que si antes angostados por la seca
ahora se inflan
en diluvio,
en torrencial tormenta
que desborda
los aljibes más profundos.
Los pozos son surtidores,
manantial de perlas,
leche de luna,
y la tierra se resquebraja
y silba el agua
y la cascada canta.
Canta el agua
en las entrañas de la tierra
y los fantasmas más transparentes gimen,
gime Houdini preso
en su urna de agua,
gime el pájaro plumimojado
y exhala un piar ronco,
moribundo, As I am lying.
La fiera agacha su torso
y la víctima
se dobla temblorosa
ante el agua.
Al interior de las clepsidras
llegan los hipocampos,
y éstos relinchan felices
de encontrarse en un mundo
para siempre menos salado.
Los soldados le acercaron
una esponja impregnada en sal y vinagre.
Y en la ensalada -dicen los manuales gastronómicos-
échese primero, la sal.
Y el agua disparada
canta orgullosa,
ha roto su monotonía,
ya no es su voz
ni rumor, ni murmullo, ni cándida frescura.
Aguafiera ensoberbecida
en su titánico esplendor
que todo lo cubre,
que todo lo siega.
Algún campanario
surge sobre la superficie
de las aguas agitadas,
pero ya no cantan las espadañas.
Es todo un arco de olvido ya en ciernes.
Ni los más altos rascacielos
se pavonean en relucires de cristal.
El sol es ya una lejana ausencia
que sólo los peces más viejos recuerdan.
Namor, Neptuno, Nemo... y el marinero Nicanor
flotan lunáticamente
sobre las escalinatas
llenas de verdín y coralina...
y Nicanor está muy blando.

Fuegos de artificio.
Aguas de música quebrada.
¿Quién no se quedó alguna noche ahogado
en el fondo de un sueño oscuro?
¿Quién no sintió
la suave caricia del agua?
Siempre se habló de un mundo ardiendo,
consumido en lenta luz de siglos,
las estrellas arden,
sólo el mar no arde.
Nadie dijo nunca
que había un mundo sin riberas,
ha habido macondos,
diluvios, pero nunca mundo sin riberas
ni amor bajo el agua.
El profeta del agua es un mentiroso.
En el seno del agua todo es vida
y todo canta.
Yo sé de un hijo submarino
que ríe con llama de luz eterna,
pues su mirada es una antorcha
que me sobrevivirá
y rebosará,
ya sea ante el agua o en el fuego,
cuando esté muy lejos
de la trasmuerte,
en el polvo callado.

Colofonius Monk,
esta impresión casera
del Poema para inundar de agua un pasadizo de fantasmas
Se ha realizado las siguientes ocasiones:
1. Conxita Blanch (Amposta)- Verano del 1998
en ocasión de nuestro reencuentro tras largos años,
2. J. Ricart (València) por coincidir
en la entrega de premios Ciudad de Benicarló (1998)
y en correspondencia a sus Tankas.
Un macropoema responde a micropoemas
y poesía visual de paños menores
en el día de S. Silvestre del año
corriente, a pocas horas del 1999,
que acaba con la triste noticia
de la muerte accidental del poeta anarquista
y visual Joan Brossa, que acaeció
en su piso de Barcelona cuando estaba a punto de cumplir
ochenta años.
3. Pedro Gonzalves Garcia (Pontevedra),
agosto 1999.
4. Adolfo Vargas Blanco (Vitoria-Gasteiz),
en correspondencia a sus Mementos de poética contradictoria.
diciembre 1999.
5. María José Pascual, por recurrencia de la memoria en
el patio de la Diputación de Tarragona. Por Tarragona y Bellvei,
por un día de bicicleta cuyas fotos conservo. (13.12.99)
6. Juan López de Ael (Vitoria-Gasteiz),
con el germen de una amistad en Benicarló.
Acompañado por el libro de Jaume Rolíndez
L'estel del Collet. Nadal a Benicarló. (19.12.99)
7. Josep Igual en correspondència als seus llibres:
Closed for sale, Lector d'esperes i El cor cansat. (3.1.2000)
8. Àngels i Santi, per la darrera conversa del 99 sobre ikebanes,
art, la ràdio (per matenir-me anònim al programa i per l'afecte
que vas dir tenir-me),
per l'art dels gravats d'Àngels. (3.1.2000)
9. Domingo Luis Hernández, de La Página, por su amabilidad ante mi queja.

Firma del autor, y fecha.
25 de enero del 2000

Tomàs Camacho Molina