Amb Dolors Fortuny Golorons, regidora de Cultura de l'Ajuntament de Constantí

10 de febrer de 2019

Foto: Rafel Solé Roig

XII PREMIS LITERARIS CONSTANTÍ 2018 

Constantí ha celebrat aquest diumenge 10 de febrer l’acte d’entrega dels Premis Literaris 2018

Es tractava del darrer dels actes del programa de Festa Major d’Hivern i la Biblioteca municipal es va tornar a omplir un any més per gaudir d’aquesta festa literària, en la que també es va presentar el llibre que recull els millors treballs que s’han presentat a concurs durant aquesta edició Relats de Festa. Aquest any s'han presentat 353 treballs a concurs, dividits en 4 categories: la d’adults (a partir dels 21 anys), la de júniors (de 17 a 21 anys), la de joves (de 13 a 16 anys), i la d’infants (fins als 12 anys). (Fotos: Rafel Solé Roig)

https://www.facebook.com/pg/ajuntament.constanti/photos/?tab=album&album_id=2249946635279365

Dolors Fortuny Golorons i els premiats de les quatre categories:

Teresa Fernández Sáiz, Tomàs Camacho Molina, Xavi Domingo Ferré i Judith Mata Ferrer,

Foto: Rafel Solé Roig

Primer premi - Categoria adults

LES FESTES CANSEN

Tomàs Camacho Molina

Alcanar (Tarragona)

És paradoxal que, allò que se suposa destinat al descans, resulte tremendament cansat. Les festes, que haurien de ser alliberadores, es converteixen en una marató d’actes i obligacions per als festejadors.

La Comissió de Festes de l’Ajuntament havia decidit superar-se: més actes i millors. Tots els sectors socials representats.

La gent gran ja tenia els seus tiberis i diversions a punt: berenar i ball, per a no fer tard a l’imperdonable sopar.

La gent madura ja estava organitzada per a servir els més jóvens: diners, la roba adequada, desplaçaments,...

Els jóvens, amb la seua inqüestionable vitalitat, ja es preparaven per a sopar a partir de les 10 i comparèixer ben vitaminats als maratonians concerts i balls.

Els xiquets ja tenien muntades les atraccions de fira.

La matinada grallera el va fer despertar malhumorat, acostumat com estava a dormir, amb les habituals interrupcions del so a ritme circadià que requeria en els festius una inevitable pròrroga per acabar la seua necessitat de descans. Despertat per les dolçaines, sabia que li costaria més entrar al dia amb plenitud de facultats. S’interposava entre ell i la realitat un tel de distància difícil de tallar. Requeria temps i, sobretot, un bon esmorzar, una combinació del que els anglesos diuen “continental breakfast”, és a dir, cafè amb llet i pastes (generalment croissants) i alguna cosa més consistent que podia ser un entrepà o un plat combinat de tapes si la cerimònia es feia en un bar amb els diaris davant. Reconeixia aquella cerimònia com un dels indiscutibles plaers ciutadans del segle XXI.

Un cop complida, ja podia desplaçar-se pels carrers festius. Si les gralles anunciaven la festa, de nou les gralles i els timbals eren el preludi a la concentració de nanos i gegants. Ell, ja ben madur, es deixava portar pels ritmes ancestrals de la percussió i acompanyava la cercavila que propiciava prometedores trobades amb persones del seu gust, persones amb qui li agradava conversar, bé per la seua amenitat, per la seua gràcia natural, que podia anar acompanyada, o no, de bellesa física. La ciutat ofereix un veritable gaudi per als ulls i una simple passejada ens pot delectar suficientment: aguaitar, de moment, no és un delicte, però tot arribarà... En tot cas, sempre és aconsellable la discreció. No es pot anar provocant les persones amb ullades intimidatòries. El dissimul és convenient i, potser, més reconfortant. És més gratificant i sutilment pervers veure sense ser vist.

Voltant i girant, el periple amigable per la ciutat amb el seguici, amb prolegòmens, parades i desenllaç, durava unes tres hores, la qual cosa el situava en la magnífica hora del vermut, sempre estimulant, acompanyat d’una tapeta o coses més humils com les pataques de bossa o les olivetes en les seues múltiples varietats. I per a varietat de varietats: la variada, és a dir, una tapa a base de productes del mar, generalment, enllaunats, on no poden faltar els genuïns catxels, musclos, cloïsses, navalles, i olivetes amb una presència discreta en nombre, però no en mida. Tot plegat, per una banda estimulant i per una altra comportador d’una anorreadora nyonya, a la qual ens hem de sobreposar per arribar a taula. En este estat liminal, es pot dir que ens arrosseguem fins a la taula o ens deixem vèncer i ens lliurem a la comoditat del restaurant. Com tot, una i altra cosa tenen els seus pros i contres. Són fàcils d’endevinar, de manera que no ens entretindrem en la seua pormenoritzada descripció, siguen actius, no s’adormen, i posen-se a pensar, vostès que poden.

Este procés, siga A o B, acaba irremeiablement al llit, en una reparadora becaina. Hem de procurar que no siga molt perllongada, perquè si ho és ens perdríem els imprescindibles espectacles de tarda, generalment dirigits al públic infantil, però que si som espavilats els podrem traure molt de profit.

Els prejudicis sobre a quin públic van dirigides les obres d’art ens poden privar d’un fantàstic camp d’observació i gaudi, penso ara en una coneguda obra de Walt Disney, Basil, el ratón superdetective, que voreja la pornografia i que em fa suposar que algunes obres estan creades i dirigides primer, i sobretot, als “paganinis” dels espectacles.

Ja superada la tarda, no caldrà berenar. Si tenim alguna inquietud podem prendre una alleugeridora infusió. Haurem de decidir si volem sopar o no. Els dies de festa el dinar és abundós i cal equilibrar-se no sopant.

Els espectacles estaven servits, n’hi havia gairebé per a totes les edats.

Ell va decidir anar a l’anomenat ball popular a l’aire lliure: les cançons de tota la vida i les de moda, en amigable convivència. Ballar sols. Ballar junts.

Tota festa és bona si s’acaba ballant junts i si el ball es porta més lluny, al llit.

Així va ser la seua sort aquella nit. Van acabar en el seu àtic, amb la mediterrània i humilíssima terrasseta i el sorollet de l’aigua que queia al safareig, l’atronador soroll dels generosos focs artificials amb què ens havia premiat l’Ajuntament en aquell final de festes que es prometia delerós, tot i que ja en ell s’endevinava el dolorós retorn a la normalitat, a la rutina. Potser la millor festa és la que s’instal·la en la nostra vida per a convertir-la en quelcom excepcional. La que ens obre els braços per a lliurar-nos a plaers inesperats.

La festa pot ser una fugida de la quotidianitat, no de l’avorriment.

L’avorriment era una paraula prohibida al seu vocabulari. Per este motiu en el reduït espai d’aquella terrasseta la nit va ser fèrtil en propostes. La benignitat del temps i de l’espai els va permetre executar la seua dansa completament nus i desvergonyits. Pocs ulls més elevats que ells, per tant, creien que podien desenvolupar els seus moviments amb tranquil·litat, i amb tranquil·litat els van desenvolupar. Inconscients que algú estava fent la festa amb la mirada, recreant-se en aquells moviments que procuraven ser subtils, tendres, amorosits, lluny de l’animalitat, persones al plató de la soledat tendint ponts, volent-se veritablement per aquells instants abans de tornar a la rutina. “Lavorare stanca”, deia Pavese. I les festes?