miércoles, 14 de julio de 2010

SER XIQUET ÉS AIXÒ (Let’s the children play!)



(Per a la proposta de Jesús M. Tibau)
Ser xiquet és això, esperar el moment per a poder entrar al joc, esperar el moment per a ser adult, esperar el moment per a poder decidir per un mateix.
Quan s’és el menut dels menuts un ha d’estar a prop de la cadira esperant que l’entrenador ens dixe participar al joc.
Contemplem com juguen els demés per a saber com hem de jugar quan ens toque jugar. I dels xiquets que se’ns diu que som present estem esperant contínuament el futur, això sí quan juguem desapareixem en el joc, som present de presents.
En la festa es pot estar de dos maneres: dins de la festa o fora d’ella. Si estem dins estem dissolts, no ens qüestionem res, vivim i prou. Si estem fora tot ens sembla absurd.
Tapeu-vos les orelles i mireu gent que balla. Hi ha res més absurd que això?
Podem mirar i no veure, estar embadalits, simplement mirant la llum que entra entre les fulles, aquelles taques de llum, tan Renoir.
Juguem amb bufes i corones, riem, mengem pastís, perill, en una festa de solsir-se cap l’altra part, l’altre costat, tan Cortázar,...
Ser xiquet és això somniar amb un cavall de cartó i quan obrim la mà ens adonem que el cavall ja no està, ens fem grans, tenim un amor, pensem si és de veritat o no, i com Machado ens estem plantejant sempre què és la veritat, què és la fantasia. El que és del tot cert és el que va dir Wilde: un pedestal pot ser pura fantasia, però la picota és d’una realitat aterridora.
No manllevem la dimensió de paradís que té la infantesa: Let’s the children play!

3 comentarios:

La Meva Perdició dijo...

Bon esquitx de referencies literàries per la teva participació. Bon relat.

Elfreelang dijo...

M'adhereixo al comentari de la meva perdició: bon relat! bons referents!

montse dijo...

Esperar i aprendre de l'espera.

Salut!