Tomàs Camacho Molina

EN PARAULES DE BENEDETTI: LA GENT QUE M'AGRADA

2011-10-03T15:23:00.000-07:00

Mario Benedetti
LA GENTE QUE ME GUSTA

Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace. La gente que cultiva sus sueños hasta que esos sueños se apoderan de su propia realidad.

Me gusta la gente con capacidad para asumir las consecuencias de sus acciones, la gente que arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien se permite, huir de los consejos sensatos dejando las soluciones en manos de la Vida.

Me gusta la gente que es justa con su gente y consigo misma, la gente que agradece el nuevo día, las cosas buenas que existen en su vida, que vive cada hora con buen ánimo dando lo mejor de sí, agradecido de estar vivo, de poder regalar sonrisas, de ofrecer sus manos y ayudar generosamente sin esperar nada a cambio.

Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente, pero sin lastimarme ni herirme. La gente que tiene tacto. Me gusta la gente que posee sentido de la justicia. A éstos los llamo mis amigos.

Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría y la predica. La gente que mediante bromas nos enseña a concebir la vida con humor. La gente que nunca deja de ser aniñada. Me gusta la gente que con su energía contagia.

Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos razonables a las decisiones de cualquiera. Me gusta la gente fiel y persistente, que no desfallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata.

Me gusta la gente de criterio, la que no se avergüenza en reconocer que se equivocó o que no sabe algo. La gente que, al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos. La gente que lucha contra adversidades. Me gusta la gente que busca soluciones.

Me gusta la gente que piensa y medita internamente. La gente que valora a sus semejantes no por un estereotipo social ni como lucen. La gente que no juzga ni deja que otros juzguen. Me gusta la gente que tiene personalidad.

Me gusta la gente capaz de entender que el mayor error del ser humano es intentar sacarse de la cabeza aquello que no sale del corazón.
La sensibilidad, el coraje, la solidaridad, la bondad, el respeto, la tranquilidad, los valores, la alegría, la humildad, la fe, la felicidad, el tacto, la confianza, la esperanza, el agradecimiento, la sabiduria, los sueños, la humildad, el arrepentimiento, y el amor para los demás y propio son cosas fundamentales para llamarse GENTE.

Con gente como esa, me comprometo para lo que sea por el resto de mi vida, ya que por tenerlos junto a mi me doy por bien retribuido. GRACIAS POR SER DE ESA GENTE.

Imposible ganar sin saber perder. Imposible andar sin saber caer. Imposible acertar sin saber errar. Imposible vivir sin saber revivir. La gloria no consiste en no caer nunca, si no más bien en levantarse todas las veces que sea necesario. Y ESO ES ALGO QUE MUY POCA GENTE TIENE EL PRIVILEGIO DE PODER EXPERIMENTAR. Bienaventurados aquellos que ya consiguieron recibir con la misma naturalidad el ganar o el perder, el acierto y el error, el triunfo y la derrota...

***********
Fins aquí Benedetti,apòcrif o no. La qüestió és que el meu amic Chacón deia que a Andalusia a les escarabitxes els diuen "gente". Bé, Chacón deia coses molt divertides "e outras non".

Festa Estellés a Campredó

2011-09-18T01:02:00.000-07:00

Dissabte, 17 de setembre, la Comissió de l'11 de setembre, duia a terme la Festa Estellés, en homenatge al gran poeta de Burjassot, "El poeta del poble".
Esta iniciativa s'ha celebrat en moltes localitats del País Valencià i s'ha realitzat també a les comarques centrals dels Països Catalans (vitals per a la demostració de la continuïtat de la llengua). El sopar va ser al restaurant L'Ardiaca, a Campredó.
La festa és a imitació dels Burns suppers escocesos, que se celebren des de fa 200 anys a Escòcia en homenatge al mític poeta escocès.
Va ser un plaer trobar-se amb vells coneguts d'anys i de lluites, una llàstima que no estés entre nosaltres Gerard Vergés, que havia de fer la glosa de la figura humana i literària de Vicent Andrés Estellés. La introducció la va fer Emigdi Subirats que va situar Vicent Andrés Estellés en el context de les lletres catalanes.
El recital va ser introduït amb l'emblemàtic poema "Els amants", a dos veus. I "Assumiràs la veu d'un poble". Entre estos poemes, cadascú va anar llegint els poemes de la seua preferència. La qual cosa ens va donar una bona panoràmica del poeta, que té una obra immensa.
Presentació de l'acte a càrrec d'Emigdi Subirats Sebastià:
http://www.youtube.com/watch?v=SxynNIdJAUk

Recitació de "Els amants":
http://www.youtube.com/watch?v=oIi5L6fjxAI

Recitació de M. Josep Margalef:
http://www.youtube.com/watch?v=cmaf925MP94

El del "primentó":
http://www.youtube.com/watch?v=lv4imhh17hQ

Recita Manel Ollé:
http://www.youtube.com/watch?v=SsNOnVNoIXw

Recitació de Lluc Ulldemolins:
http://www.youtube.com/watch?v=rDhg7ACcpLE

La meu aportació va anar introduïda per este poema:
III. VII

No he conegut cap lleure cap de dia.
He treballat des del matí a la nit.
El meu esforç ha valgut per un segle.
No ho haveu dit i algun dia ho direu,
però llavors serà tard, massa tard.
He llaurat camps que no estaven llaurats
des de fa cinc o tres o quatre segles.
Heu censurat el meu constant treball.
En arribar açò a les vostres mans
jo no hi seré, i no ho sent, amb vosaltres.
Car, malgrat tot, penseu que sóc lleuger,
home de vida dissoluta, coses.

L'elecció estava clara pel context. Estellés era conscient que la seua obra continuaria viva, tot i que ell no va escriure per a la posteritat. No es va entregar a la poesia d'una manera lleugera sinó esforçada, amb una gran estimació per la llengua i per determinats autors. En este cas el llibres A les acaballes de Catul, que en certa manera podem entendre com un comiat del món.

L'altre poema prové del llibre La memoria y la sangre. Antología poética. Homenaje a las víctimas del franquismo y a los luchadores por la libertad, editat per Vanguardia Obrera, s. a. Curiós el cas de la revolució disfressada de Societat Anònima. Este exemplar va ser un regal del meu amic José Ángel Hernández Sánchez, tot i que estava destinat i dedicat a Griselda Pastor, corresponsal de diversos mitjans de comunicació a Bruseles i de qui jo tinc molts bons records. Em feia pensar en Yoko Ono, una llàstima que jo no fos Lennon. Ara és, entre altres coses, senadora legada de Tarragona.
El poema comença així:

oficieu amb mi, companys,
pels afusellats, pels nostres morts.

pujarem els morts a l'altar,
un per un, en un silenci extens.

els morts, de cara a l'assemblea,
inermes amb la seua mort!

Representa per a mi un aspecte de la seua part cívica, republicana, combativa.
Només em va faltar fer referència a la part eròtica, part estimable dels seus versos i, penso jo, una de les causes de l'acostament dels jóvens a la seua poesia. Com una vegada vaig recitar este poema, us l'oferixo des d'este escrit:
. Va ser la meua aportació al Correllengua d'Amposta 2010.

Va ser bonic rememorar amb Tere Orobitg (quin cognom més bonic. Si l'oblido hauré de pagar 5 €) les activitats poètiques des de la PDE.
També xarrar amb Lluc Ulldemolins (canareu i autor de la foto guanyadora del concurs fotogràfic convocat per la Comissió 11 de setembre, per la seu foto "Un riu de foc") i Núria Gil, mestra i en estos moments estudiant de Filologia Catalana, també mig canareva. Una fortuna veure com gent jove es va incorporant a les velles i belles causes i a la poesia.
Una vetlada molt bonica que es repetirà l'any vinent. Tant de bo la festa Estellés arribe i supere els 200 anys dels Burns suppers (Emigdi ens va oferir una traducció d'un dels poemes de Burns). Perquè "El que roman ho funden els poetes".
Voldria haver tingut les presències d'Enric Carbó (amb doctes mans, mans teologals) i Víctor Canicio.
Fins i tot Ester Baiges va debutar com a recitadora. Les meues felicitacions a les persones organitzadores. Llarga vida a estes trobades!

Nota aclaratòria respecte als vídeos: No són vídeos professionals, no s'ha fet cap tipus de selecció ni muntatge. Si no esmentem qui recita és perquè ho ignorem o perquè és obvi.

Col·lectiu 80

2011-06-17T16:43:00.000-07:00

La meua participació va ser escasa, però recordo que va ser molt estimulant per a la meua creativitat.
Una època bonica, plena de coneixences i d'il·lusions.
Alguna cosa d'aquell moment ha degut germinar.

Poques paraules per a una trobada.

ELS CINQUANTA

2010-10-03T03:42:00.000-07:00

De ma mare, la bondat;
de mon pare, l'art en el treball,
el vi, la conversa i l'amistat;
dels meus germans,
l'ajut i l'afecte;
dels meus xiquets, tot;
de qui estimo, les bones hores.
Presències que encenen el món,
que el fan possible,
càlid, habitable, humà.
Ma vida en la vostra vida instal·lada,
la vostra en la mia reflectida.

Ponferrada, gairebé vuit anys,
algun d'inconsciència.
Manlleu, estació de sempre,
de les nits d'amistat
i vora el Ter.
D'escola gèlida
i bons mestres.

Zamora, cinc anys
d'un créixer desmesurat,
de nits i de tabernes,
de l'amor entrevist,
de les lletres,
dels paisatges;
de Santa Clara i Valorio.
Del pensament i la lluita.

Palma de Mallorca,
presó amb deliciosa llibertat.
Eivissa, els camins i la mar,
les lectures, el fogonet
i els records
que no es poden esborrar.
El museu dels escarabeus i Tanit.

Tarragona, Tarragona,
quantes hores, quants camins!
Quants de records!
No em vas dixar aferrar-me
més enllà de la pell.
Has canviat tant!

Alcanar, de la llum,
de la carícia del mar.
Alcanar, lo capità.
Aquí, gràcies a vosaltres,
un moixó ha pres raïls.

ESCOLATRUITES

2010-09-15T14:53:00.000-07:00

(Una vegada més Tibau ens engresca amb les seues propostes i natros li fem cas.
Escrivint això han passat pel meu cap les sensacions d'algun conte d'Obabakoak i alguna història de les veus del Pamano)

Hi havia una escola perduda al mig del Montsenys que es va fer del Montsià on només hi estudiaven els xiquets que somiaven en truites, era una escola de somiatruites, el mestre ensenyava lliçons, mai ensenyava cançons, mai dixava que els xiquets juguéssen als seus jocs. Només a sumar i a restar, només les taules de multiplicar, només a reconèixer les lletres i a llegir i escriure… Quin mestre! Què poc divertit!
Els xiquets badaven i per la finestra miraven a veure si Peter Pan arribava, però en comptes de Campaneta arribaven un estol de mosques aixorejades; en comptes de Superman, el carter, en la seua moto atrotinada, portava correus electrònics de la núvia del mestre. Els xiquets es perdien en un bosc de carrasques i amb una navalleta sobre l’escorça noms i cors gravaven… Els núvols passaven, van passar les setmanes, els mesos i els anys. El mestre va tornar a la gan ciutat on la núvia l’esperava.
Va vindre una rabera de tords i es van menjar les truites que els xiquets somiaven. Els xiquets es van fer grans, sumes feien, llegien i escrivien i també cantaven cançons que havien après el dijous llarder i el dia de la mona.
http://2.bp.blogspot.com/_Cfgzj1efyLo/RouMBP8YyaI/AAAAAAAAA1A/zZgyJDKrrxQ/s400/somiatruites+copiar.jpg

A un arbre que ja no existix

2010-07-21T14:32:00.001-07:00

http://www.serretllibres.com/autorsebrencs/articles/un-alvocater-monumental-a-alcanar

ET PASSO EL LLOP

2010-07-16T08:48:00.000-07:00

Una magnífica obra de Gabriel Janer Manila.
No té desperdici des de la primera paraula fins el colofó.

SER XIQUET ÉS AIXÒ (Let’s de children play!)

2010-07-14T03:24:00.000-07:00

(Per a la proposta de Jesús M. Tibau)
Ser xiquet és això, esperar el moment per a poder entrar al joc, esperar el moment per a ser adult, esperar el moment per a poder decidir per un mateix.
Quan s’és el menut dels menuts un ha d’estar a prop de la cadira esperant que l’entrenador ens dixe participar al joc.
Contemplem com juguen els demés per a saber com hem de jugar quan ens toque jugar. I dels xiquets que se’ns diu que som present estem esperant contínuament el futur, això sí quan juguem desapareixem en el joc, som present de presents.
En la festa es pot estar de dos maneres: dins de la festa o fora d’ella. Si estem dins estem dissolts, no ens qüestionem res, vivim i prou. Si estem fora tot ens sembla absurd.
Tapeu-vos les orelles i mireu gent que balla. Hi ha res més absurd que això?
Podem mirar i no veure, estar embadalits, simplement mirant la llum que entra entre les fulles, aquelles taques de llum, tan Renoir.
Juguem amb bufes i corones, riem, mengem pastís, perill, en una festa de solsir-se cap l’altra part, l’altre costat, tan Cortázar,...
Ser xiquet és això somniar amb un cavall de cartó i quan obrim la mà ens adonem que el cavall ja no està, ens fem grans, tenim un amor, pensem si és de veritat o no, i com Machado ens estem plantejant sempre què és la veritat, què és la fantasia. El que és del tot cert és el que va dir Wilde: un pedestal pot ser pura fantasia, però la picota és d’una realitat aterridora.
No manllevem la dimensió de paradís que té la infantesa: Let’s the children play!

Arqueologia poètica: Tons i temps (1985-1986)

2010-07-05T11:41:00.000-07:00

TONS I TEMPS

INTROIT

Tancat, solcant el paper de paraules
-però no només paraules-
sento nostàlgia de la vida.
Fora, de vegades m'arriben pensaments
que tenen tast de vida,
m'agradaria atrapar-los,
però són molt ràpids i fugen,
s 'amaguen
i no tornen.

10 VISIONS-10 VICIS
I UNA VIRTUT

VISIÓ 1

Ai, malaurat Catul, estigue´t de ximpleses
i allò que veus ja mort pensa que ja és perdut
Catul

I he estat desterrat del teu cos
no sé si per obscè
o pel teu desig d'altres pells,
-la meva ja l'havies tastada massa-.
Arriba un dia en el qual els ulls s'esgoten
de mirar el mateix paisatge i decideixen viatjar.
Un dia la nostra llengua es cansa del mateix tast,
i avorrim el plat que se'ns ofereix sempre.
Jo, burlat, torno a tu,
ple de desig, alterat pels líquids de l'amor.

Cerquem el que se'ns nega
i rebutgem el que se'ns ofereix
amb monotonia de degoteig.

M'ha calgut cercar nous camins
però tinc una sequedat immensa al cor
i una tristor infinita, certes nits.

VISIÓ 2

Quan he estat perseguit pel teu desig
em negava a oferir-te la flor total.
No, no et pensis que fóra fàcil
-ans al contrari-. No podia veure't
tancada, amb tons llavis premuts,
de vegades amb regalim de llàgrimes.
Ara el teu sofriment t'ha donat
una saviesa, la faràs servir per allunyar-te'n.
Aleshores seré jo qui plori
de vegades per enyor,
d'altres penedit de no haver-te obert senceres
les portes del jardí total.
Cercaré el teu cos impacient
i tu em negaràs com les roques
neguen la persistència del mar.
Aleshores seré una escuma trista.
I tu, terra, t'estimaràs més la pluja.

VISIÓ 3

Volia viure sense lligams
i a cada volta el parany el lligava.

El parany d'amor és de molt dolça dentada,
les seves dents ens fereixen de tendresa,
les seves genives ens porten un tast a mel,
la seva llengua ens porta mots secrets
que són una fugida de la mort
i record d'ella,
que ens traurà el plaer i el plany.

VISIÓ 4

Té lleis l'amor,
que més aviat són condemnes.
L'amor té lleis
perquè la roda gira,
si no girés la roda,
una altra cosa seria.

VISIÓ 5
Recorda, cos
K. Kavafis

No tornen els cossos amats
a obrir-se.
Els amors futurs tenen gust de cendra
però el seu tast es torna dolç
quan comença a néixer l'oblit.

VISIÓ 6
i amar
sense esperar,...
J.V. Foix

Si jo estimés com s'estimen
els astres,
seria un planeta amb rialla.
Els astres distants ens ignoren.
Els astres porten el ressò dels mots:
atracció,
equilibri,
harmonia,
d'altres com:
reflex,
lluentor,
moviment.

I molts d'altres que ignoro
i pels quals jo no sé estimar
com s'estimen els astres.

VISIÓ 7

Calla, no ens hem de dir res
quan parlen els nostres llavis,
i parlen sense dir paraules.
No em demanis si t'estimo.
Deixa que el cos parli:
ens hem de fondre en la fúria
d'aquests instants presents.
Escoltaré els tons dels nostres gemecs
i pensaré que almenys per un temps
som present i vivim fora de les lleis.

VISIÓ 8
Em veig sovint per fosques solituds,...
J.V. Foix

A cops de cap se n'assabenta
que el dol és sol
i el plaer un frec que fuig
quan se'l dóna.

Savi d'aquesta saviesa,
ara camina pels bordells
i de totes les putes s'enamora.

Cada matí es desperta amb un nou oblit,
Cada matí es desperta amb un nou oblit,
i no per això la ciutat és més distreta,
ni menys tèrbola.

VISIÓ 9

Ja despullada em venia
a cercar la teva mà.
Els teus llavis em besaven
amb golafreria
volies amb els ulls
la resolució d'un misteri
em demanaves veritat
i les meves parpelles
queien
amb timidesa
negant
oblidant
renunciant a les delícies de la vida
víctima d'un fosc desig
-d'un algú que em prenia l'alè per les nits-
aleshores vaig pensar que estava
boig

VISIÓ 10
(Aquesta visió anul•la les anteriors)
PER QUÈ ANOMENAR VISIÓ
A QUELCOM QUE NO ES VEU?

VICI 1

Queixar-te quan et fa mal
el queixal [aquella queixa
amb gust d'all (l'all de l'insomni)
L'esqueixada].

VICI 2

Incapaç d'emprendre accions
habites en els llocs
on no figuren
senyals de prohibició

VICI 3

Temptar la fruita prohibida.
Ensumar-la, tastar-la,
empassar-te-la, delitar-te amb la seva dolcesa,
i finalment...

VICI 4

No acabar les coses que emprens.
El termini és la mort.

VICI 5
(altrament dit: universal)

La mort és un vici
extraordinàriament comú.
L'únic vici irrepetible,
un vici reservat, anticipat,
llàstima de tenir-hi participacions!

VICI 6
(altrament dit: haiku de la neu joiosa)

De perles he omplert

5/7/5; 5/7/5; 5
el meu pansit ventre.

VICI 7
(vicissituta comuniticata)

Va posar un anunci al diari:
"SOLITARI BUSCA CONSOL".
malauradament es va descuidar
de l'adreça.
Li va costar 150 pessetes
al diari de l'endemà.

VICI 8
(dificultats de la procreació)

Gust de metall,
el metall fa malbé la sang,
la sang que no es belluga
no és bon pare de criatura.

(ÉS UN CONSELL DE LA IDEM-ERIA D'ESPORTS)

VICI 9
(Secuentia brevis)
Fa versets estúpids))))

VICI 10
(Homenatge als vicis desconeguts)

MIRALL

VIRTUT PESSOIANA

El temps que et dedico
podria consagrar-lo a l'art,
però l'art és indiferent
de que algú li estigui consagrat,
aleshores dedicar-me a l'art
és dedicar-me a mi,
això tot suposant que disfruto
dedicant-me a l'art.
Quan l'art es fa lluitant contra la son,
quan trobo distància entre el que penso
i el que faig, crec que pateixo.
Sento el meu goig com allò que vaig pensar
i que el que fet és per els altres.

Hi ha un estrany art a la pluja,
la qual mai és la mateixa,
però les gotes són lletres
que sempre se n'inventen d'idiomes nous.

Dubto si dedicar-me a tu,
a l'art o a la pluja.
He pensat que l'art són objectes,
i no pensen, però poden fer sentir,
he pensat que la pluja és un objecte
i quan cau sobre la terra
sembla morir, s'amaga,
serveix per a assenyalar les fulles.

M'inclino per l'art de la pluja
-però no plou sempre-
de fet gairebé ningú vol que plogui sempre,
per aquesta raó van construir una arca, per això Macondo.
Aleshores la pluja va fer mala art.
Ara no vull la pluja.

i els quadres tan quiets,
i la música tan callada,
i les estàtues gairebé sempre belles
-però sempre mudes-
i això que escric, estimat lector, mort
sense els teus ulls,
però no sols pels teus ulls.

He decidit no dedicar-me a més art
que el de fer un gest senzill,
que t'eviti patir.
He decidit dedicar-me al difícil art
de fondre'm amb el que estigui
a l'abast dels meus ulls.

Tot això que els meus ulls vegin
no serà meu,
però estic obligat a riure amb la seva vibració...

LÚCID-LÍRIC-LÚDIC

I
Gairebé tot explicat.
Me'n ric perquè m'ha fet gràcia,
és divertit, què bonic!, què bé!

Aquesta matinada és com riure's a destemps,
com l'encanteri de saber
perquè se'n riu un babau.

Se'n riu i amb això ja n'hi ha prou!

II
lapidari
l'esperit de justícia m'ha conduït
a patir molt patir molt patir molt
perquè les situacions de la vida
no són equilibrades equilibrades equi.

III
DECEBUT
NOSTÀLGIA
però la decepció és conseqüència de la nostàlgia
o tras la decepció sóc víctima de la nostàlgia?

IV
Ideals, llocs de la confusió.
Accions i reaccions:
un riu tèrbol
ple de cadàvers emmetzinats
sota l'esguard de les aus devoradores.

V
De mesquí l'amant vol saber,
a ciència certa
quines han estat les infidelitats
de qui estimava.
S'imagina el seu cos
cobert de petons desconeguts.
Tracta d'endevinar la mecànica
dels seus gestos, però mai és segur,
ignora el destí
de qui ama -ja d'una manera estranya-
pels carrers de l'atzar,
a les nits d'abandó i giravolts al llit.
Més s'estima la soledat
que el patir dels moments inconeguts.
VI
Esclaten els focs d'artifici,
enlluernen els ulls, s'obren les boques.
El cel és ple de misteris de color.
L'aire i la terra tremolen.
L'eixordant soroll dels coets que esclaten.
El poble tot d'una que els veu
i aplaudeix, tot comentant
-que han estat millor que els de l'any passat-

VII
Ell s'ha negat aquests plaers
perquè avui, aquesta nit,
viu l'angoixa d'una bèstia
empalada
i posada al foc.

(Altres més assenyats dirien:
pateix hiperbòlica poètica,
no es veu tremolor al traç)

VIII
Sembla feliç, es diu.
Si és feliç, té raó.
La mecànica de les rialles.
L'espurna del gemec fingit.
La dinàmica del coet
s'aconsegueix des de l'estàtica
de la plataforma d'enlairament.
El peu s'impulsa a la sorra,
el cos camina.
La sorra sofreix la petjada.
El cuc, es veu a l'ull del mort.

El soroll desplaça al silenci.
L'escala es fa d'esglaons.

Sembla feliç, es diu.
Se'n va i torna
i jo estic quiet, immòbil,
l'acte em fa por, encongit
a la meva cadira, desdoblego
l'estratègia de les nits.

VIII
Mite-la semblant fugida,
sense lloc on anar a veure-la.
Esquivant-te.
De tots, tu ets el més domèstic.
No suporta aquest lloc
en perenne tardor.

IX
Resta tranquil. Apaivaga
el malestar del teu cos,
qui et diu amic i et vol,
a tu ha renunciat
i et considera un moble,
tot i que de vegades ploris.

Tu que entens, malgrat que el teu cos no ho senti
has de romandre inert, marmori.
No t'amoïnis per aquest mal pas,
per aquesta closca desfeta.

És indefugible la veritat del cos,
i el cos mana i per ell vivim
i a la raó descontenta sotmetem.
El que no som per no ser-ho
a un altre en fem de causant
i així continuem presoners
de les nostres pròpies presons,
no volent, ser, sent.

X
Si esguarda objectivament el seu cos,
es diu: és un cos com tants d'altres.

Però tot és mesclat pels deliris, les excitacions,
el desig que sempre acaba esbandint-se
contra un mur.
Fins i tot el coit
el recorda sempre ple d'insatisfacció,
això no l'alimentava,
el feia tornar sempre
i la collita fou estèril.
Els gestos i les paraules d'ella
l'enganxaven de cremor,
una cremor que mai es feia incendi.
El mar esclatant contra les roques,
una escuma rabiosa.

XI
"Adéu, noia, Catul ara ja aguanta ferm
i no t'empaitarà ni et pregarà per força
Catul

Suplicar: deixa'm acaronar-te,
Forçar: hi ha un racó
immens com l'aplec de les queixalades
de tots els temps, inassequible.
Seduir: però el passat ha desmanegat
els bastiments.

Reconèixer: tot està perdut

i per perdut et cerco, et cerco,
en cercles impossibles, ones
sobre el gel
quan cau la pedra.

XII
Si em consoles,
el teu consol
se'm fa parany.

XIII
Saps l'amargor dels petons
que neguen el vol
dels ocellets
de les llengües.

XIV
Em demano si ets única o diversa?
Quan algú neda a l'aigua clara
i el fons és de fang,
l'aigua es torna tèrbola.

XV
Petons amb portes peta
Un xiscle a l'estómac
els budells espeteguen.
Retorna la tendresa
de nits oblidades,
en totes la teva imatge riu,
amb la amplitud immensa
del teu somriure
ens agafes
amb la teva teranyina dolça.
Fas que t'estimem,
som temptats de parar arrels
en el teu desitjat ventre.

Tu no ets terra,
ets ales,
voles
i ens deixes amb les galtes plenes
de flors marcides.

A tu sempre es retorna,
és un retorn al buit:
petons amb portes peten
i jo ja no sé com s'estima.

XVII
Porto anys fugint de l'odi
però sempre m'atrapa
quan m'assassinen el desig.
Tinc els pensaments cabals
i sóc just i pateixo.
Una tristor em rosega el fetge
mentre els ulls viuen àvids de paisatge
i fins i tot sóc capaç de riure.

XVIII
Vull abandonar-me
a la ciència d'anar indiferent,
però tinc tantes crosses quotidianes
que no hi ha jardins
per a deixar-se anar i somniar
i cantar cançons d'ahir i d'ara.
Hi ha gotsplatsllumsescalesportesclaus.
Cercle d'objectes dels quals en sóc esclau.

Hi ha línies de llibres estranys
pels quals avança el meu esguard.
Hi ha rostres que em miren pel carrer.

Records que acudeixen amb uns tons Turner
i desplacen el temps que em flueix entre les mans.

THE BUTCHER'S KNIFE

I
Aquesta nit tan sols escriuria poemes corporis.
Mirant la teva imatge als espills
d'una habitació sense sostre.
Despullats. Una mescla de dits i llavis,

galta pit pell
peu nas maluc
sina pubis penis
oberta porta click
Ilit cama espatlla
boca ulls
olora toca escolta esguarda tasta
Carn per al ganivet del carnisser
Aquesta Nit.
II
Acarona't com quan sents el desig
i tothom és fora de la teva cambra.
Fes que les teves mans
dibuixin fantasies pel teu cos
i que la llengua rodoli a la teva boca.
Acompanya't amb música delerosa,
encén l'encens i ensuma capritxosa.
Demora't en arribar al pubis.
Recorda els cossos que han estat la fitó
de les teves mirades al carrer.
Llença'ls un missatge urgent,
i després: crida'm!, crida'm!

A la foscor pensaràs que jo sóc ells
i tu ets les altres
i dintre d'aquest fingiment
abastirem el plaer de cent orgasmes.

III
Dorms, algú s'apropa al teu llit,
és conegut, és desconeguda, t'acarona,
et cobreix de petons, no deixa cap racó
de la teva pell sense visitar
pels seus llavis, la seva llengua
s'endinsa
en els teus misteris.
Despertes plena d'humitat,
ple de calfreds.
Els llençols fan olor a esperma.
Despertes, una ombra desconeguda
abandona la teva cambra.

IV
Basta tomar el pulso de nuestro amor presente
para que broten flores de los otros niños
F. G. Lorca
Hi havia un arbre a la meva habitació
quan m'he despertat aquest matí.
Estenia cap a mi els seus braços vegetals.
Les fulles del seu cap
eren fresques de rosada.
Les flors van ser el millor present.

V
Les ales del teu nas
ensumant la nit.
Una màgica combinació:
pluja, terra, aire fresc de comiat
a l'estiu, les darreres flors,
les darreres fulles,
les pells es preparen per a la tardor
i ja el raïm...
I les ales del teu nas ensumant la màgia.

VI
Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà...
J. V. Foix

Tant de bo que ara
ella
truqués-a-la-porta
-com tants de cops-
Sentiria
que a la fi el desborda la passió,
després del naufragi
pel misteri dels cossos.

VII
TELEGRAMA

L'ocellet de l'amor ha posat el seu bec
en mi aquesta nit.

Impossible dir res.
VIII
RESPOSTA AL TELEGRAMA

Comparteix-ho.
IX
La
nit
amb
els
dits
als
teus
llavis,
com
deus
amb
rauxes
d'espasmes
humits.

X
El teu alè
com la flaire de dolços licors.

XI
L'índex es cremava
al teu mugró.

XII
Porta'm a les ales del teu somriure.
Acarona l'aire amb els poemes del teu cos.
Tan sols et puc oferir la meva derrota,
però mira aquesta bellesa de la nit,
els xiquets ensumen la pluja
al vent fresc d'una nit d'agost.
La resta és malson.
La resta és solitud.

XIII
Els meus llavis al teu coll.
Les meves mans a les teves cuixes.
La llengua-cirera explorant
com la mirada dels nens
les cavitats de la teva boca
cercant un tast d'eternitat.
El deliciós cel dels cossos
rodolant entre les fulles de fresca herba
sota la claror de la lluna
amb reflexes d'argent
i el regalim del matí
anunciant un nou dia,
que comença amb un tresor:
he estat tocat per la teva serenor.

Sento el teu cos dintre meu
quan camino pels carrers deserts de la ciutat
aquest matí.

E L N 0 U S I G N E

I
Incertesa, res no és segur.
El terra que trepitjo tremola.
La nit que em porta té una durada indefinida.
Incertesa, lliura'm de la quietud!

II
De vegades el fràgil art d'un gest senzill...
Lluís Llach

Senzill, m'agradaria que fos
el signe del nostre temps.
Senzilla la nostra actitud,
com emprendre el vol.
Senzill, el to de la nostra parla.

Í N D E X
T 0 N S I T E M P S

INTROIT
1 0 V I S I 0 N S - 1 0 V I C I S I U N A V I R T U T
L e s v i s i o n s
E I s vi ci s
Una virtut pessoiana

LÚCID-LÍRIC-LÚDIC

I n t r oit
L a p i d a r i
D e c e b u t - N o s t à l g i a
L í r i c

THE BUTCHER'S KNIFE

E L N O U S I G N E

JUGANT AL RACÓ DALT DEL MÓN DE JESÚS M. TIBAU

2010-04-14T00:41:00.000-07:00

NIT I DIA DE LA MORT D’ÀNGEL ESTRANY

Les nits de farra d’aquella ciutat portuària, marinera, eren llargues i Àngel Estrany les aprofitava al màxim. Estava casat i tenia fills, però actuava com a un solter que mai s’hauria de casar.
Hi havia dies que la nit s’ajuntava amb la matinada sense l’intermedi del llit. Passava a recollir les poques coses que necessitava. La dona, que dormia amb recel, sabia que les trifulques a aquelles tavernes del port eren freqüents i que algunes acabaven malament. Conexia el temperament del seu marit i sabia que no se’n podia estar d’intervindre, per això quan sentia la porta estava alerta per si havia d’assistir-lo. Era evident que, un cop més havia arribat borratxo, ho notava perquè ensopegava amb els pocs mobles que tenien a la vivenda.
Tot i així va sentir de nou la porta i el va interrogar, era temerari que marxés amb aquell temps rúfol, tot apuntava que era més que perillós endinsar-se a la mar amb aquell temps octubrí, en fase de canvi, però sabia que l’obstinació del seu home era gran, pareixia haver nascut per a viure en perill, i sabia que era incapaç de viure sense el seu estímul.
A les poques hores se sentí l’alarma del naufragi, van poder recuperar tots els cadàvers, també el d’Àngel Estrany.

Els garramantxos de Gavin

2010-02-11T13:12:00.000-08:00

És indubtable que un xiquet o una xiqueta s'expressen en els seus garramantxos. Un home, un poeta, també pot fer-ho: dixar en llibertat, relativa, la mà i anar posant colors sobre el cartó.
Després ve la fase d'endevinar el que s'intuïx, les presències presentides, la nostra peculiar projecció sobre el que el poeta, el pintor, ha definit.
A mi m'ha transportat als paisatges viscuts: muntanya mitjana i tardoral, mar, delta, fins i tot alguna zona Normanda.
El que més m'ha tocat és una pura coincidència. Ahir mirava un vídeo: "La memoria de los pueblos del Bierzo", és a dir, el meu primer paisatge, el de la infantesa, quan la natura semblava un paradís.
A este paisatge de Gavin s'intuïxen obres humanes o extrahumanes, però hi ha predomini de la natura, hi ha paisatge obert, tot i que també hi ha un món subterrani, de galeries, i això em transporta a algun dels meus propòsits poètics, les connexions, no per la superfícies, sinó per l'interior.
Intuïxo que es tractarà d'un paisatge mutant, ja veurem què ens depara en un futur.

(Des d'aquí el meu agraïment a l'amic que em fa arribar un fragment de la seua creació, del seu divertimento)

6ª Feria Regional del Libro de Chajarí-Argentina

2010-02-11T12:58:00.000-08:00

El "Proverb", de Gibbs, recurs fàcil o audàcia?

UN OFICI PRÒSPER

2009-12-10T02:30:00.000-08:00

Un altre cop Jesús M. Tibau ens dóna una ocasió de divertir-nos tot exercitat la imaginació
http://jmtibau.blogspot.com/2009/12/138e-joc-literari.html

Qui ens havia de dir que ell, que era un artista en defugir l’empalagosa arena de la platja convertiria aquella fòbia en el seu modus vivendi?

És així de paradoxal la vida, ens empeny per camins insospitats, de vegades, no desitjats.

Per què Manu Alvárez va acabar fent estàtues d’arena? Per la raó més senzilla que ens puguéssem imaginar. L’atur el va dixar sense faena i se li va ocórrer que Peníscola seria un bon indret per a distraure’s i aconseguir alguns calerons de la bondat dels turistes.

El fet més sorprenent però, és que la seua meticulosa construcció va cobrar vida i es va posar a caminar, ja una mica material i càrnica. Van acabar desplaçant la seua àrea d’acció de la ciutat del Papa Luna a la N-340. Encara se’ls pot veure en una raconada del Montsià, amb la cadireta i l’ombreta a l’estiu, lleugera de roba, ella. Ell, a l’ombra d’un garrofer, cronometrant i recaptant. Per fi van trobar un ofici pròsper.

DE BLOC A BLOC, TARDOR

2009-11-07T03:03:00.000-08:00

Novament Jesús M. Tibau estimula l'escriptura d'un poema i enceta un projecte.

TARDOR INCLUSIVA (Els versos, en la memòria, de Josep Canadell Vilalta "Lupus" i els meus)

Tardor, tardor.
Les fulles cauen.

Tardor, tardor.
Els núvols, grisos i tristos,
ploren.

Tardor, tardor.
Agulla al pit!

Tardor,
pensar que del decaïment
creix nova vida.

Tardor,
que el crepuscle
vida nova transporta.

Tardor, tardor,
llunyania el temps,
vent i pluja
de la que no vaig
ser conscient.

Tardor, tardor,
tombeau de l'estiu.

Gairebé oblidada
primavera d'hivern.

Tardor, tardor,
també de flors
i cementeris.

Tardor, tardor,
també t'escau
la càlida carícia
de l'amor.

EL LLORO VERD DE FIGUERES I EL RACÓ DALT DEL MÓN

2009-10-14T13:46:00.000-07:00

Escric esta invenció-diversió per a Jesús M. Tibau i el seu racó dalt del món

L'única cosa (si així es pot dir) que va quedar de la nostra relació va ser el lloro que em va regalar per al primer aniversari que vam celebrar junts. La nostra convivència va acabar com el xocolate del lloro, faig servir estes paraules tot i que no tinc massa clar ni l'origen ni el significat d'esta expressió, suposo que es podria definir, d'una manera més senzilla, com que va ser un autèntic desastre.

Jo la volia i suposo que ella, de vegades, també em va voler. No és fàcil avui en dia tindre algú que et resolga els problemes feixucs de la vida quotidiana: la compra, el menjar, l'escuranda, la bugada, la neteja,... i els impostos, els pagaments. A tots estos serveis ella atenia ben plaent. I per les nits, ella alternava. I finalment va alternar del tot. I jo m'he quedat amb el lloro. Ha fugit, suposo que víctima de la nostàlgia i per a buscar-la -era tan mona.

He posat un cartell intentant recuperar-lo. Quan un accepta una responsabilitat ho ha de fer amb totes les seues conseqüències. El lloro em deia: "Benvingut!!" "Corre! Corre! Cooorre!!!"

(Per a il·lustrar-lo d'una altra manera este vídeo que divertix tant a mon fill: http://www.youtube.com/watch?v=ZLsJyfN0ICU)

OCTAVI SERRET, PREMI NACIONAL DE CULTURA

2009-10-03T10:19:00.000-07:00

Tots els llibres que es veuen sobre la taula van ser signats i venuts

Octavi Serret és un dinamitzador cultural de primer orde. Penso que el secret rau en ser receptiu a les propostes i en ser capaç de tirar endavant els seus projectes i somnis. Tot això requerix la complicitat de moltes persones, pensem sinó en els tres llibres col·lectius que ha impulsat i compartit amb Aeditors, el seu poder de convocatòria. Convertir Vallderoures i Fontdespala en el centre cultural de les Terres de l'Ebre el primer diumenge d'agost és un èxit notable.
Una trobada estimulant en tots els sentits i afavoridora de nous projectes, de nous contactes.

Sé que això que he escrit serà lloc comú en els blocs que ens afegim a l'alegria que significa que Octavi Serret haja estat Premi Nacional de Cultura. L'esforç per tots els mitjans de fer visible la cultura de les terres que habitem.

He de dir-vos també que, com a llibreter, és fantàstic. Ho puc constatar perquè vaig dixar en dipòsit uns llibres a la Fira del Llibre Ebrenc de 2008 i va ser per a mi una gran satisfacció descobrir que aquells llibres eren ben visibles a la seua llibreria. Perquè esta és la faena del llibreter, fer visibles els llibres que arriben al seu establiment. Els llibres eren l'Ajuntament d'Alcanar, Contactes. Indígenes i fenicis a la Mediterrània occidental entre els segles VIII i VI ane. Després de veure que tracta els llibres com s'han de tractar vaig dixar, amb plena confiança, alguns dels llibres que transportava, perquè sé que farà tot el possible perquè puguen arribar als lectors.

També em va admirar de la visita a Vallderoures la seua energia, la seua personalitat dinàmica, alegre, tot i la pressió que organitzar esdeveniments culturals significa. I em va emocionar sobretot que en aquella llibreria es venien llibres sense parar. Increïble el moviment que hi havia en aquella llibreria. Eren forces locals o forànies? Què importa! Davant d'un bon llibre un no se sent estranger.

Com resulta que el dia del meu aniversari és el tres d'octubre, d'ara en endavant també commemoraré el lliurament d'este important premi a Octavi Serret. Felicitats! Bufaré pensant en tu i en Jesús i la seua eixida digna.

27è Concurs Literari de Sant Antoni del Perelló

2009-09-19T12:24:00.000-07:00

Ser membre d'un jurat literari és assumpte d'una responsabilitat tremenda. Es tracta de revisar el treball il·lusionat de moltes persones. De vegades és difícil la decisió, i també un creu que hi ha molts treballs que són dignes de ser coneguts.
En narrativa és difícil la mostra, però no així en poesia. És una manera de posar en circulació obres i en contacte autors i autores.
En tot cas la lectura de la majoria dels treballs va ser un plaer i vull escriure unes poques línies en reconeixement de totes les persones que s'hi van presentar, per una raó o per altra hi havia obres molt interessants.

No deixeu d'escriure!

HI HA GRAT AMAGAT!

2009-08-12T14:01:00.000-07:00

Jesús ens proposa:

http://jmtibau.blogspot.com/2009/08/121e-joc-literari.html

No sé si amb massa encert:
HI HA GRAT AMAGAT!

Pujo les escales trencades sigilosament,
el tou de les meus potes amaga ma presència.
Vaig ser l'amo d'esta casa que a penes existix,
les mans que em donaven peix
acaronaven el meu llom...
...i jo ronronejava.
Ara llepo les meues potetes i afilo els meus bigotis,
m'estenc en el que queda d'escala i dormo.
Somnio les nits fredes al peus de qui dormia,
ara ja no queda ni la calç de les parets.

CALAIXERA D'ESCRITS

2009-08-07T14:36:00.000-07:00

Inicio esta secció amb la finalitat d'agrupar aquells escrits que d'una manera o altra s'han dirigit a la premsa, fonamentalment comarcal.

JORNADA PEDAGÒGICA DE L’MRP TERRES DE L’EBRE DEDICADA A JESÚS MONCADA, EL SEU RECORD ELS SEUS LLIBRES
Per Tomàs Camacho Molina
de la Junta de l’MRP Terres de l’Ebre

No és la primera vegada que l’obra de Jesús Moncada apareix a alguna activitat de l’MRP de les Terres de l’Ebre. El número 17-18 de la revista Recapte, compta amb el següent article de Xavier Garcia: “Quatre visions del món –i un esperit comú– a l’Ebre català” i al mateix exemplar trobem un resum bibliogràfic de Jordi Martí, “Narrativa a les comarques centrals dels PPCC”, que en destaca l’obra de Jesús Moncada. No és producte de la casualitat sinó de l’interès que té l’obra literària de Jesús Moncada i de l’estimació que ha de tindre a les nostres comarques una obra com la seua.
L’11 de març de 2006, a la Fundació Cinca-Piqué, seu del Campus de les Terres de l’Ebre de la URV, va tindre lloc la jornada pedagògica d’homenatge a Jesús Moncada organitzada pel Moviment de Mestres de les Terres de l’Ebre per a la Renovació Pedagògica. Aquesta Jornada ha comptat amb la col•laboració de nombroses organitzacions, entitats i organismes.
La presentació de la Jornada va anar a càrrec dels directors territorials de les Terres de l’Ebre de Cultura i Educació, Josep Sabaté i Xavier Vega, la representant del Campus Terres de l’Ebre de l’URV i el president de l’MRP Terres de l’Ebre, Àngel Ismael.
Aquesta presentació va incidir en alguns aspectes dignes de destacar: la confluència del món de l’educació, la cultura i l’universitari al voltant de la significativa obra de Jesús Moncada. Significativa per al territori, però també important per la seua projecció internacional, constatada en les nombroses traduccions de la seua obra.
La producció literària de Jesús Moncada forma part de la gran literatura i situa les terres ebrenques en el context de les obres literàries construïdes amb l’eix vertebrador de la vida articulada al voltant d’un riu. En aquest sentit es va esmentar dos autors que fan que l’Ebre siga un riu retratat amb gran dignitat: Artur Bladé i Sebastià Juan Arbó.
La literatura de Jesús Moncada no és una literatura fàcil, és una literatura a la que s’ha d’arribar amb una mica d’esforç per part del lector que sovint ha de consultar el diccionari i, de vegades, rellegir, però la recompensa és l’accés a un món que ens gratificarà amb les seues sensacions i visions.
L’humor i l’ironia són uns dels aspectes que més agraeix el lector que, sovint, arriba a la hilaritat amb el distanciament irònic respecte als personatges. No és un humor cruel, és delicat i humà, la majoria de les vegades.
Antoni Gavaldà Torrents, professor de la URV de Tarragona, a la seua ponència va situar l’obra de Moncada en els temps reculats de l’origen del Moviment Obrer als Països Catalans, les successives variacions, lluites i adaptacions, el període republicà, la guerra i la postguerra. Va il•lustrar la seua intervenció amb la lectura d’alguns fragments de l’obra de Moncada, bàsicament de dos llibres: Històries de la mà esquerra i Camí de sirga, que van provocar la hilaritat del públic. Es tractava de dos llibres esllomats com uns esclaus –com diria Gerard Vergés– de tan treballats com estaven.
Xavier Moret i Hèctor Moret van comentar aspectes de la vida i l’obra de Jesús Moncada. El primer, periodista i escriptor, va escriure un llibre sobre la vida i l’obra de Jesús Moncada que es pot llegir, sencer, a aquesta adreça electrònica: http://www.escriptors.com/autors/moncadaj/14Retrat7.pdf. El llibre va ser el resultat d’una sèrie d’entrevistes i d’investigació periodística que l’autor va fe per encàrrec de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana amb el patrocini de CEDRO i la Institució de les Lletres Catalanes. És un perfil biobibliogràfic excel•lent que ens pot donar una idea molt clara i ràpida dels eixos vertebradors de la vida i l’obra de Moncada. A destacar en el context de la nostra jornada el fet que Jesús fos mestre i que sempre va tindre una molt bona disposició a visitar escoles i a tindre contacte amb els lectors i lectores més jóvens. Dins de la campanya del Gust per la Lectura organitzada pel SEDEC, de l’any 2000, podem trobar en aquesta pàgina: http://xtec.net/sedec/GUST/gustdossiers.html un interessantíssim material dedicat a l’orientació del treball als centres d’educació de l’obra de Moncada.
Hèctor Moret va completar els aspectes biobibliogràfics i van incidir en l’especial relació d’afecte entre Mequinensa i Moncada. És una gran sort per a una població i per a un territori tindre un retratista –amb paraules– de la seua vida. És una sort per a la memòria i perquè les futures generacions tinguen un record de com era la vida, perquè el coneixement del nostre passat ens pot ajudar a no cometre errors pareguts en el futur. Un dels treballs més interssants de Jesús Moncada és la incorporació al cabal de la llengua comú d’un lèxic propi i genuí. I això es pot comprovar en l’èxit que han tingut algunes de les paraules utilitzades per Moncada. Poques persones sabríem què era la sirga si Jesús Moncada no l’hagués incorporat a la seua obra i tot el lèxicc que descriu l’activitat de la navegació fluvial, però més enllà del que és anecdòtic, de si tal persona és tal personatge (de vegades els personatges eren la combinació de diferents persones). No hi ha un propòsit historicista a l’obra de Moncada, tot i que hi ha Història i coneixement i domini dels fets que envolten la narració. El propòsit de Moncada és narratiu, és la reconstrucció global d’un món com ho va ser la novel•la, tan admirada per ell, de Il Gattopardo, de Lampedusa.
Vam poder comptar amb un interessant material audiovisual, que aplegava imatges aparegudes a diversos programes de TV3 i Canal 33, elaborat pel Servei de Documentació de TV de Catalunya, gràcies a les diligents gestions del membre del Consell Assessor, Joan Esteller. L’acte va acabar amb les paraules del nebot de Jesús Moncada, una molt bona connexió ja que la pretensió dels organitzadors de l’acte és que l’obra de Moncada tinga una més forta presència als centres educatius, tenint en compte que les lectures més adequades per l’edat de l’alumnat són els reculls de contes.
Entre les persones assistents es va repartir un opuscle editat, amb motiu del lliurament del Premi de les Lletres Aragoneses de 2004, pel Departamento de Educación, Cultura y Deporte del Govern d’Aragó.
Vam comptar amb la presència de la Llibreria el Temple i d’una paradeta de l’Associació Cultural del Matarranya, que va exposar les seues col•leccions, un exemple d’edició admirable que demostra que una vida cultural rica és, avui en dia, possible inclús lluny de la metròpoli. Agraïm aquesta presència ja que sabem de l’esforç que significa participar en una activitat com la que havíem programat.
Hèctor Moret va comentar l’existència de la idea de fer una casa Museu dedicada a Jesús Moncada a la seua Mequinensa natal. Idea, que no projecte. Aquest article es donaria per molt satisfet si contribueix a impulsar que la idea esdevinga projecte. Els materials són clars: les diferents edicions, les fotografies i pintures de Jesús Moncada, etc... Va assenyalar que la darrera novel•la en la que estava treballant la família deixarà accedir a les persones estudioses de l’obra de Jesús Moncada. Afortunadament són moltes les persones, entitats i institucions capacitades per a tirar endavant un projecte d’aquestes característiques. Només falta la voluntat i els diners. Mantindre viva una obra com la de Jesús Moncada serà saludable per a les comarques que l’han gestada. Tot i que el riu de les seues paraules és tan viu que sabrà resistir els temps de sequera.

Poema inclusiu amb paisatge al fons

2009-05-24T09:48:00.000-07:00

A Jesús M. Tibau

El balcó, vànova roja,
agost, roig crepuscle,
carena al fons,
memòria del temps
al palpís dels nostres dits.

A la barana dels teus dits
contemplo el món,
mentre visc el goig
d'estimar-te, amarats
de la llum de la tarda.

Pells i llençols,
incendi roig,
suor, i el frec fresc
del crepuscle,
remor d'un riu
que encara existeix,
el somni.

Procedència de la imatge: http://leiter.wordpress.com/category/ensonaciones/

HOMENATGE A GERARD VERGÉS, A CAMBRILS, 25, 26 I 27 DE JUNY DE 2008

2008-05-31T02:21:00.000-07:00

GERARD VERGÉS, MEMÒRIA DE LECTURES I TROBADES

El primer llibre que vaig llegir de Gerard Vergés va ser Long play per a una ànima trista. El vaig comprar -a la tristament desapareguda- llibreria El Temple, de Tortosa, l’any 1994. Ho sé perquè de vegades poso la data d’adquisició del llibre i la signatura a la pàgina de respecte. El llibre havia estat publicat el 1983. Sé que esta constatació no diu res a favor meu, és a dir, que no em movia en aquella època pel seguiment de les novetats. I també vull dir amb això que qualsevol lector té la possibilitat de trobar-se amb un escriptor en qualsevol moment.

En este context d’homenatge estes paraules tenen sentit perquè podríem aplicar a l’obra de Vergés el que Martí de Riquer va aplicar a El Quixot: "Felicito qui no haja llegit Vergés perquè encara li resta el plaer de llegir-lo".

Vaig trobar en este llibre de Gerard Vergés l’energia, la potència, la humanitat que havia trobat en molts dels llibres de poesia castellana, sobretot d’un bon nombre dels anomenats novísimos. Com molt bé defineix el prologuista Ramon Pla i Arxé: "Long play per a una ànima trista és una intensa, autèntica, vital, aparentment lleugera invitació a sentir la carícia del sol, la dolçor de les fruites, l’amargor de les llàgrimes, l’escalf de la companyia. Sense retòriques". Sí senyor, sense retòriques, amb un to i una manera de dir molt allunyada de la poesia catalana que jo coneixia, una poesia que buscava els termes més nostrats, el lèxic més complicat, allunyada de l’experiència quotidiana, amb la sintaxi més alambinada. En definitiva, practicant una poesia que ens allunya de la realitat i de la vivència, en ocasions perfecta, però gelada.

Cauré -com sempre- en la típica temptació que m’envaeix en escriure sobre un llibre, començaré a descriure’l, comentar les seues parts, allò que m’ha resultat més destacat, el que m’ha arribat més,...

És ineludible fer una referència a "Parlo d’un riu mític i remorós" perquè si hagués de triar un poema de Gerard Vergés i només un del Long play... seria este perquè al poeta li serveix per a rememorar el riu de la seua infantesa i a nosaltres per a accedir a un riu que no vam viure. És l’efecte que Pedro Salinas explica en "¡Qué alegría vivir sintiéndose vivido!". I, a més a més, rescata i transporta els clàssics, i el propi poema té un ritme que és el riu i gran riquesa visual i al·literativa.

Resulta d’una gran humilitat enumerar fets diversos que succeïren el 1931 i assenyalar, al final, que va ser el seu any de naixement. Una organització del poema que ens porta, amb ironia, ingredient inequívoc de la seua intel·ligència privilegiada, des de l’estratosfera fins al país natal.

Mitjançant els seus versos revivim episodis que no vam viure. Copsem la gran importància dels records i de la memòria i la sensualitat. També la fragilitat de la memòria, de la vida, de com la memòria es pot convertir en un cabdal de vida, reviure que, en la vida, "Res no val tant com un instant d’amor".

Els seus poemes transporten una extensa cultura: viatges, lectures, referències artístiques, músiques,... L’art esdevé generador de vida, d’erotisme, de bellesa, de sensacions, de goig de viure. El poema comunica els propis gustos literaris, que gran seria poder dir, com ell diu: "De tot el que hem llegit, n’hem fet substància".

Una citació de Ray Bradbury encapçala la quarta part del llibre, una part entre la reflexió sobre el present i el futur, que té un toc de ciència-ficció, sempre amb ironia, de vegades, amb dolor. És l’ànima trista, penso, que pels clàssics temes que assenyalava Monterroso: "El amor, la muerte y las moscas". Essent les mosques tot allò que fa de la vida una cosa molesta i desagradable.

Salvar d’un incendi el darrer sospir d’Anna Bolena és, novament, la supremacia dels records i la memòria sobre els objectes i possessions. Us asseguro que este vers m’ha servit molt, en moments personals difícils, per a recórrer a allò que és grat a la memòria, a tindre el pensament que tot passa i que... potser, res resta.

"Poema que vaig començar a escriure llavors del Vietnam i que acabo el 1984" clou el llibre Long play per a una ànima trista. Un poema contra la guerra, un poema amarg, un poema que, vinculat a altres del llibre en la mateixa direcció, dota el llibre d’una dimensió poètica que va més enllà de l’exaltació de les vivències individuals, que vol incidir en la part molesta del món, canviar tot allò que impedeix la vida en la bellesa. Entre les pàgines 80 i 81 d’este llibre hi ha dos ales de palometa blanca, no la vaig matar, vaig recollir-les per fer un ikebana sobre esta pàgina, recordeu: "No tot ikebana està fet de flors". Segurament moltes persones s’hauran acostat a este llibre meu, Ikebanes d’aire, gràcies al pròleg de Gerard Vergés. Recordo la trobada quan li ho vaig proposar al seu despatx del laboratori d’Amposta, amb una arquitectura Bauhaus que sorprèn, però no desentona amb el paisatge. Confesso que sempre que passo per este punt de la 340 penso en Gerard, serà dins del laboratori destil·lant un poema?...

Crec que va ser el 1997 quan vaig trobar-me per primera vegada amb Gerard Vergés, era escriptor del mes i vam demanar que vingués a l’IES Sòl-de-Riu, d’Alcanar. Tots vam quedar encantats amb el que deia i com ho deia.

Més tard, el 1999, esperonat per Xavier Ulldemolins, vaig contribuir que vingués a Tarragona per la Tertúlia de poesia Mediona 15. Va ser un recital memorable el de La Vaqueria. Vaig fer unes fotos amb una càmera digital precària, un record, en alguna de les fotos la càmera va decidir fotografiar el fum i va quedar una cosa rara, però bonica. Va ser tot molt agradable i ens vam prometre una trobada gastronòmica i poètica a les Terres de l’Ebre. Es va concretar el 7 de juliol de 2001, a la Villa Carmen, d’Alcanar. El poeta va recitar versos inèdits. Recordo d’ells molt especialment, "L’Àngel". Jo duia a la carpeta els meus Àngels a terra, que va ser editat el novembre del 2001. Vaig llegir "Elogio del plagio", un poema del qual em sento molt satisfet. Plagiar l’obra de Vergés contribuiria a divulgar els valors humans i formals de la seua poesia, ens faria més feliços. Poc abans, el 2000, havia col·laborat en la convocatòria d’art postal Nuc 2000, amb una obra irònica.

El maig de 2002 presentava La insostenible lleugeresa del vers, llibre que recollia alguns poemes que ens havia llegit en la trobada de Tarragona i Alcanar. La portada d’este llibre és "La puntaire", de Vermeer, un dels meus pintors favorits, havia regalat, no feia molt, una reproducció del mateix quadre a la meua sogra. Ens dóna idea que la gestació d’un llibre de poemes és llarga i laboriosa. Juan López-Carrillo va fer d’eficient llevadora d’un llibre breu, però intens. Els llibres de poemes de Gerard Vergés són orgànics, és a dir, no són una simple successió de poemes, entre ells s’estableixen relacions de coherència, tenen afinitats temàtiques i formals. Vaig fer una àmplia descripció d’este llibre a les pàgines 25 i 26 del número 20 de la revista Recapte del Moviment de Mestres de les Terres de l’Ebre per a la Renovació Pedagògica. A les pàgines 7 i 28 del número 17-18 d’esta publicació va aparèixer una entrevista sobre la seua percepció de l’educació. Hi ha més referències a Gerard Vergés a la dilatada història d’esta publicació perquè el món educatiu ha de traslladar l’excel·lència literària a les aules. Confesso la meua satisfacció quan vaig passejar per les classes l’exemplar de La raíz de la mandrágora. Tot mestre ho ha de ser de llengua i, tot mestre, si pot, ha de conèixer el màxim de llengües possible i posar-les en relació.

Són pocs, tretze, els poemes que habiten el llibre La insostenible..., coherents amb la seua obra, vinculat, penso jo, sobretot, a Long play... Impressionant "Fa deu anys, fa deu segles". Poema que tindria sentit per ell mateix, poema riu, com "Piedra de sol", de Paz; "Pandémica y celeste", de Gil de Biedma; "Noche más allá de la noche", de Colinas; o, com el seu propi L’ombra rogenca de la lloba, premi Carles Riba del 1981, l’autor comptava amb 50 anys, entre ells els anys de Gèminis, anys de lectures i relectures, de crear una veu poètica pròpia, de "fer substància".

L’ombra rogenca de la lloba el vaig llegir amb posterioritat al Long play... Són, en la meua opinió, llibres diferents. L’ombra... és un llibre total, un poema amb 345 versos i el seu contrapunt. Un llibre en el qual el poeta evoca torrencialment tot allò que vitalment l’interessava. Els comentaris i anotacions són metaliteraris i poètics. Esta obra, al meu parer, està en correspondència amb The Waste Land, d’Eliot, és, per tant, un monument poètic, un poema que s’ha de recórrer moltes vegades i que ens deixa impregnats de tot el que conté. És un llibre que es va construint i destruint, amb contrapunts irònics, però constitueix una cosmogonia, una reflexió humaníssima en el punt central de la vida, en la maduresa, quan ja s’ha reflexionat sobre el que és possible i el que no, però no es vol renunciar a l’impossible.

De Lliri entre cards, formalment indiscutible, és el que potser he recorregut menys. No es tracta més que d’una simple casualitat. La lectura és així i el lector té els seus drets, i no cal repetir el decàleg de Pennac.

El text de presentació a la traducció dels sonets de Shakespeare l’he llegit en diverses ocasions i m’encanta perquè contemplem un escriptor amb criteri, amb fonaments i arguments. Quan va aparèixer la traducció de Salvador Oliva van haver-hi unes declaracions d’Oliva que vaig considerar extemporànies. La traducció de Gerard Vergés és magnífica, la qual cosa no vol dir que l’altra no ho puga ser, però no oblidem que, com diu el propi Gerard Vergés a "Antologia dels poetes més estimats": Shakespeare és l’oceà ple de tenebres/ i, ensems, el cor flamíger de la llum./ (Tant l’he llegit i en tantes circumstàncies/que, de tots els meus llibres, només Shakespeare/ està tan esllomat com uns esclaus.)

En un cert moment em vaig sentir impulsat a traduir la seua obra poètica al castellà i vaig dedicar a esta faena uns cinc mesos. Havia descartat traduir Lliri entre cards perquè si ja el fet de traduir és difícil, que es tractés de sonets feia més complicada la traducció. Traduir ens posa en contacte amb les pròpies i personals limitacions lingüístiques, però al mateix temps ens aproxima amb molta intensitat a una obra. El meu propòsit amb esta traducció era contribuir a la divulgació d’una obra que admiro i que considero que no és suficientment coneguda. També crec que és molt positiu que es facen traduccions entre les llengües peninsulars. Bé, estos eren els meus propòsits, i jo anava fent amb la intenció de quan estés feta trobar-me amb Gerard i mostrar-li amb il·lusió la faena i fer-li les preguntes que calgués per a arredonir-la.

El 2002 s’havia gestat el projecte de traducció a Ramón Garcia Mateos. El llibre va ser editat per La Poesía, señor hidalgo, es titula La raíz de la mandrágora, el 2005, i té la traducció de tots els seus llibres de poesia. Quan Gerard em va fer arribar el llibre vaig veure fins a quin punt va ser positiva la intervenció de Ramón García Mateos, ja que va fer una traducció realment poètica i lingüísticament superior a la que jo estava fent.

En juny de 2006 ens vam trobar a la Fira del llibre ebrenc, a Móra d’Ebre, gràcies a la fira i a ell -amb la col·laboració d’Imelda, l’enèrgica, decidida i àgil Úrsula Iguarán, de la carretera Simpàtica, un nét i una web cam- tinc un preciós exemplar de L’espill, de Roig, amb el preciós ex-llibris i dedicatòria de Gerard, amb la seua cal·ligrafia i signatura, que m’encanta. I aquí diré una cosa que pot semblar freudiana, digueu-li com vulgueu, penseu el que vulgueu. El meu pare va nàixer el 1925, tenia una escriptura molt semblant a la seua, el vaig perdre essent jo molt jove, adolescent, per motius d’estudis estava molt lluny de la família. Quan som adolescents les relacions pares-fills són molt tenses, però passada l’adolescència, quan madurem, quan tenim fills, ens sentim molt a prop dels nostres pares, volem compensar aquells distanciaments que havíem viscut a l’adolescència, el pare ja no hi era, els records que tenia d’ell eren pocs i febles, fràgil la meua memòria, no podem recordar allò que volem, ens inventem un pare, Gerard, que tantes vegades ha estat pare, esdevé per a mi un pare inventat. El pare que té unes qualitats que admirem, que voldríem que fossen les nostres, amb ell voldríem dinars, sopars i passejades i visites i converses, però que no freqüentem per obligacions, respecte i, sobretot, per no fer-nos pesats. Evocaria aquí l’única visita a la seua casa que, de fet, tinc escrita, me sentia com en un niu d’art, de plaer i goig, d’orde, d’harmonia,... Somniava llargues converses, però tots som presoners del temps i de les nostres obligacions. Si tingués correu electrònic i el volgués fer servir podríem seguir el fil d’una conversa, però no són els llibres ja en si, una conversa? Els llibres són una conversa a la qual tothom estem cridats. L’escriptura és una conversa diferida, una mostra potser imperfecta d’allò que som o pretenem ser.

El maig de 2007, dins del programa “Per què llegir els clàssics?”, patrocinat pel Ministeri de Cultura, Gerard Vergés va vindre a Alcanar a parlar-nos de Francesc Vicent Garcia, Lo rector de Vallfogona, la seua conferència va ser molt agradable, amb comentaris perspicaços, anècdotes, acudits,...

La darrera vegada que he vist Gerard va ser a la presentació del llibre de Josep Igual Faules mamíferes. Exercia de presentador, en este cas d’un escriptor de raça. Podria perfectament aplegar i fer Prólogos, a la manera de Borges. Els seus articles als diferents mitjans de comunicació, sobretot a l’Avui i a La veu de l’Ebre formen part d’una obra que caldria recopilar. Les participacions als llibres col·lectius. Expressions literàries d’una persona generosa, atenta, educada, humil, amb una ironia moderada, un humor que no arriba a ser càustic.

El mèrit és no en el lector sinó en qui proveïx la lectura. Done l’atzar llarga vida a l’artista per a escriure noves obres i a nosaltres temps per a llegir-les.

Limitacions de temps i d’espai m’obliguen a fer la promesa d’ampliar estes míseres notes a http://tcamacho00.blogspot.com i facilitar una sèrie d’imatges relacionades amb el nostre venerat amic a l’àlbum web http://picasaweb.google.es/tcamachomol/GerardVergS.

Per tant, heu de considerar este text un tast d’allò que tal vegada esdevindrà si el temps i la voluntat m’ho permeten. Com, potser, aquest poema puga algun dia créixer, transformar-se, i ser, realment, sextina[1]:

PROJECTE DE SEXTINA AMÈTRICA -DE MOMENT-

PER A GERARD VERGÉS,

URDIDA AMB LES PARAULES -DE MOMENT- ART, PASSIÓ, CULTURA, MEMÒRIA, SENSIBILITAT I INTEL·LIGÈNCIA

L’admiració cimenta l’art

que creix parell a la passió.

Tot d’una l’acte humà forma la cultura

que no és més que la nau de la memòria.

Allò que subtil descobreix la sensibilitat

o desvetlla els fils de la intel·ligència.

Neó de llum brolla la intel·ligència

que escampa plaent l’art,

que estimula amb paraules la sensibilitat,

que desencadena la nostra passió,

que excita el laberint de la memòria

amb escenes del cabdell de la cultura.

Versos que impregna la cultura

i projecta amb el fibló de la intel·ligència,

que s’enriqueix amb els fruits de la memòria.

Tot el que crea porta estigma d’art

tenyit de la humanal passió

que provoca nostra sensibilitat.

Teixeix versos de gran sensibilitat

i mostren el redós de la cultura

alambinada, no exempta de passió

ni del trellat de la intel·ligència.

Transporten àmfores d’art

en naus gonflades per la memòria.

Sobre el marbre o el bronze o la memòria

esculpeix i fon sensibilitat,

crisol la seua mà és de tot art,

brollador inesgotable de cultura,

castell de focs de sobirana intel·ligència,

recer tou de mesurada passió.

Versos que habiten un riu de passió,

Ebre, mítica aigua de la memòria,

assut que reclou aigua i intel·ligència.

Horts poemàtics de la sensibilitat,

estrofes bastides amb carreus de cultura,

temples on, diví, creix l’art.

Gerard Vergés, art i passió,

cultura i memòria,

intel·ligència i sensibilitat.

Però no vull acabar sense agrair tot el bé que hem rebut d’ell i el que rebrem, tant de bo siga atenent la màxima de Kropotkin: De cadascú segons la seua capacitat, a cadasqual segons la seua necessitat.

[1] Font: http://dlc.iec.cat

sextina

f. [FLL] [FL] Composició poètica formada per sis estrofes de sis versos, normalment decasíl·labs, que tenen rima i una tornada de tres versos, habitualment sense rima.

Ramón García Mateos ens envia estos enllaços a referències periodístiques a les Jornades:

http://www.revistacambrils.com/index.php?c_noticia=5423

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2905939

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2910689

http://jaumesubirana.blogspot.com/2008/06/homenatge.html

http://paper.avui.cat/article/cultura/131440/mes/modern/classics.html

http://paper.avui.cat/article/cultura/131035/la/memoria/verges.html

http://www.revistacambrils.com/index.php?c_noticia=5571

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2909310

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2907652

NOTÍCIES

2008-04-27T09:41:00.000-07:00

Càlig, 26 d'abril de 2008

Vull que aparega en primer terme aquesta tramesa com a mostra d'agraïment a l'organització d'aquest acte poètic sota l'epígraf: "Poesia.Expressió màxima de l'art" perquè aquesta és la consideració que tinc per la poesia. Poesia en la seua rica diversitat, tal com es va poder escoltar en aquest acte:

. La dimensió popular de la poesia a càrrec de Joaquín Monroig Pedra, poeta nascut al poble, i practicant de la poesia al carrer, amb un saber dir els versos que sorprèn i encanta.

. El grup poètic Espinela també va fer una transmissió càlida de poesia.

Gràcies, Associació Cultural "Lo Rastre", gràcies Elena, per haver-me invitat a este tast de poesia i de poble, tan ben cantat al poema que va recitar Joaquín Monroig. Està recollida esta poesia? No heu de deixar que es perga?

POEMA PARA INUNDAR DE AGUA UN PASADIZO DE FANTASMAS

2007-12-02T00:10:00.000-08:00

Un poema de gestación larga y colaborativa. Su origen es un viaje a Cuenca que el año 1985 tenía que haber hecho acompañado y que acabé haciendo en soledad. Cuenca y Tarragona me parecieron tener muchas cosas en común. ¿Qué ciudades no acaban siendo idénticas si nos obstinamos en ello? Recordemos aquellos versos de Kavafis que nos dicen que nuestra ciudad, nuestros fantasmas, viaja con nosotros a donde quiera que huyamos.
El premio me proporcionó mucha alegría, viajar a Torredonjimeno acompañado por mis amigos: Juan González Soto y José Ángel Hernández. También, como no, por Àngela. Conocer a muchas personas a las que todavía recuerdo, a Luis Felipe Comendador, autor de una obra poética rica y variada y promotor de acciones culturales y que ha demostrado conmigo una gran generosidad.Amparitxu Gastón, viuda del poeta, poeta también y persona capaz de gran afecto y vitalidad. El jurado, los jurados de los premios literarios suelen ser ricos en cultura y amantes de la poesía.
Al mismo tiempo me sentí muy inseguro. Ver el libro publicado, no poder cambiarlo. Leer y admirar los libros premiados en aquel certamen hasta entonces...
Dispuse de una serie de ejemplares que se fueron acabando y me decidí a hacer una edición electrónica a la que incorporaría el Colofonius Monk, es decir, la crónica de las entregas en papel o electrónicas. La que figura aquí, de momento, es incompleta, ya lo iré arreglando...
Y ya que un bloc tiene una dimensión participativa, aunque pienso que esto es un mensaje dentro de una botella de náufrago, te invito a hacerme llegar tus comentarios.
Saludos.

2º Premio
IV CERTAMEN INTERNACIONAL DE POESÍA
“GABRIEL CELAYA”
TORREDONJIMENO, JAÉN, 1996

Este libro fue galardonado con el Segundo Premio del
Certamen Internacional de Poesía “Gabriel Celaya” 1996,
por el jurado formado por:
JOSÉ LUIS BUENDÍA LÓPEZ
ANTONIO CHICHARRO CHAMORRO
LUIS GARCÍA JAMBRINA
MARÍA ROSAL NADALES
JUAN MANUEL MOLINA DAMIANI

Al anónimo inspirador de este poema.
A Àngela , lectora y sugeridora.
A Juan M. González Soto, sastre de estos versos.
A los tertulianos en Tarragona: Agustín, Alonso, Charli,
José Ángel y Moluco.

Vayan bajando
en delimitada fila
a las pozas del infierno,
a las galerías pletas
de oscuridad ajada
a las cuevas con recovecos.
No os perdáis.
Id derechos
de mar a río,
de ribera plana
a serranía de encantos
donde los duendes están quietos
y el viento baila
su quebrada danza
y las hojas alocadas triscan.

Tú, que fuiste brazo izquierdo
de la ciudad de las siete colinas.
Extensión de sillares y mosaicos,
construida sobre las ruinas de tu pasado
buscas tu olvidadizo nombre
entre las tumbas
y los cadáveres de siglos
balbucean su desenhebrada entraña.
Perdidos en las litografías
de tu imperial pasado,
orgullosa levantas torres,
pero la sangre y la humillación
desnuda tu orgullo
y sabes
que victoria y derrota
son sangre
de tus hijos desharrapados.
Por eso permites que se bañen, mientras viven,
en las blandas aguas
que se ciñen
a tu desbocada cintura.

Tu luz, ciudad, está apretada
entre mis dientes desencajados,
entre mis labios ardorosos
de deseos encontrados.

Tiende hacia ella
la otra ciudad,
la alta,
la de abismos
donde tú deberías tener acantilados,
donde tú bajando
das al mar
ella prefiere
la lenta agonía
y va al río.
¡Hijos míos, preparad la noche para el largo viaje!
En el territorio de los signos
el camino es lento
y lleno de avatares.
Mas la muerte
es el más veloz de los caballos
que trotan sobre el lomo invisible del mundo
(mientras esto escribo
he muerto algunas veces).
Lo largo es la agonía,
su lento coqueteo,
su mordisqueo que devora
con lentitud de agua.

¿Sabes, ciudad, que creen
que fue como tu madre
en el mismo día nacida
y que fue poco a poco
siendo la misma
en distinto sitio?
Ciudad móvil,
te alejas de ti
y de los que se quieren tuyos.
Te vas
y sólo nos dejas el aire.
Esa distancia entre tú,
ciudad, que eres cosa
y nosotros que no somos nada.
Tú, ciudad, hoy te insinúas
como una oferta de amarre
ayer fuiste la fuga
en la que cabalgaban
mis sueños trasnochados.

Tu nombre se clavó en mí
como la espina de la corona procesionaria
o como la herida rosa
que hurtamos
en los jardines
para abrir recinto,
perlas de sonrisa,
de quien anhelamos
su tibia mano.

Ciudad de mesones
o refugios del recuerdo.
Telarañados pendejos
de ilusiones o lágrimas
olvidadas
entre la ranciedumbre
de los modernos anhelos.
Ciudad como el interior de una caja de música
que guarda la dedicatoria
de un festejo
que no consumen
el tiempo y la rutina.
Ciudad mordida
por el polvo del cierzo,
venturosos tallos del trigo
que al horizonte alzáis las espigas
con las quejas de un fuste
que ha de ser segado.

¿Me vas a dar la vida
ahora que las estrellas y el frío
me ciernen
en una ascuada amenaza?
¿Serás refugio
para mis tremendos naufragios?
¿Por dónde amarrar mis borracherías?
¿Sabes que no es el cielo
quien me somete a este denodado estruendo
de latires por acabar?

Invierto racimos de palabras
en tu misión salvadora,
arrullo tus oídos
con odas
de almibarada miel.
Espero que los hombres que pisan tu pecho
reconozcan lo raído del gabán
con el que trasando la noche.
Si no me escuchasen esos hombres,
nada pasaría.
Al final una niebla densa
golpeará el cielo de mi boca.

A duermelabio
quisiera también afrentarte, ciudad,
porque
los mastines abalanzados por el viento
acabarán dejándonos sin ojos.
Tienen un furioso sueño dormido
en el ocaso de las perrerías.

Viajaré hacia ti
desde la escarpada senda de los acantilados,
médanos
que se olvidaron hace tiempo
de su erótico templo.
Sólo te falta al final del barranco un mar,
la mar,
esa mar que enamorados menos escépticos que yo
cubren de loas como calle florida para Corpus.
¡Qué de orlas!
¡Qué sueño para un día!
Prométeme
que no sólo habrá noche punzante,
que no sólo grillerías
que no sólo ululares,
que también una mano amiga
limpiará los sudores de mi frente
para que pueda escanciar el vino
en el alto mesón de la colina.
Prométeme que algún día regresaré
y que seré tan mentiroso como antes de verte
y que tendré bellas historias
con las que regalarte los oídos.

Pues ya has cumplido y me diste la vida,
crecido con tus dádivas
te respondo a pecho inflado,
te lamo las manos envuelto
en el éter que nos envuelve,
te adoro en la dramática lucha.
Te olvido entre tanta palabra rota y nueva,
te endesfiguro la cara
y no es vano el esfuerzo
pues cada imagen
que de ti o entorno tuyo hago
me llena de una gloria nueva
-no perdonada por nadie-
ofrecida por mí,
que conmigo estoy conforme
y conmigo me encontento.

Llórame calle desposeída,
que esta noche perdiste
tu mejor hijo y lo que importa
es cómo.
Vino con brazos de nube,
con vocecita de pájaro que sueña
y yo cedí a sus alas y deseo
y así nos dio el aire en los tejados
y fuimos -por así decirlo-
dando tumbos hasta los aleros,
pero nunca muriendo,
en el borde mismo
pero nunca cayendo
en profundidad de abismo,
pero nunca trasaltados
más allá de la algodonosa coralina.
Me perdiste para siempre
y yo me gané perdiéndome
en otra querencia: la de fundirme,
o mejor creer que me fundía.
He habitado en un territorio ajeno
del que no me liberará sino la muerte.
Llórame, calle, que cantabas.
Esta noche el ocaso me aduerme
en un crepusculario de tejado
ya no encendido.

¿De qué ciudad vine?
¿A qué ciudad voy?
¿Cómo me marcho?
¿Cómo me llego?
Vine de la ciudad olvidada.
Voy a la ciudad por olvidar.
Me marcho
medio muerto
y me llego
por morir.
Diré que todo está dormido entorno,
que todo se oculta
bajo impávida máscara
de navegar a lontananza
en batir de suave brisa.

Todo encaje o sostén
o disimulo o maquillaje
y yo broum, broom, broum,
bruma que me encenaga.
Teme siempre a la voz
de ultratumba
me dijo una voz anterior.
Teme siempre a la voz
que se levanta
con cualquier pretexto
contra lo que amanece.
No sea que algún día amanezcas
y te llegue la temprana siega.
Disimula tus raíces
no sea que sepan qué
y cómo
preparas
tus insurrectos venenos.
¡Que no vean
como te frotas
la lengua del sexo con espliego!

Modernos anhelos, muy de todo en su sitio,
muy de cada quien para cada cual,
muy de oírme señores,
muy de ver o buen ver,
muy de mejor equipo,
muy de gran país,
muy de conseguir cómo,
muy de alta empresa,
muy de fetén manjar,
muy de muy delicioso,
muy de muy de muy.
Ya sabe usted de qué:
modernos anhelos
que cada día le dan a masticar.

Cabalgaban mis sueños trasnochados
pensando que me atrevía
a hacer valiente contradanza
ante los muros plateados de la plaza silenciada.
Creí poder ver
el otro lado,
creí poder ver
tantas cosas
que ahora cuando mis manos
acogen el encenizado fracaso
no me queda sino desear
el largo vuelo
por lo inmóvil.

El pasadizo de fantasmas
se iba llenando
como las galerías de retratos de ancestros
o aquellas exposiciones
en las que el pintor idealiza
a su amante
o aquellas en las que en el trasodio
impregna el pintor su pincel
de muy mugrientos colores
y los usa como afilada navaja
de abrir marranos y desangrarlos.

Reconozco resonancias en mi voz.
¿Qué es una voz
si no se baña en regusto de corazón o historia,
aunque sea la suya propia?
Planto mi voz,
que es la de muchos,
que cantaron y ahora encantan
-pareciendo dormir
a través del agujero en su frente
la de los que ahora cantan,
codo con codo disimulando
junto a mí que nos entendemos,
cuando somos mutua extrañeza
que quizá desentrañe lo próximo.

Poco a poco van
durmiendo las olas,
aprendo a ser pez
y a nadar y ser solidario.
Rozo con mi cola la estatua de Quevedo
y la de Casanova
y pongo ojos de pez
ante el pórtico de San Julián.
La luz de una tormenta
ilumina el impetuoso ademán
de Roger de Lauria tierra adentro,
dando espaldas a un mar de siglos.
Ahora todo es mar
y las olas son calmas,
nada sobre sus lomos
sino los vestigios de un pez olvidadizo.

Pendejos de ilusiones,
pendejos de lágrimas.
Caricias entrevistas
en la oferente mirada,
en la apertura del cuerpo,
en la medialba
de los seres conjugados en los astros
y que de repente
se encuentran
y les inunda una luz
que atraviesa la médula
de la historia que se prosigue.
Pendejos de lágrimas,
la entraña cerrada del cuerpo duro
que va inventando
un olvido para siempre.
Dice adiós bien tieso,
como estatua, y el otro que llora
y siente frío
y odia
con toda la impotencia
que una carne puede sustentar.
En tu redondez no sabes y te olvidas
y quieren los cabos bien atados,
temen a la malsegura noche,
que un viento helado los atraviese,
que un aire de nunca
se cuelgue en el resquebrajado dintel
de la frente.

Tu nombre
como el que tiene la mano
cuando quiere beber
el agua del manantial
para calmar la sed.
Ya dije:
tu nombre
y no otra cosa
se clavó en mí como una espina procesionaria
pero cuando el pecho se abre a corazón
ya no lo para nadie y todo deleita.
Como el que
una jornada de resaca
le llevó al arrepentimiento
pero luego regresa
y descorcha ásperas botellas
a lo largo de la noche
y habla como un idiota
y como tal acierta,
pone el dedo
en la séptima cuerda de la guitarra.
Allí el labio de la mujer es húmedo
y atraviesa a los amantes un tremendo regocijo,
mientras al borde de la noche
los va tomando el clausurante sueño.

Anhelo tu tibia mano
y me miento
y creo que a tu vera duermo
y lo que agarro
es una ausencia
ya diluida por el tiempo.

Pasadizo de fantasmas
entre las calles deshabitadas
de mi ciudad de sueño,
ciudad de sueño
aposentada en el lomo de una colina
que hay en la vuelta
de un día mágico,
mágico lucero
que me enciega
y hace todo posible.
Posible la eterna mentira
que arrastra este surco de palabras,
palabras que constantemente
quiero y no quiero.
No quiero
como muchos quieren
la verdad si duele.
Quiero lo que a todo el mundo gusta
y todo el mundo desea.
Ratoncitos limados
en la muy untada oreja
por la miel adulados,
en la ratonera impía
vuestros cuerpecitos atrapados.

Una niebla densa
golpeará el cielo de sus bocas.
Muy a pesar mío, lamo.
Serán la consumación de lo inútil.
Muy a pesar mío, lamo.
Serán rescoldos
de un muy sofocado fuego. Lamo.
Serán colección de perlas
de la muy arrugada dama.
Sugiero: Pasas de Corinto.
Serán fermentos nada lúdicos.
Sugiero: Ocaso de cementerio.
"Polvo serán, más polvo enamorado"
(Copia este verso millones de veces
y cada verso será distinto)
"Polvo serán, más polvo enamorado"
con el que en la miel o jengibre
nos atrapaste.

Pasadizo de fantasmas casi lleno,
con sabor a piel.
Pasadizo para unir secretamente
a dos ciudades.
Pasadizo por el que seguramente
huiré.
Las dos ciudades viven ajenas a mi sueño.
Yo mismo vivo ajeno al sueño de las dos ciudades.
Dormir y soñar en una ciudad por otra ciudad.
La ciudad de tus sueños.

El sueño me llevó a la apoteosis del agua.
Suena la música en la película.
Unos helicópteros se interponen
entre nosotros y el sol.
Dice el historiador:
"el agua está en la fundación de toda ciudad
y a veces en su fin".
De las verjas roídas a las losas más hondas,
en los cuévanos
con perlas de racimos olvidadas,
entre la barrizada
de senderos malditos,
por las lindes saltando va el agua,
con tremor fiero,
apoderándose de los surcos,
torciendo las empalizadas de las huertas.
Por las ciudades,
en tortuoso camino,
descendiendo escalinatas,
creando miseria.
Por los torrentes
que si antes angostados por la seca
ahora se inflan
en diluvio,
en torrencial tormenta
que desborda
los aljibes más profundos.
Los pozos son surtidores,
manantial de perlas,
leche de luna,
y la tierra se resquebraja
y silba el agua
y la cascada canta.
Canta el agua
en las entrañas de la tierra
y los fantasmas más transparentes gimen,
gime Houdini preso
en su urna de agua,
gime el pájaro plumimojado
y exhala un piar ronco,
moribundo, As I am lying.
La fiera agacha su torso
y la víctima
se dobla temblorosa
ante el agua.
Al interior de las clepsidras
llegan los hipocampos,
y éstos relinchan felices
de encontrarse en un mundo
para siempre menos salado.
Los soldados le acercaron
una esponja impregnada en sal y vinagre.
Y en la ensalada -dicen los manuales gastronómicos-
échese primero, la sal.
Y el agua disparada
canta orgullosa,
ha roto su monotonía,
ya no es su voz
ni rumor, ni murmullo, ni cándida frescura.
Aguafiera ensoberbecida
en su titánico esplendor
que todo lo cubre,
que todo lo siega.
Algún campanario
surge sobre la superficie
de las aguas agitadas,
pero ya no cantan las espadañas.
Es todo un arco de olvido ya en ciernes.
Ni los más altos rascacielos
se pavonean en relucires de cristal.
El sol es ya una lejana ausencia
que sólo los peces más viejos recuerdan.
Namor, Neptuno, Nemo... y el marinero Nicanor
flotan lunáticamente
sobre las escalinatas
llenas de verdín y coralina...
y Nicanor está muy blando.

Fuegos de artificio.
Aguas de música quebrada.
¿Quién no se quedó alguna noche ahogado
en el fondo de un sueño oscuro?
¿Quién no sintió
la suave caricia del agua?
Siempre se habló de un mundo ardiendo,
consumido en lenta luz de siglos,
las estrellas arden,
sólo el mar no arde.
Nadie dijo nunca
que había un mundo sin riberas,
ha habido macondos,
diluvios, pero nunca mundo sin riberas
ni amor bajo el agua.
El profeta del agua es un mentiroso.
En el seno del agua todo es vida
y todo canta.
Yo sé de un hijo submarino
que ríe con llama de luz eterna,
pues su mirada es una antorcha
que me sobrevivirá
y rebosará,
ya sea ante el agua o en el fuego,
cuando esté muy lejos
de la trasmuerte,
en el polvo callado.

Colofonius Monk,
esta impresión casera
del Poema para inundar de agua un pasadizo de fantasmas
Se ha realizado las siguientes ocasiones:
1. Conxita Blanch (Amposta)- Verano del 1998
en ocasión de nuestro reencuentro tras largos años,
2. J. Ricart (València) por coincidir
en la entrega de premios Ciudad de Benicarló (1998)
y en correspondencia a sus Tankas.
Un macropoema responde a micropoemas
y poesía visual de paños menores
en el día de S. Silvestre del año
corriente, a pocas horas del 1999,
que acaba con la triste noticia
de la muerte accidental del poeta anarquista
y visual Joan Brossa, que acaeció
en su piso de Barcelona cuando estaba a punto de cumplir
ochenta años.
3. Pedro Gonzalves Garcia (Pontevedra),
agosto 1999.
4. Adolfo Vargas Blanco (Vitoria-Gasteiz),
en correspondencia a sus Mementos de poética contradictoria.
diciembre 1999.
5. María José Pascual, por recurrencia de la memoria en
el patio de la Diputación de Tarragona. Por Tarragona y Bellvei,
por un día de bicicleta cuyas fotos conservo. (13.12.99)
6. Juan López de Ael (Vitoria-Gasteiz),
con el germen de una amistad en Benicarló.
Acompañado por el libro de Jaume Rolíndez
L'estel del Collet. Nadal a Benicarló. (19.12.99)
7. Josep Igual en correspondència als seus llibres:
Closed for sale, Lector d'esperes i El cor cansat. (3.1.2000)
8. Àngels i Santi, per la darrera conversa del 99 sobre ikebanes,
art, la ràdio (per matenir-me anònim al programa i per l'afecte
que vas dir tenir-me),
per l'art dels gravats d'Àngels. (3.1.2000)
9. Domingo Luis Hernández, de La Página, por su amabillidad ante mi queja.

Firma del autor, y fecha.
25 de enero del 2000

Tomàs Camacho Molina

FÁBULA Y RUEDA DE LOS TRES POETAS

2007-12-01T23:55:00.000-08:00

Este es otro poema de colaboración para Ramón García Mateos en el homenaje que preparó el año 2000 a José Agustín Goytisolo.
El libro en el que apareció fue Tempestades de amor contra los cielos. Homenaje a
José Agustín Goytisolo. Ed. Trujal, Pliegos de poesía, 5, Cambrils 2000, págs. 44-47.
En él utilizo como fondo "Fábula y rueda de los tres amigos",Poeta en Nueva York, de Federico García Lorca. Es de tono elegiaco, enlazo tres muertes que me conmovieron en aquella época (finales de 1998-principios de 1999): la de Joan Brossa, mi hermano José Antonio y la de José Agustín Goytisolo. Ya no podemos volver atrás porque la vida nos empuja...
Verrà la morte
e avrà i tuoi occhi
CESARE PAVESE

Joan,
José Agustín,
José Antonio,
están los tres helados:
Joan por el mundo de las volteretas y los andamios;
José Agustín por el mundo de las ventanas y los cigarros;
José Antonio por el mundo de las arterias y los cuadros.

José Antonio,
José Agustín,
Joan,
están los tres quemados:
José Antonio por el éter hospitalario;
José Agustín por la agria rebeldía;
Joan por el mundo de las letras sobre periódicos arrugados.

José Antonio,
José Agustín,
Joan,
están los tres enterrados:
José Antonio bajo un lienzo almidonado;
José Agustín bajo un alud de amistosas guirnaldas;
Joan en la ceniza, sobre el mar y en los colgadores de las nubes.

José Antonio,
José Agustín,
Joan,
fueron los tres en mi tiempo,
tres golpes inesperados,
tres noches con laberintos,
tres paisajes de Barcelona
de los que no pude parar su frenesí atávico.

Uno
y uno
y uno,
fueron los tres congelados,
por las aves del invierno,
fueron ríos de tinta,
dos tuvieron su vertiente sobre la mañana de la ciudad,
uno sobre la ladera de mi motor,
ocaso breve en mis ojos y ancla para siempre,
mientras el tiempo se emborracha de punzante olvido.

Tres
y dos
y uno,
los vi adentrarse en la selva oscura
de los últimos tejidos,
por tres torrentes de sangre,
fueron en mi rostro y en mis manos
dolor de inercia de la noria,
en mi pecho lastre y amarre de los días,
anticipo de nuestra muerte en sucesivas heridas.

Yo navegaba hasta entonces con la insignia de la risa
y abrevaba en el pilón de lo ambiguo.

Calostro desatado en las nubes de su agonía,
lluvia, que salitrosa, nos mojaba de sequía y dolor.

José Antonio,
José Agustín,
Joan.

La vida no es noble, ni bella, ni sagrada,
tiene valles en los que apacenta el rebaño de la nada.
Pudo la piedra blanca caer sobre la piedra negra
y ser tres días en Barcelona de los que ya se tenía el recuerdo.

Se hundieron sus voces de tinta
entre el crepúsculo de los ladrillos y el aire,
comprendí que era un árbol talado.
Recorrieron los alquitranes y tanatorios y los andamios y los tejados,
quedaron a la deriva los pecios de sus despojos.

No me buscaron
¿No me supieron?
No. No me supieron.

Se encontró el ámbar huyendo de la noche boca arriba,
y las aceras lloraron
un incomprensible
tobogán
de zapatos
ausentes.

Tomás Camacho Molina, Alcanar 2000

A MI MADRE

2007-11-26T14:33:00.000-08:00

A mi madre, Leonor Molina García,
Alcaudete (Jaén) - 17 de febrero de 1926
Manlleu (Barcelona) - 17 de enero de 2006

Tú, madre, siempre serás cantada
porque eres el origen de todos los vuelos
y todas las caídas,
porque tu voluntad
hace fluir los manantiales
y cuida las heridas,
porque tu entrega
hace posibles todos los dones,
porque tu desvelo
hace que llegue el día.
Tú, madre, siempre serás cantada
aun cuando desparezcas,
aun cuando cesen
los vuelos que inventaste.

Tú, madre,
vuelves a la vida
porque gracias a ti
la vida fue posible.

Continúas viva
en lo que desde ti vive.
La bondad,
que con tanto esmero
hiciste crecer,
en torno de ti
crece
y
vuelve.

UN MOMENTO

2007-11-26T14:25:00.001-08:00

NOCTURNO

2007-11-26T14:19:00.000-08:00

Ya tendrían que saber que no estás,
lo dijeron los periódicos,
pero se resisten, como yo,
a aceptar que te has ido para siempre.

Cuando te vas del lugar en el que naces,
cuando estás lejos,
mientras permaneces en un lugar
de las memorias,
¿quién puede asegurar que no estás
de viaje, que estás muerto?
Si a veces yo, que te vi en tu mineral silencio,
siento el impulso de llamarte por teléfono,
los domingos, tal como solía.

O vienen a mi memoria
tus palabras sobre olivares que nunca vi,
o tu padre, entre las cabras,
con el pan escaso,
o cuando, apenas, tú, una niña,
sonaba la alarma y acudíais al refugio,
mientras alguien al oír “¡Dios mío!”
clamaba contra aquel Dios
que permitía el asesinato de mujeres y niños,
que permitía el hambre y el exilio…

Tú, estuvieras donde estuvieras,
albergaste tu infancia y juventud
como un tesoro que perdiste a los dieciocho años,
cuando marchaste, como tantos otros,
a ganarte el pan.
A ganar el pan,
no a perder la vida que tuviste,
los recuerdos,
recuerdos que, cuando éramos niños,
fuiste entregando a nuestra frágil memoria.

Cuando éramos niños no sabíamos
que lo que no se recuerda se pierde.
Por eso esta noche, madre,
hablo contigo como solía
y tú acoges mis palabras
con la ternura que acostumbrabas.

Y me duele esta noche,
como nunca,
tanta memoria perdida,
la poca atención que, algunas veces,
presté a tus palabras.

TORRESUMANAS-H

2007-11-24T11:36:00.000-08:00

Ramón García Mateos, altíssim i reconegut poeta, ha tingut la gentilesa d'invitar-me en diverses ocasions a les seues activats poètiques des de Cambrils. No sé per quin motiu em surten uns textos elegíacs, de manera que em passa pel cap fer l'antologia de les elegies.
El poema que segueix correspon a la meua participació a l'interessantíssim volum: Palabras fentre al mar, anomenat carinyossament com "el totxito". Va ser editat per l'IES Cambrils i presentat en el context d'una trobada d'escriptors que em va deixar KO, en crisi. Sense ganes d'escriure, després de veure el molt de bo que en aquella trobada hi havia i el molt poc que jo tenia per mostrar.
El poema que segueix, no cal dir-ho, és un poema contra el dolor, contra la violència, contra tanta víctima innocent.
TORRESUMANAS-H

Es en la soledad campesina
donde el hombre deja de vivir entre espejos.

El campo para el hombre moderno
es una invención de la ciudad,
una creación del tedio urbano
y del terror creciente de las aglomeraciones urbanas.
ANTONIO MACHADO

Recoger
con infinita ternura
los cuerpos desintegrados
de los bien amados,
pero no se puede
porque los cadáveres
ajenos no son sino objetos
a veces excesivamente molestos,
son una materia viscosa
que con el paso del tiempo
nos recuerdan
la nada repugnante
que somos.
Recoger
con extrema rabia
los cadáveres del amasijo,
pensando con inevitables guantes
que el odio sabe convertir
los larvados sueños
en reverberante nada.
Retirar
partícula a partícula,
con inquieto sigilo,
las motas de ADN,
los recuerdos de un instante de amor.
Depositar
los miembros, y sus fragmentos,
con suma delicadeza,
en bolsas no tóxicas y conservantes.
Etiquetar
los despojos
con su día, su hora, y su posibilidad.
Guardar
los recipientes
con los atados de moléculas
en ambientes fríos, estabilizadores,
pensando en todo momento
que quien recoge
podría ser una de esas infinitas trazas.
Beber
durante días el arco de la carne,
el caos, asco, de la repugnancia,
de los hedores de verdugos
y víctimas, concentrados,
en una misma emulsión
de memento mori,
memorial, mausoleo.
No es momento
de buscar
enemigos,
es momento
de concentrarse
en los escombros,
de aprender
lo inútil
de reconstruir
la construcción construida,
de evitar
la destrucción destructora.
Civil y militar tienen la misma carne
quizá los mismos sueños
aunque puede ser que el militar sea más niño,
capaz de embriagarse de heroísmo,
de pensar que todas las armas son juguetes.
No es momento
de ponerse ebrio de banderas,
ni de rezar a los múltiples dioses
pensando que son únicos.
Es momento
de buscar
algo que evite de forma infinita
los escombros, los fragmentos,
la destrucción, el dolor, la muerte.

Este poema es un monumento
hecho de piedras versales,
es un mausoleo que alberga
los nombres de los difuntos
y aquellos detalles que la estadística
no tiene en cuenta.

Este poema es un monumento
que mira los ojos de los niños huérfanos,
de las viudas, de los padres huérfanos,
de las esposas hu

Tomás Camacho Molina,
Alcanar, 24 de septiembre de 2001 20:37:00 -
22 de septiembre de 2002 0:07:32

(La precisió cronològica té el seu interès, en el sentit que és un poema escrit en calent, però revisat en fred, passat el temps.)

ÀNGELS A TERRA

2007-11-24T11:03:00.000-08:00

És una gran fortuna tindre amics. Aquest llibre és un dels llibres més intensos i variats de la meua modesta obra. Dic que és una fortuna tindre amics perquè gràcies a a l'amistat va ser publicat (Juan González Soto, Alfredo Gavín, Juan López Carrillo) i en un context extraordinari va ser presentat: a la Sala Joaquín Costa, de la Diputació de Tarragona. L'extraordinari presentador del llibre va ser Josep Gomis, que em va donar una gran lliçó. Jo tenia massa prejudicis i vaig ser atrapat pel seu encant personal.
També, i sobretot, s'ha d'agrair a Ecatemp, que posés els diners per a l'edició i que, generosament, distribuisqués els exemplars. Un altre prejudici saltant pels aires.
També, és clar, el pròleg que em vincula a un dels més destacats autors de la diòcesi de Tortosa, Joan-Josep Rovira Climent.
He fet alguns retocs i revisions, però, segurament, continuen havent-ne errades. El procés de revisió d'una obra és necessari, però fatigant. Disculpeu-les.

ÀNGELS A TERRA

Tomàs Camacho Molina
Biobibliografia d'un poeta intens

Un poeta és fill de tres mares: el dolor, l'amor i la nostàlgia. I encara necessita, per a poder nàixer, una comare: la literatura.
Camacho ha sentit –ha viscut en– el dolor, l'amor i la nostàlgia. I s'ha batejat (el verb grec "baptizo" vol dir submergir) en el riu de les lletres. Qui fa aquest bateig gaudeix d'una frescor impensada, però també fa més intens el dolor, l'amor i la nostàlgia, perquè ha de rebre tota la càrrega dels grans sentidors que han escrit llibres.
Llegint aquest magnífic gavell de poemes, perseguim el poeta mentre seguim la geografia i la bibliografia. I trobem el poeta en el plor, en el dubte, en la carn, en l'amor, en la propinqüitat vergonyosa de la infinitud, en l'origen de poble i de carrer. El trobem anunciat, no enterament manifestat, perquè Tomàs Camacho és un poeta intens. "Intendere": tendir cap a dins, cap a la interioritat. És en aquest sentit que cal reconèixer en Camacho un gran poeta, més enllà d'aquells que es dediquen als versos com els que trenen corda. Per a Camacho, poeta no és un ofici: és una passió. La passió que intensifica la vivència fins a la frontera de la destrucció. Justament en aquell punt liminal, la passió del poeta s'atura, i no destrueix; crea, escriu, fabula.

Més enllà d'ací, Camacho cerca els àngels. Tornem al grec –no podem absentar-nos-en–; el mot "angelos" servia per anomenar els missatgers. Trobar la missatgeria ha estat un regal –viu, certament, no objectual– per a Camacho. Perquè a la fi, el poeta descobreix que no busca cap missatge, sinó l'àngelos amic, l'àngela amiga, perquè ells són el missatge. Es tracta de cercar la màtria angelical per mirar la boca anunciadora i oblidar l'anunci. Es tracta de passar més enllà de "Verbalia" per reposar cap i cor cansats en l'"Angelicalia", on es puga estimar la paraula en la boca que la diu, o, millor, la boca que diu la paraula.

A l'adolescència Tomàs Camacho va visitar, guiat pel seu germà José Antonio, el Museu del Prado. Aquella visita va ser una mena de moment iniciàtic, una fascinació (encanteri), que ja mai deixaria d'acompanyar el poeta. Camacho ens fa una mostració d'aquesta vivència en el poema "Àngels a la pintura". És un misteri la pintura. És un poder suprem: deixar que el temps seguisca, i quedar-te viu al costat dels instants espirituals que algú va plasmar. És una tènue participació en l'eternitat.
Joan-Josep Rovira Climent

De rius i lletres

Si este libro se pierde
como puede suceder,
es de un pobre estudiante
que lo ha de menester.

Si lo encuentra un rico:
una patada en el culo y a correr.
Si lo encuentra un pobre:
cinco céntimos para beber.

ANÒNIM

Llegint Juan Ruiz de Alarcón al Passeig del Ter,
enmig dels arbres perfumats de primavera,
mentre les dones –algunes amb les natges encara fermes–
doblegaven l'esquena als rentadors públics.
Descobrint la veritat sospitosa.
Llegint mitologia grega.
Aprenent a conèixer l'ordre dels núvols.
Hores de pati escolar en soledat,
o bé, sac de gemecs de tots.
Gaudint de la infància pilota
i del futur tebi que se'ns prometia.

Llegint Quim Monzó al passeig de Sant Antoni.
Llegint Quim Monzó en un àtic del carrer Llúria,
combinant l'astronomia amb la història.
El saber de tot i de res, i l'amistat.
Llegint el diari de l'àvia i la seva vida estèril
–malgrat la seva descendència–.

Tardes Salgari a l'àtic desgavellat d'una casa, amb segles,
que anàvem reconstruint a cops de mall contra la peresa.
Carretons de sorra transportant el fang,
que s'havia solidificat edificant una feble fermesa.
Admirant l'heroi
mentre, les meves mans, infantils encara,
portaven senalles d'escombraries,
senalles de guix, senalles de ciment,
carretons de totxanes,
mentre, els vaixells deixaven els seus estels
per mars ignorades.
Bategaven amors al pit de la nit i a la forest,
i entre els matolls recargolats
s'endevinava l'ombra del felí,
la intensitat paorosa dels seus ulls,
com rajos fulminants.

Llegint Cervantes, Molière, la vida de Leonardo,
històries de navegants bojos i capitans valerosos,
–també intuint petites covardies–.

Recorreguts sobre la neu, contant l'alenada
de la por i la desesperació.

Llegint Martí i Pol sobre un cobrellit vermell,
sobre un cobrellit rosa, al mateix àtic,
teranyines despenjant-se
de les bigues centenàries,
la llum rogenca de l'agost
entrant pel balcó i per una finestreta.
Quant d'amor, quanta solidaritat,
que trista, i alhora alegre, la vida del poeta.
Paraules ignorades, de sobte descobertes:
arrel, escorça,...
Voracitat i vertigen de lectures poètiques,
No demano massa...

Primer, Brins d'herba, després, vas saber
que Amèrica tenia una altra cara,
ben diferent a la de les pel•lícules Grant,
a la de les pel•lícules d'indis i vaquers,
a la de la grandiositat obscena de gratacels i oficines.
Una Amèrica treballadora, una illa de Manhattan,
Greenwich Village –cau d'artistes i vividors–,
de signe diferent al Hollywood –consagrat en l'opulència–.
Quin àngel portes amagat a la teva falda?, Pietós Walt,
que aculls el fugitiu i cures les seves ferides.
I era un esclau, però Whitman
estava amb l'home i la dona,
estimava els cossos, i volia una nova humanitat.
Per aquesta raó, Walt, és l'ànima
de poetes com Lorca, Paz, Darío, Bartra i Ginsberg,
i podem contemplar també, com Borges
va treure escates al peix de la bisexualitat
per a tranquil•litat dels benpensants.

Llegint Bertolt Brecht, després d'invertir
tot el que significava la setmanada,
per saber els desastres d'una guerra
en la qual no vas participar,
per a saber, també, que no formaries part
d'una guerra que no fos revolucionària,
per a saber, més tard, que no participaries
en cap mena de guerra.

També Kafka en un entresòl ple d'humitat,
entre columbaris de cendra de tabac
i vomitades de borratxeres d'amors adolescents.

Fatigues i desconcerts de nits
amb fons de La Orquesta Mondragón,
o bé, Tales of Mistery and Imagination.
Allen Ginsberg, estesos sobre un llit,
amb el tast d'uns llavis
que es prometien feliços,
però que no van ser ni feliços ni definitius.
Dies de llunes amargues i exorcismes i plors
enmig d'una natura contrastant
amb un extens fons futurista
de xemeneies abocant torrencialment fums.
Nits de tempesta entre garrofers i oliveres.
Cendra de dies en els quals
el cor s'anava encongint
tot esperant la primavera.
Dies freds d'hivern sense abric.
Nits jugant i fent ombres
amb la llum de les espelmes
amb fums que ens feien
delirar i jeure amb desgana.

Llegint Juan Larrea
a una entrada del metro
de la plaça Catalunya.
Desheretats, perduts i borratxos,
fornicant i pixant i acceptant
l'almoina del pa que sobrava
dels restaurants de luxe.
I la nit fresca, resultava feridora
la mística, espinas cuando nieva.
I deambular intentant trobar
una mà amiga,
un rostre conegut
enmig d'aquella ciutat
que m'aixafava.
Sense diners per comprar un entrepà,
sense diners per llogar una habitació,
sense diners per agafar l'autobús.

Llegint, en un àtic del barri Gòtic, Ismena,
amb l'actriu d'Un tramvia anomenat desig.
Les ales dels coloms bategant
contra els vidres de la finestra
tot dibuixant-se la matinada,
i la immensa ciutat
se'm va fer lleu i salvatge,
em desbordava la joia de viure,
em sentia peça d'aquell trencaclosques.

Llegint Costafreda,
la patètica desesperació
perquè la mort s'acosta,
malalties que són com una sentència.

Llegint Martín Santos en el tren
des de València a Barcelona,
entrebancant-me en la dificultat
de les paraules desconegudes
que, a poc a poc, se'm van fer amigues.
Històries tristes d'una postguerra
desesperant i estreta,
històries d'herois de la impotència.
La rialla que apareix des de les reixes
o des del fons d'un femer.
Els diaris dels perdedors, les injustícies.
Les poesies salvatges dels vencedors,
les poesies desesperades dels qui van silenciar
les seves consciències.
Els cants a paisatges
sobre els quals no hi era l'home.
Això sí, amb una mètrica perfecta,
amb les mateixes síl•labes
que en temps de Boscà,
amb els mateixos versos i rima:
cercles a l'entorn del buit
quan la mà de l'amada
se separa del braç
i forma part de la carnisseria.
Quanta impotència aquells dies
blasdeotero,
quanta ironia al mateix temps,
quina capacitat per a riure's
de la desgràcia pròpia.

Llegint Foix fruint dels paradisos irònics
en bars abandonats a la tarda
que a la nit es poblaven
de móns àvids d'alcohol
i frases amables i fum
i potser alguna nit –si la sort somreia–
un encontre entre llençols,
a cases abandonades pels progenitors,
a pisos llogats entre molts
per a tenir una petita parcel•la d'independència,
coits a cotxes sense seients abatibles, amb seients abatibles,
coits a les terrasses de la mar
–com més fosca és l'hora,
més fosca és la soledat–.
Matinades de condons,
goles àvides d'aigua,
goles colpejades pel fum i l'alcohol.

Llegint caminant Brossa, Pavese.
Petits accidents en canviar de vorera,
topades sense cap importància,
tocs de botzina dels cotxes,
que tot i això
no desfeien la concentració
en la lectura.

Llegint Plató a prop de Portugal
en un viatge per centrals hidroelèctriques.
Cridant d'un marge a l'altre
del Douro d'or
per demostrar que el poble
no coneix fronteres.

Llegint Under the Vulcano,
celebrant cerimònies Geoffrey
en la nit de l'illa blanca.
Fugint com Paul a L'últim tango.
Veient dos valquíries a la matinada de la pensió.
Escoltant, a la mateixa pensió,
els pets sonors
del director de l'orquestra municipal.
Fent acudits sobre si dinaria notes,
digeriria arpegis i cagaria melodies.
Simfonies de temps sincopats,
diftongacions i enllaços, sinapsis.

Llegint On the Road, un llibre que va passar
per moltes mans:
les meves se'n van riure; unes altres van dir
que no podien oferir més
que la pròpia confusió, quant a la tercera persona
que el va llegir, va morir
d'una manera absurda.
(Això sí, poc abans m'havia tornat el llibre,
el va deixar a la bústia).
Es va quedar a la carretera d'una nit,
ningú no escoltava el seu ofegar-se desesperat.
Ja no he tornat a veure el seu rostre entre el foc,
i noto la seva absència
quan ballo la dansa al pit de les nits màgiques.

Llegint notes a peu de pàgina,
o no llegint-les.

Llegint Les flors del mal a un alberg de Barcelona
amb nom de Mare de Déu entre evocacions
mallorquines i arabesques,
també a la placeta Marcús.
El món era una cruïlla:
Tindrem uns llits plens d'aromes lleugeres,
uns divans profunds, semblants a unes tombes,
i unes flors estranyes...

Llegint Marx, llegint Lenin,
mentre assistia a una lenta agonia.
Aleshores llegir era una temptativa
no resolta, un intent de comprendre el món.
I la neu de febrer, justament, quan sentia
com la vida fugia de la seva carn
i ja tot era absència.
A l'estació del Nord un sospir
va allunyar els plors
i em vaig acostumar a viure sense pare.
De tant en tant onades del seu record
venien amb una estela,
cada vegada menys trista,
sentint com cada dia
m'acosto més a la seva llunyania.

Llegint llibres en els quals
es cremaven altres llibres.
Sentint poemes que afalagaven les paraules,
comunicant la desolació de la quimera,
llegint, de tant en tant, paraules
que em feien estremir,
que em feien recordar. Paraules justes,
paraules tendres, paraules iròniques,
paraules obscenes,
paraules amb el rampell de mil cançons.

Llegint Lorca i Alberti
en jardins dels quals ignoro
el seu destí ulterior
–tot i que intueixo
que poden ser un oasi
de pau i abandó,
una mena de Cartoixa d'Scala Dei–.
Parets abraçades per l'herba,
recorregudes pels rèptils,
cremades pel sol.
Màgiques tonalitats del verd
i les passes ressonant
en el silenci del Priorat:
una terra dura que fertilitza somnis,
aspres terrossos
llepats per la llum de la lluna.

Llegint prospectes de medicaments
per saber si produiran
un mal encara més terrible.
Llegint dates de caducitat
després d'haver-me esgarrifat
davant una dansa de cucs
dintre d'una llauna,
el contingut de la qual
m'era completament desconegut.

Llegint dedicatòries de pel•lícules,
llegint prospectes de viatges
–sempre ofertes–,
catàlegs d'exposicions
que contribuïen a edificar
el desordre complet del pis.
Coixins i llençols per terra,
burilles de cigarretes,
que no he fumat,
i ampolles de vi tombades,
i l'interminable pas de les persones
que deixaven el seu darrer disc
i s'emportaven el més fascinat dels llibres
que hi havia a les lleixes decadents
d'aquella sala rònega.

Llegint Joyce en una garita,
el fusell de penja-robes;
les granotes, oients
de la meva conferència.

Llegint Las greguerías a la llum de la lluna,
embolcallat en una flassada,
ben prop dels ametllers i els tarongers,
amb l'amenaça de l'aparició
de l'oficial de guàrdia.

Llegint lletres de tangos
en nits d'abandó.

Llegint Justine a la terrassa
d'un bar d'estiu,
tot trobant frases colpidores i sensuals,
molt adients al meu estat,
escoltant insistentment Germán Coppini,
amb crits penetrants i records de samba.

Passant per les parets carregades de gessamí,
pels camins plens de violetes,
pels màrgens plens de l'agradable
i perillós baladre.
Sentint una flaire penetrant
de timonet i romer,
que em permet dormir sobre una pedra,
en plena tardor.
La llum és daurada i roja la flama,
tendre el somni que em posseeix,
al meu costat la bicicleta jeu.

Llegint Rayuela, entre sacs de ciment,
mentre la formigonera pastava.
I la llum de la lluna, passades les dotze,
uns pocs compassos, de La diva de l'Empire,
donaven pas a un parell o tres de poemes
llegits, sense grandiloqüència, per Lola Salvador.
Em resultaven coneguts
o me'n recordaven d'altres llegits abans.

Llegint, La història interminable
i L'immoralista, sota un sol preciós,
al costat d'un riu fresc.
La història interminable va acabar a l'aigua
i mai no l'he llegida del tot.

Llegint, Villalonga, un dur hivern
que va rebentar les canonades,
després d'uns dies sota zero.
Jaume Vidal em va explicar
què són es xuetes.

Hores de biblioteca,
reprimint-me les ganes de riure,
tot llegint Erasme; Ezra Pound,
intuint que el cordó
que l'uneix amb Ginsberg,
una paraula clau: usura.

Cada llibre té la seva petita història lateral,
però al cap i a la fi, tot és fum d’un foc
que a la llarga s’ha d’acabar,
per això no m’empipa
que Carvalho reviscoli el foc amb fulls de la Bíblia
o amb qualsevol devocionari de moda.
Al cap i a la fi: menjar de rates,
llibres esmicolats per la terrible humitat,
arrossegats pel vent. Molts diaris es trossegen
a la vora del camí, encara es pot llegir
sobre l’assassinat de Kennedy a la vora de la N-152,
punt quilòmetric 135; encara la confusió del temps
regna als pilots de deixalles,
en convivència amical les llaunes olioses
i les cartes dels amors rebutjats,
les escates i els ulls de peix junt amb les notes de la Facultat.
Els recordatoris de la Primera Comunió
amb els envasos de pvc dels iogurts.

Detritus arreu i les paraules llegides que ressonen
a la memòria d'una manera tèrbola.
Els mots d’ara que aviat seran ahir.
Només la música restarà inalterable, melodioses notes
ascendint esperitades pels columbaris,
de tant instrument caigut naixerà una nova orquestra,
un violí Grapelli lliscarà
al voltant del teu cos nu vora el mar.
Serà una blava redempció del cos.
Blau horitzó, daurada llum. I les lletres
també ressuscitaran els morts.

No te n’has de preocupar, algú traurà la pols dels calaixos
i exposarà al vent la teva lletra esforçada.
Instants robats del vagó del temps, algú dirà:

aquesta vida d’abans s’arrossegava d’aquesta manera,
marxava a la nit d’aquesta altra,
pels estrets carrerons sortia una llum dèbil,
rere de les vidrieres dels cafès els homes i les dones
s’enganyaven, però la tramoia era eficaç,
la posada en escena perfecta,
el maquillatge remarcava els trets precisos,
dissimulava els petits defectes que calia amagar.
Al cap i a la fi per al llop que rondava
els bulevards en busca de víctimes
tot li semblava d’una excelsa tranquil•litat.
Potser dies més grocs, taques sobre l’asfalt i les voreres,
però no tan signes de mort com els animals rebentats
al costat de les carreteres,
més aviat signes de malestar,
de nits en les quals s’exigeix més al cos.

Alternava l’amor amb algun poema de l’Ausiàs March,
al fons de l’habitació uns globus sobre el blau Antaviana.
Alternava l’amor amb algun poema d’en Vicent Andrés Estellés
i eren l’amor mateix, justament tendre, justament obscè.
Alternava la vida amb la lectura
i la vida i la lectura s’anaven fonent en un mateix líquid
que desapareixeria en la nit del punt i final.

ÀNGELS A TERRA

MAPA D'ÀNGELS

Ángeles rasgando liras
en las alturas iconoclásticas
de un cielo enfermizo
ALBERT CANADELL

Ángel fieramente humano
BLAS DE OTERO

Esto es ser hombre: horror a manos llenas.
Ser -y no ser- eternos, fugitivos.
¡Ángel con grandes alas de cadenas!
BLAS DE OTERO

Y esto es París,
me dijeron los ángeles. Peut être,
allí sufrí las iras del espíritu
y tomé ejemplo de la torre Eiffel.
BLAS DE OTERO

El corazón del ángel

Ángel salvaje

You're an angel
BOGART

El ángel exterminador
LUIS BUÑUEL

Envia'm un àngel
SAU

Pero nunca te acordaste
de pintar un ángel negro
MACHÍN

El sexe dels àngels

Àngels sacres i àngels profans

Ángel de la guarda,
dulce compañía.
No me desampares
ni de noche ni de día

Cupido

Eros

Amoret

Sobre los ángeles
ALBERTI

Del ángel y su estirpe
HERRÁNZ

"Los ángeles.- Juntamente con la luz Dios crió los ángeles, espíritus puros y felices, superiores a los hombres, que gozan de la gloria celestial y son los mensajeros del Señor."

"Rebelión de los ángeles.- Lucifer y un buen número de ángeles, llenos de orgullo, se rebelaron contra Dios; pero fueron vencidos por Miguel y otros ángeles buenos."
Dalmáu Carles, José: Enciclopedia cíclico-pedagógica. Ed. Dalmáu Carles, Pla, S.A. Gerona-Madrid 1945.

I
El primer poema dels àngels
va ser censurat
pel règim del poeta
que dubtava si agradaria
o no.
Per a més detalls parleu amb ell,
amb molt de gust
us enviarà
el poema censurat
(tot i que era una tosca còpia
d'un altre de Pessoa).

II
FIGURA D'ÀNGEL
Sempre hem volgut volar
i la bellesa d'un cel
copsar entre les ales.
El rostre és bell,
jove, sense edat,
i el sexe és delicat.
Tingues cura, no siga
que amb el teu esguard
doblegues els pètals tendres
de les roses.

III
ALES D'ÀNGEL
Delicada textura,
ploma suau i neta.
Tota il•luminadora,
més que per a volar
per a desprendre llum
estan fetes
les teues ales eternes.

IV
PLOREN ELS ÀNGELS?
No els he vist plorar.
Però sé que acompanyen
els qui pateixen com una ombra.
Intenten protegir,
evitar la pena.
He vist àngels, amorets,
pensatius o avorrits.
He vist àngels acompanyant
algun miracle, alguna glòria,
alguna santa, algun sant.
He vist àngels expulsats
del paradís.
Àngels que queien
a l'infern
amb les ales en foc.
Àngels damunt d'una olivera,
a prop del pessebre,
indicant el camí als pastors.
No he vist els àngels plorar.

Potser tu m'ho diràs:
has vist un àngel plorar?

Et diré a tu, encuriosit,
tafaner dels misteris mitològics,
que l'àngel –fet a imatge i semblança
humana–
de vegades plora.

V
PER QUÈ ELS ÀNGELS?
Perquè són éssers-pont.
Perquè viuen per les ales
entre la terra i el cel.
Perquè saben
de vergers i deserts,
de set i sacietat,
de tot el que és humà i diví.

VI
UN ÀNGEL A BERLÍN
A W. Wenders

Un àngel a Berlín
acompanya els éssers
que veuen com la seua ciutat
s'assola,
no perquè caiga ella mateixa
sinó perquè les runes
són les altures
d'uns edificis que corprenen,
que l'home i la dona
no poden abastar.

Un àngel a Berlín
recolza el seu cap i la seua esquena
contra la paret d'una biblioteca.
Un àngel a Berlín
es mou per un món en blanc i negre
i un món en color.
Un àngel sobre Berlín
està sota la carpa d'un circ.
Viure és una acrobàcia.
Un àngel sobre Berlín
et recorda
i eixampla el teu cor petit.
Et diu que la teua ciutat
té murs invisibles,
més difícils d'enderrocar.
Un àngel sobre Berlín
escriu un petit poema infinit.

VII
A Pere Roca

UN ÀNGEL A LA TEUA TOMBA
He posat un àngel a la teua tomba.
Té un gest molt teu,
un gest difícil per a les paraules
però que interpreto
com una mostra de la teua intel•ligència
i sensibilitat.
Aquest gest teu,
té també un toc de seducció
i de mònita.
Com perdonar la boira
i la velocitat,
la mecànica,
el progrés,
que t'hagen engolit?
Com perdonar que la màgia
de les teues paraules
estiga amagada entre carpetes
i no coneguen la llum?
Com perdonar a la sincronia
aquell xoc fatal
i les nits de compartir
que ens han robat?
Digues-li a l'àngel que t'acompanya
que ens parle de tu, o millor,
vine tu amb ell.
Supera l'escull de la mort,
el silenci de l'obsidiana,
les olioses matinades del port,
i torna a fer sonar The End
de Morrison
o recita Cirlot
o Maiakovski o Ginsberg o Alberti,
que no està l'arena per a funerals,
canta Guantanamera, balla un tango,
o fes de diable entre el foc de Carnaval
o La Patum.

Bells moments que només tu saps i ens has callat.

VIII
ÀNGEL EFÍMER
Breu i fugaç va ser el nostre encontre.
Fascinat per les teues ales.
On enviar-te un telegrama?

IX
ÀNGEL ETERN
Per a ser etern
s'ha de ser constant.
S'ha de ser constant en el viure,
i negar tot el que siga mort.

X
ULL D'ÀNGEL
Excitat per la bondat de la creació,
de dolç insomni nit recorreguda
amb l'esguard pur de qui
per una escala s'enfila
amb la noble intenció de fer
amb les seues mans un misteri
per als ulls dels altres,
però no l'apegalosa teranyina fosca
sinó el transparent pas
a un planeta de ficció.
Cavalls de pensament.
Té una pensada
i mil actes invisibles.
Observa els misteris
del que fan els altres.
Penetra en les belleses
de les parets.
Travessa aquella escletxa
l'ull d'àngel
amb aquella mirada
que et troba com un poll
a les parts nobles.
Bufa.
Aixeca la pols
de la cambra de la teua iaia.
Ordena els teus records,
i somriu.

XI
MITOLOGIA ANGÈLICA I EVANGÈLICA
(Pessoa se'n riu devotament de St. Josep i la Mare de Déu)

Em vas dir, descregut de tu, que l'àngel de l'anunciació
va ser un conte de Maria per amagar l'adulteri.
S'ho va creure Josep?
La fugida a Egipte va ser una fugida de la murmuració.
Jesús no reconeixia Josep com el seu pare.
La figura del pare desapareix a l'evangeli.
Josep va ser la paciència.
"Ha passat un àngel"
(expressió popular amb la qual s’etiqueta
el silenci momentani a una conversa).

XII
HISTÒRIA D’ÀNGEL
En una plaça d’una ciutat remota
hi habitava un àngel disfressat
sota la forma d’una escultura.

Un dia un grup de bones persones
va demanar als amos de la ciutat
que apaguessen les llums
i fessen sonar les campanes
en senyal de dol per un seguit
d’injustícies de tothom conegudes.

Els poderosos no accediren
a la petició de les persones honestes.
En canvi, dies més tard, es casà
una reina, posaren moltes llums i banderoles,
feren sonar les campanes.

Sembla ser que l’àngel de pedra, indignat,
va emprendre el vol.
Des de llavors aquella plaça està
desangelada, en perpetu hivern,
no hi arriba l’escalfor del sol.

Els poderosos han promès una recompensa
a qui rescate l’àngel.
La ciutat ha caigut en desgràcia,
ja no hi ha persones amb bon cor.

XIII
CAMPANAR AMB ÀNGEL
Sempre m’havia cridat l’atenció
aquella ciutat del meu camí
que tenia una alta torre,
una torre coronada per un àngel
amb trompeta i peu enlaire.
El ferro i el bronze
resistixen bé el vertigen.
Una vegada, en somnis,
em vaig veure al lloc de l’àngel
i vaig despertar de cop.
Gran és el perill que corre
qui és guardià d’una ciutat
sobre el fil d’una agulla
amenaçada pels llamps.

XIV
Cansat de viure entre núvols
l’àngel va baixar a terra.
Angoixat per la tèbia vida eterna
descendí arran de sòl
i conegué les fruites de la passió,
l’efímera existència.
Mossegà els instants
com si fossen segles.
Visqué d’aquesta manera
mil vides ben denses.
Déu el reclamà,
el volia als núvols,
però ell s’enfonsà
en l’esponjosa terra.
A la seua tomba
nasqueren molsa i flors
que el convertiren
en perfumada memòria,
substància etèria.
Escrigueren aquest epitafi:
Fet de pols i temps
l’home dura menys
que la lívida melodia.

XV
ÀNGELS A ALTAZOR
Mentre Huidobro, disfressat d’Altazor,
descendia del cel
amb paracaiguda
uns àngels el rodejaven i ell deia:
Àngel meu, tan fosc, tan color,
tan estàtua i tan alè,
¿quin àngel dolent es va aturar
a la porta del teu somriure
amb l’espasa a la mà?
Això deia mentre vivia un etern viatjar
al seu endins amb dolor de límits constants
i vergonya d’àngel trencat,
sentint-se com un àngel desterrat
del seny.

XVI
ÀNGEL APAREGUT
Aparegué una tarda amb un llibre de poemes
sota les seues ales.
Quan algú apareix d’aquesta manera
un no sap a què atendre’s,
un dubta si és una eina de persuasió,
si es tracta d’una estratègia de paraules
per a seduir,
però si un se sent dominat per una veritat oculta
no pot resistir-se a la inèrcia del vol
de l’àngel poètic,
un no sap en quina cala del cel nadarà
ni quan despertarà del somni
de les paraules ben enllaçades.

XVII
JOSÉ ÁNGEL VALENTE
Ja preparaven els sepulturers
la teua fossa
i tu parlaves amb la supèrbia
de saber que sobreviuries
en les teues paraules.
Parles amb la poesia del silenci,
amb breu i lluminós dir,
talment un àngel.

XVIII
ÁNGEL CRESPO
Com un crepuscle sonaves
amb veu que iniciava a l’ombra.
Ja tenen divina comèdia
i desassossec, ja tenen versades
les paraules de l’altre costat
de la pedra on Calaceit creix
amarat d'ombres d’ametlers i oliveres.

Si una nit un àngel
s’acosta al teu llit
acull-lo amb amorositat sedosa
i calfa'l que la nit eterna
és massa freda per a unes ales velles,
pensa que hi ha qui canviaria
un instant ardent
per segles de núvols freds i monòtons.

XIX
CERCADOR D’ÀNGELS
Un dia, cercant àngels, vaig trobar
Poemes amb àngel.
Subirana i Torner havien reunit
àngels de cinquanta poetes,
i Emili Teixidor feia una taxonomia
d’àngels. Vaig adonar-me
de la inutilitat del meu afany,
el món és ple
d’àngels censats.
El que calia era imaginar àngels nous,
buscar entre les runes àngels caiguts,
als carrers àngels ignorats,
captar el vol d’aquests éssers
sobre la lenta marxa dels dies agònics.
Com Picasso, el que calia
era trobar sense cercar.

XX
BLAI BONET PARLA D’UN ÀNGEL A LA SOPERA
Aquella figura d’àngel a la sopera
presidia, ignorat, les menjades
d’una estranya família.

XXI
L'ÀNGEL DE LA MÚSICA
Sentir-la era enlairar-se,
era fruir emocions conegudes
o degustar-ne de noves.
Si tens àngel, la música va bé.
Tocar-la, escoltar-la
posa ales al desig.
La ment vola,
el cos balla.

Un calfred et posa la pell d'au.
Les plomes de les ales...
i a volar...

XXII
ÀNGELS DE LA PINTURA
La pintura ha de ser una poesia silenciosa,
i la poesia una pintura parlant.
PLUTARC

La poesia d’un Vermeer,
el misteri d’un La Tour,
l’energia de Miquel Àngel,
les tonalitats de Turner,
la foscor de Caravaggio,
l’opulència de Rubens,
el somni de Miró.

L’extravagància de Dalí,
la confusió de Pollock,
la senzillesa de Matisse,
la tendresa de Rousseau,
la passió de Gauguin,
la soledat en Hopper,
la perfecció de Rafael.

La mística de Zurbarán,
la turbulència de Van Gogh,
la tempesta de Géricault,
la narrativa de David,
la sensualitat d’Ingres,
la geometria de Gris,
la varietat de Picasso.

La suavitat en Klee,
la violència en Bacon,
el sexe en Courbet,
la tortura en Millares,
la guerra per Goya,
el pudor en Botticelli,
l’abundància en Jordan.

La compassió en Watteau,
l’esperit en Velàzquez,
els grisos de Léger,
els arbres de Delaunay,
els àngels de Chagall,
els fills de Gainsborough,
l’Ofèlia de Millais.

Les roques de Friedrich,
la metafísica de Chirico,
la perversió de Dalí,
l’angoixa de Munch,
la màgia de Magritte,
la matèria de Tàpies,
les ballarines de Degas.

Els parcs de Renoir,
els verds de Manet,
la neu de Corot,
la humitat en Constable,
els camperols de Millet,
la sàtira de Daumier,
l’agressivitat d’Ensor.

La suggerència d’Ernst,
la ironia de Duchamp,
el moviment de Boccioni,
la mecànica de Kandinsky,
la luxúria de Nolde,
la solidaritat de Volpedo.

La cal•ligrafia de Ben,
l’obesitat en Botero,
els núvols del Greco,
el contrast de Gudiol,
els retrats de Kahlo,
els ocres de Barceló,
el foc del Bosco.

Les nimfes de Balthus,
les professons de Solana,
l'infern de Blake,
la tortura de Freud,
les esclaves de Delvaux,
la vaporositat de Fragonard,
el sentimentalisme de Reynolds.

XXII
INTRODUCCIÓ
La pintura ha exercit una forta atracció sobre la meua persona, tot i que aquesta relació l'he viscut d'una manera diferent al llarg del temps.
La pintura ens envia missatges del passat i ens porta de vegades a emocions difícils d'explicar.
Tot i així no sóc un gran consumidor d'art, no he buscat la possessió d'obres ni he practicat el col•leccionisme. He estat en alguns dels temples de la pintura europea: El Prado, el Louvre, la Tate Gallery, el British Museum, Orsai, la galeria dels Ufizzi,... La veritat és que aquestes visites van ser panoràmiques en la majoria dels casos i que el meu accés a la pintura ha estat gairebé sempre mitjançant reproduccions, responsables de la popularització de l'art i tal vegada element de distorsió. Seguiré pensant que més val veure una reproducció dolenta que no veure mai un quadro.
ÀNGELS DE LA PINTURA (Versió anotada, revisada i expandida)
La pintura ha de ser una poesia silenciosa,
i la poesia una pintura parlant.
PLUTARC

La poesia d’un Vermeer ,
el misteri d’un La Tour,
l’energia de Miquel Àngel,
les tonalitats de Turner,
la foscor de Caravaggio,
l’opulència de Rubens,
el somni de Miró.

L’extravagància de Dalí,
la confusió de Pollock,
la senzillesa de Matisse,
la tendresa de Rousseau,
la passió de Gauguin,
la soledat en Hopper,
la perfecció de Rafael.

La mística de Zurbarán,
la turbulència de Van Gogh,
la tempesta de Géricault,
la narrativa de David,
la sensualitat d’Ingres,
la geometria de Gris,
la varietat de Picasso.

La suavitat en Klee,
la violència en Bacon,
el sexe en Courbet,
la tortura en Millares,
la guerra per Goya,
el pudor en Botticelli,
l’abundància en Jordan.

La compassió en Watteau,
l’esperit en Velàzquez,
els grisos de Léger,
els arbres de Delaunay,
els àngels de Chagall,
els fills de Gainsborough,
l’Ofèlia de Millais.

Les roques de Friedrich,
la metafísica de Chirico,
la perversió de Guillén,
l’angoixa de Munch,
la màgia de Magritte,
la matèria de Tàpies,
les ballarines de Degas.

Els parcs de Renoir,
els verds de Manet,
la neu de Corot,
la humitat en Constable,
els camperols de Millet,
la sàtira de Daumier,
l’agressivitat d’Ensor.

La suggerència d’Ernst,
la ironia de Duchamp,
el moviment de Boccioni,
la mecànica de Kandinsky,
la luxúria de Nolde,
la solidaritat de Volpedo.

La cal•ligrafia de Ben,
l’obesitat en Botero,
els núvols del Greco,
el contrast de Gudiol,
els retrats de Kahlo,
els ocres de Barceló,
el foc del Bosco.

Les nimfes de Balthus,
les professons de Solana,
l'infern de Blake,
la tortura de Freud,
les esclaves de Delvaux,
la vaporositat de Fragonard,
el sentimentalisme de Reynolds.

L'essència de Morandi,
la trasparència de Valls,
el blau d'Argimon,
les bicicletes d'Antoni Miró,

//Es refereixen aquests versos a Xavier Valls (1923), aparegut al suplement Babelia, núm. 625, pàg. 17. (15.11.2003).
Daniel Argimon, pintor vinculat a Alcanar. A l'Ajuntament d'Alcanar es pot contemplar el quadro "Mas Gandara". La Caixa de Vinaròs ha organitzat l'exposició Mediterrani (2003).

ROSTROS EN EL TIEMPO

2007-11-24T11:01:00.001-08:00

APAREGUT A LA REVISTA "ADONA'T", NÚM. 7 DE SANT CARLES DE LA RÀPITA

2007-11-24T10:45:00.000-08:00

Comentari previ al text: Flàvia Company em va demanar una col·laboració per a la revista que feia al Taller Literari de la Ràpita.
Aquest és el poema que vaig enviar, és un poema que trasmet aquesta sensació d'ajornament de trobades que vivint perennement perquè sempre tenim obligacions i pressa.
Ara afegiria que només no tenim pressa quan no tenim obligacions.

No vull cansar-te,
sé que véns d’un lloc
i te’n vas cap a un altre.
Res et deturarà,
les teues passes són decidides,
dirigides cap al teu destí.
No pots entretindre’t,
retardaries la teua arribada.
T’esperen, si no arribesses
s’aturaria el ritme dels planetes.

En algun moment de la nit
et desfaràs el nuc de la corbata,
al coll de la camisa
emergiran els signes del tràfec.

T’ho dic sense ànim de molestar-te:
sé que el temps és or,
visc al marge de les hores,
de vegades al cantó de la llum
d’altres immers en la més fosca tenebra.

Tomàs Camacho Molina

ELOGIO DEL PLAGIO

2007-11-24T10:40:00.000-08:00

ELOGIO DEL PLAGIO
Ni pese tampoco que esa voz, tan culta como emocionada, se corresponda con una cara y con un nombre: pues, aunque sea verdad que la Ley condena la voz de Amancio Prada a ser suya, y por tanto de la Cultura y el Comercio, al mismo tiempo también la voz de Amancio mana (y de ahí lo ambiguo de su hechizo) de manantiales oscuros, que están mucho más allá y más abajo de la persona y de los nombres. Felices los que oigan.

AGUSTÍN GARCÍA CALVO

¿Por qué tiene que estar mal el plagiar?
EL RECTOR DE VALLFOGONA?

Lo confieso: no me pertenece
ninguna de las palabras
que he escrito,
todas han sido heredadas,
algunas adquiridas en un paseo,
robadas de un periódico abandonado,
copiadas de un diccionario distraído.

Si la mitad de los escritores
copiásemos a la otra mitad,
reduciríamos a la mitad
la vasta extensión
de lo que hay que leer,
y amplificaríamos la divulgación
de los mensajes.

Sugiero, además, que cada escritor
se copie a sí mismo
—y que lo haga con buena caligrafía—.
Y sugiero que en el envoltorio del libro,
o en la faja,
pongan esta leyenda:
Esta obra contiene fragmentos
del autor
procedentes de libros anteriores.
O bien:
Este libro contiene (escríbase
el porcentaje) %
de frases procedentes de otros autores.
O bien:
Esta obra desafía la gravedad
de la ley de la propiedad intelectual.

Tomàs Camacho Molina
(Si quieres plagiar suprime mi nombre y coloca el tuyo. Gracias por plagiarme)

Antonio Gamoneda

2007-03-25T15:40:00.000-07:00

En las iglesias y en las clínicas
vi columnas de luz y uñas de acero
y resistí asido a las manos de mi madre.
Ahora
aparto crespones y cánulas hipodérmicas:
busco las manos de mi madre
en los armarios llenos de sombra.

Antonio Gamoneda, Arden las pérdidas

Un poema al calaix

2007-03-25T15:32:00.000-07:00

Algun dia tots serem òrfens
i serem tristos, lliures i indefensos.

Tristos perquè
no podrem entregar el nostre amor
més que a la memòria
de les seues absències.

Lliures perquè
sabrem que els nostres actes
no provocaran dolors immerescuts.

Indefensos perquè
ningú ens vetlarà de nit
quan ens assalte la temor
dels moments foscos.

Algun dia tots serem òrfens,
inclús de nosaltres mateixos.
Aquest coneixement
ens ha d'agermanar.
14.2.2006 (5:55 a. m.)