viernes, 3 de junio de 2016

CRÒNICA DE L’ESTADA A LITTERARUM D’UN QUELLEGISTA


Amb agraïment a Albert Pujol i Litterarum
Amb agraïment al personal de Què llegeixes

Tomàs Camacho Molina


He de començar reconeixent que no sóc un quellegista practicant, però penso que el portal té un gran valor, molt aprofitable, des d’un punt de vista pedagògic.
Quant a la Fira, sóc un habitual des de les seues primeres edicions. Tot i que he de dir que el meu acte central és el lliurament del premi de Relats curts a Internet per a jóvens ebrencs, ja que, com a bibliotecari del meu centre, l’Institut Sòl de Riu, d’Alcanar, estimulo i canalitzo la participació a este i altres concursos, perquè considero que són un incentiu per a la creació literària.
Com plego a les 15 h. i el 1r espectacle era a les 16 h. vaig sortir sense dinar. No sóc un fitipaldi i vaig arribar quan Mireia Vives, Borja Penalba i Roc Casagran, a la Biblioteca Comarcal de la Ribera d’Ebre, estaven desenvolupant el seu Amor fora de mapa.
20160527_164552.jpg
Tenia notícia d’este espectacle per comentaris al Facebook de Laura Borràs, la directora de l’ILC. Em va agradar esta actuació. Borja té potència i originalitat; Mireia, una veu molt melodiosa; i Roc és un bon rapsode. Sento haver-me perdut els preliminars, perquè sobre una taula de l’espai escènic hi havia una Olivetti Studio 45 idèntica a la que em van regalar els meus pares als 13 anys, i té per a mi un gran valor sentimental. L’estimada directora de la BTF d’Alcanar, Pietat Subirats Ortiz, em va posar una mica al corrent i ens vam congratular de la feliç coincidència de trobar-nos a la Fira.
A les 17,30 Maria Pons, desenvolupava Visitacions, amb textos de Bladé, Moncada i S. Juan Arbó, un espectacle amb aires de performance i poesia que, esmentant com esmentava la immaterialitat em va deixar una mica perplex, ja que un conte meu es titula “L’ànima immaterial de l’artista”.
Seguidament visito la Fira del Llibre. Trobo llibres i llibreters coneguts i estimats. Es palpa l’absència d’Octavi Serret després del seu preocupant missatge a les xarxes socials.
Una de les primeres persones que em trobo és Josep Sebastià Cid i Català. Tenim la típica xarrada sobre les moltes coses de l’àmbit de l’ensenyament i la cultura que ens uneixen. Més endavant em presentarà unes companyes de l’Institut Julio Antonio amb les quals petarem la xarrada. Més tard, coincidírem amb el director de l’Institut i la seua dona, a qui coneixia d’una llunyana Trobada de Biblioteques Escolars a Amposta (2009). Me n’alegra saber que l’equip directiu de l’Escola Lluís Viñas i Viñet segueix apostant per la Biblioteca. Va ser una de les experiències presentades en aquella jornada que més ens va agradar.


A partir de les 19 h. LAI, amb l’espectacle Ramon Llull, d’amor foll, a la Carpa de la Fira, música ètnica, folclòrica, amb uns instruments molt originals, que em criden molt l’atenció, i dansa. Com altres vegades, la convivència entre espectacle i bar m’inquieta molt i distorsiona la recepció. Parlo amb els artistes de LAI i compro un CD que escoltaré obsessivament quan puga. Gent de diferents procedències a l’entorn d’una obra tan immensa com la de Llull.
La inauguració de la Fira a càrrec de la Doctora Laura Borràs, la presidenta de l’ILC, inefable, compromesa, entusiasta, somrient. Sap encomanar la seua estimació per les persones i les lletres. És admirable, i un dels grans actius del país. Dóna estimació i rep estimació. Qui visqués a prop de Barcelona per a poder assistir a les seues classes. Els seus dies semblen tindre més de 24 hores. Ens fa una selfie amb Jesús M. Tibau. Amb la conya del monument del riu al seu pas per Tortosa, jo dic que ella sí que és monumental, enorme, activa. Es nota que en sóc un admirat seguidor? En som tantes i tants!
Fa calor i cal refrescar-se. La zona de bar promet amb unes tapes variades i delicades que ens serviran per a berenar-sopar. Trobada amb amics i coneguts, sobretot J. M. Tibau, Albert Aragonés, que em presenta un fotògraf que admiro, Jep Colomé.
Són les 22.30 h., cal anar a La Llanterna Teatre, on ESAD-Institut del Teatre, presenta l’espectacle Cos, amb textos Vicent A. Estellés i Blai Bonet i la direcció d’Albert Roig. Potser estava, al final, una mica enfadat amb les pujades i baixades de les càmeres de televisió. L’espectacle és potent i la potència està en els textos, la interpretació i la dramatúrgia. Quant a l’escenografia, em va agradar molt la línia de bombetes de 25 W. que a mi, em recorden els vetlatoris dels tristos 60 i 70 a les zones rurals d’Espanya.


La cirereta del pastís, a les 23.45 h., M. Cabrera & Bikimel // J. Llavina & D. Carabén - Els plaers, de dos en dos, a la Llibreria Bassa, de Móra d’Ebre. Ens presentaven el resultat de les residències atorgades per Litterarum, que tenia per objectiu la realització d’un projecte conjunt entre els dos parells d’artistes. La crònica d’esta actuació no la faré jo millor que Bernat Puigtobella, al Núvol:
A més a més, podreu veure dos vídeos. A mi, em va agradar molt, hi havia solvència per les quatre parts. La versió de David Carabén de la cançò A Lady of a Certain Age, de Neil Hannon, em va resultar particularment divertida i la melodia em va quedar força arrapada, tot i que siga incapaç de reproduir-la. La veu de David Carabén té un timbre envolvent i suau que agrada molt a les dones.
Després vaig descobrir un local: Sota de copes, artístic i poètic a muntó, però com estava sol, en acabar el meu suc de préssec (sí, sí, suc de préssec), me’n vaig anar cap a l’Hostal.
Vaig dormir a l’Hostal Font de Móra a Móra la Nova. És un capítol complicat passar la nit fora de casa: estranyo el llit, la pel·lícula que acostumen a compartir mon fill i jo. Com estava prou cansat, vaig dormir bastant bé.


Dissabte 28 de maig
20160528_114900.jpg
Ruta especial pel nucli antic de Móra d’Ebre, guiada per Vicens Ayan Grau. Vam sintonitzar de seguida. Parlàrem de templers, almogàvers, carlistes i de la Guerra Civil. De les tres cultures que convivien als seus carrers medievals,  tot i que tenien els seus propis barris i conflictes. Vam parlar de la Baronia d’Entença i de la rivalitat amb els Moncada.
Un altre capítol rellevant va ser el dels escultors destacats nascuts a Móra d’Ebre: Julio Antonio, Santiago Costa,’Ebre: Julio Antonio, Santiago Costa, Carles Mani, Ramón Subirats y Feliu Ferrer. Algun dia cercaré més informació sobre ells, perquè vaig sentir coses que em van agradar.


Vam veure les principals places de Móra d’Ebre: La plaça de l’Estrella; a la plaça de Baix, l’ajuntament estava amb els balcons engalanats amb motiu de la celebració de Litterarum i la Fira del Llibre Ebrenc. A una cantonada de la plaça que gairebé apuntada a l’Ebre hi havia un bar, l’amo d’este bar, Félix Garzo, és autor de més de 90 lletres de cançons, entre elles, el famós “Fumando espero”. L’autor de la música va ser Juan Viladomat, de Manlleu.
La plaça de Dalt, amb la casa dels Montagut, i els balcons amb banderoles amb textos d’autors ebrencs.
Les vistes des del castell al riu Ebre i l’entorn són magnífiques. Una zona que després d’una sèrie d’actuacions quedarà preciosa.
Feia calor, i vam posar remei amb el tast de vermuts.
Després del dinar i el cafè, on vam rebre informació sobre l’espectacle que es faria a la tarda al palau dels Montagut. A mi només em faltava el lliurament de premis. Havien participat un munt d’alumnes del meu institut i jo mateix (il·lús de mi, esperava que hi hagués algun premi). Un cop recollits els obsequis de participació, només em quedava tornar cap a casa, passant per Amposta.
Estava cansat, però content, havia participat a una de les activitats culturals més importants de les Terres de l’Ebre. En este cap de setmana, Móra d’Ebre esdevé l’epicentre de les lletres catalanes. Un es troba amb molts amics, com Baltasar Casanova, i coneguts, sempre amb afecte i cordialitat.
Valoro moltíssim l’esforç d’organització que representa una activitat com aquesta, la qualitat indiscutible de les propostes i la inquietud que els porta a incorporar innovacions i canvis.

Ha estat un plaer participar enguany a la fira com a quellegista. Tant de bo es puga repetir en edicions successives.


lunes, 23 de mayo de 2016

K&O. POEMES KAOISTES

http://www.edicionesbabilonia.com/index.php?section=gallery&libro=13

No va ser una ressenya elogiosa la de Màrius Serra:
http://enigmisticamarius.blogspot.com.es/2003_07_01_archive.html

Es va publicar amb gairebé 20 anys de retard. Potser algun dia seran pura modernitat. Per a mi, el que compta d'este llibre és el bé que m'ho vaig passar fent-lo, el que vaig aprendre, i les persones que m'ha ajudat a conèixer.


domingo, 6 de julio de 2014

Per al 279è joc literari de Jesús M. Tibau



ÀNGELS, DANI, SUSANA I VANESA


Dani, tens la sort de ser volgut
per tres princeses.
O ets tu qui vols
a les tres princeses?


Les tres alhora,
o en rigorós orde alfabètic?


Avui en dia, Dani,
veus que m’inclino pensar
que has estat tu qui ha fet la proposta,
expressar estes coses a les parets
dels altres és un tant cavernícola.
Tens un preciós mur al teu Face
o al d’una identitat fictícia
per a posar estes coses
que sols a elles i a tu
haurien d’interessar.


Dani, Dani,
no embrutis les parets
ni amb els teus desitjos
ni amb les teues mentides.


Dani, Dani,
un cop respectes això
et desitjo sort amb Àngels,
Susana i Vanesa,
les combinacions o permutacions
que pugueu fer no ens interessen.

domingo, 16 de febrero de 2014

PAISATGE I INTERPRETACIÓ DE L’OLIVERA MIL·LENÀRIA

 Prompte farà sis anys de la creació d'este poema (suma de veus) que em va premiar la Mancomunitat de la Taula del Sénia.

PAISATGE I INTERPRETACIÓ DE LOLIVERA MIL·LENÀRIA



                               Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara;
tu sobre el blau penyal romandràs viva.
Josep Lluís pons i gallarza

No los levantó la nada
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.
Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.
Miguel Hernández



El verd de lolivera
s’escau amb l’aridesa
del terreny i la força
de la llum de la qual la mar
és espill i espingarda.
I els pintors saben buscar
la gràcia de la llum
entre les ombres
de les branques, les fulles
i les construccions de pedra seca.
Pilar Armengol, Ferran Arasa,
Robert Escoda, César Estrany,
Frederic Mauri, Narcís Galià,
Joan Josep Carbó, Justino Ruiz,
Francesc Saura, Josep Benet Espuny,
Albert Fabà, Agustí Redon.

Si un no ha estat
en la cadena de mans
que han cuidat una olivera
a penes pot parlar d’ella
més que de com una creació
que es contempla,
com d’una escultura
que un vol creure filla del temps,
de les pluges, dels vents,
de les mans que lleven els mamantons,
els ulls que trien les branques
que han de créixer
per a millorar el fruit
i facilitar-ne la collita.

La terra llaurada i l’alambor,
l’adob i el combat contra els paràsits,
la borrassa i els pals i les ungles
i els sacs d’arpillera,
formen part del ritual
que busca el líquid daurat,
concentració del sabor de la terra.

I per a combatre el cansament
i el fred, les camarades,
polifonia de veus
integrada pels picarols
de les plegadores,
les veuotes dels escarradors,
les veus dolces dels xiquets
cantaven formant duos,
tercets, contrapunts i polifonies:

Aquí estic dalt de la rama,
dalt de la rama més alta.
Si collint, collint, caïa,
ai!, que sant Antoni em valga. [1]

Cullint aulivetes fargues,
aquí dalt de tot m’estic.
Fasse rogatives, mare,
perque no caigue son fill.[2]

La vida de les aulives,
es molt facil de contâ,
a dinâ minjes pa i figues
i a sopâ figues i pa.[3]

Les plegadores d’aulives
diuen que no beuen vi,
i davall de l’aulivera
lo tenen en un topí.[4]

Lo que sigues xicoteta,
no’m privarà que t’estime;
de l’aulireva menuda,
milló’s cullen les aulives.[5]

Lolivera -com tota cosa
que depassa la modesta
edat que vivim les persones-
esdevé símbol i testimoni
dels temps passats.
Potser la pau és una branca d’olivera
que porta el bec d’un colom?
Potser una Dafne que fugint d’Apol·lo
en comptes de en llorer
es transforma en olivera?

Llum amb asproreta
després de la mestralada
o el vent de dalt.

La tardor va preparant un nou
escenari en el qual el fruit
ja ha avançat des d’aquella
mostra que l’arbre va fer en primavera.

Les raïls esteses
i a flor de terra,
els troncs recaragolats,
les branques vinclades
per a oferir els fruits.
l’abast de la mà,
esparses sobre la borrassa
en els dies gelats les olives
esperen els còvens.

Les olives se’n van al trull
a fer-se oli i vida.
La plana, la montanya, la garriga.
La farga i la morruda,
el timó, l’all i la saborija.

Premsa de giny,
en setze hores
nou sacs de sis barcelles.
Rodets girant sobre base pètria,
pasta d’oliva als cofins.
Xifres que són temps i vida!

Premsa de barra,
en setze hores
nou sacs de sis dobles.
Cinc dobles d’olives
un cànter d’oli.
Xifres que són temps i vida!

Premsa hidràulica,
en vint-i-quatre hores
sis-cents dobles.
Xifres que són temps i vida!

Línia contínua,
seixanta mil quilos
l’any.
Xifres que són temps i vida!

Una persona arreplegava
a mà, o amb ungles de llauna,
entre quatre i cinc dobles
al dia.
Xifres que són temps i vida!

Amb les màquines amb rodets
amb claus d’acer
una persona arreplegava
entre quaranta i cinquanta dobles
al dia.
Xifres que són temps i vida!

Les olives se’n van al trull
a fer-se oli i vida.
La plana, la montanya, la garriga.
La farga i la morruda,
el timó, l’all i la saborija.

Olivera, arbre productiu i vital,
bonic i útil.
Olis gustosos i aromàtics,
afruitats i verds,
límpids, transparents,
sense vels ni terboleses,
amb sabor de cada terra.

Olivera, amb la empremta
de les coses perdurables.
Oliveres del Sénia
retrat de la història
de les nostres terres,
llegat, herència
que hem de preservar.
Oliveres del Sénia,
refugi d’animalets, hàbitat.
Amb la companyia
dels arbres de màrgens:
figueres, mangraners,
serveres i ginjolers.

Olivera,
tresor que hem de compartir,
que no hem de deixar en erm
ni fer víctima de la cobdícia
ni de l’especulació.
Hem de saber resistir
com els Puchol de la Jana,
com els Porta-Ferré, de la Farga de l’Arion,
com els que, calladament,
mantenen, amb grans esforços,
les seues finques.

Olivera, tresor que hem de valorar
i de defensar entre tots.

Oliveres del Sénia,
patrimoni, herència, distinció.





[1]Moreira, Joan, Del folklore tortosí, (Primera part), Ed. Centre de Lectura de les Terres de l’Ebre, Biblioteca Ebrenca, Tortosa 1998, [transcripció literal del facsímil de l’edició de l’any 1934], pàg. 21
[2] Ídem., pàg. 22
[3] Ídem., pàg. 28
[4] Ídem., pàg. 30
[5] Ídem., pàg. 189

sábado, 5 de enero de 2013

IMPRONTA




A Francisco Peralto y Francisco Pino
A Antonio López, in memoriam



Sé que la impronta que deja mi mano
en este papel será, a pesar de su fragilidad,
más duradera que mis pensamientos.

Sé que si este papel va a amorosas manos
durará más que mis escasas primaveras.
Sé que las manos se mutan con sus trabajos
y sus heridas.
Sé, también, que las manos se ennoblecen
cuando encuentran a otras cálidas, firmes,
decididas, suavemente amables.
Sé que las manos pueden ser fácilmente
dos palomas.
Sé, también, que las manos pueden ser brutales.

He educado a mis manos más para la caricia
que para el golpe.
He querido que se condujeran
por vías nobles y hermosas.

Mano hermosa en su vuelo fue mi voz,
espeso fuego palpitó en mi corazón
por latir tan deprisa.
La longevidad es para corazones lentos.

Tú, cuyos ojos están ante esta impronta,
considera que mis manos fueron parte
del vuelo de mis pensamientos,
que ya no existen, que no oyes
sino en la pálida voz de esta tinta
que va degradando el tiempo.



Alcanar, 3 de enero de 2013


Tomàs Camacho Molina

domingo, 25 de marzo de 2012

Al programa Lletres ebrenques es parla de la III Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

Lletres Ebrenques

Tomàs Camacho, agent cultural. - 23-03-12. (23/03/2012)

Tomàs Camacho, agent cultural. - 23-03-12.Aquesta setmana a ''Lletres Ebrenques'' tenim com a convidat a Aquesta setmana a Lletres Ebrenques tenim com a convidat a Tomàs Camacho, incansable agent cultural arreu del territori. Està tirant endavant nombroses publicacions literàries i periodístiques. Tomàs Camacho resideix a Alcanar. Ha estat guardonat amb nombrosos premis de poesia i és autor d'obres com Ikebanes d'aire. Camacho és un dels col·laboradors de la Setmana Cultural de l'Institut Sòl del Riu d'Alcanar i de la Mostra de poesia d'Alcanar.



Podeu escoltar i descarregar l'entrevista. Una entrevista molt ben portada per Emigdi i no massa ben portada per mi. Estava al mig del carrer, esperant la sortida dels xiquets d'escola. No havia dinat perquè havíem tingut Junta d'Avaluació. Estava pendent de la concentració contra les retallades que s'havia de fer a les 18 h. a la plaça de l'ajuntament d'Alcanar. Tot i que això no justifica la molta repetició de l'adjectiu extraordinari.
http://www.antenacaro.cat/audios_antenacaro.php?id=1595
Sigueu indulgents!

lunes, 3 de octubre de 2011

EN PARAULES DE BENEDETTI: LA GENT QUE M'AGRADA

Mario Benedetti
LA GENTE QUE ME GUSTA

Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace. La gente que cultiva sus sueños hasta que esos sueños se apoderan de su propia realidad.

Me gusta la gente con capacidad para asumir las consecuencias de sus acciones, la gente que arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien se permite, huir de los consejos sensatos dejando las soluciones en manos de la Vida.

Me gusta la gente que es justa con su gente y consigo misma, la gente que agradece el nuevo día, las cosas buenas que existen en su vida, que vive cada hora con buen ánimo dando lo mejor de sí, agradecido de estar vivo, de poder regalar sonrisas, de ofrecer sus manos y ayudar generosamente sin esperar nada a cambio.

Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente, pero sin lastimarme ni herirme. La gente que tiene tacto. Me gusta la gente que posee sentido de la justicia. A éstos los llamo mis amigos.

Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría y la predica. La gente que mediante bromas nos enseña a concebir la vida con humor. La gente que nunca deja de ser aniñada. Me gusta la gente que con su energía contagia.

Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos razonables a las decisiones de cualquiera. Me gusta la gente fiel y persistente, que no desfallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata.

Me gusta la gente de criterio, la que no se avergüenza en reconocer que se equivocó o que no sabe algo. La gente que, al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos. La gente que lucha contra adversidades. Me gusta la gente que busca soluciones.

Me gusta la gente que piensa y medita internamente. La gente que valora a sus semejantes no por un estereotipo social ni como lucen. La gente que no juzga ni deja que otros juzguen. Me gusta la gente que tiene personalidad.

Me gusta la gente capaz de entender que el mayor error del ser humano es intentar sacarse de la cabeza aquello que no sale del corazón.
La sensibilidad, el coraje, la solidaridad, la bondad, el respeto, la tranquilidad, los valores, la alegría, la humildad, la fe, la felicidad, el tacto, la confianza, la esperanza, el agradecimiento, la sabiduria, los sueños, la humildad, el arrepentimiento, y el amor para los demás y propio son cosas fundamentales para llamarse GENTE.

Con gente como esa, me comprometo para lo que sea por el resto de mi vida, ya que por tenerlos junto a mi me doy por bien retribuido. GRACIAS POR SER DE ESA GENTE.

Imposible ganar sin saber perder. Imposible andar sin saber caer. Imposible acertar sin saber errar. Imposible vivir sin saber revivir. La gloria no consiste en no caer nunca, si no más bien en levantarse todas las veces que sea necesario. Y ESO ES ALGO QUE MUY POCA GENTE TIENE EL PRIVILEGIO DE PODER EXPERIMENTAR. Bienaventurados aquellos que ya consiguieron recibir con la misma naturalidad el ganar o el perder, el acierto y el error, el triunfo y la derrota...

***********
Fins aquí Benedetti,apòcrif o no. La qüestió és que el meu amic Chacón deia que a Andalusia a les escarabitxes els diuen "gente". Bé, Chacón deia coses molt divertides "e outras non".