domingo, 25 de marzo de 2007
Antonio Gamoneda
En las iglesias y en las clínicas
vi columnas de luz y uñas de acero
y resistí asido a las manos de mi madre.
Ahora
aparto crespones y cánulas hipodérmicas:
busco las manos de mi madre
en los armarios llenos de sombra.
Antonio Gamoneda, Arden las pérdidas
Un poema al calaix
Algun dia tots serem òrfens
i serem tristos, lliures i indefensos.
Tristos perquè
no podrem entregar el nostre amor
més que a la memòria
de les seues absències.
Lliures perquè
sabrem que els nostres actes
no provocaran dolors immerescuts.
Indefensos perquè
ningú ens vetlarà de nit
quan ens assalte la temor
dels moments foscos.
Algun dia tots serem òrfens,
inclús de nosaltres mateixos.
Aquest coneixement
ens ha d'agermanar.
14.2.2006 (5:55 a. m.)
i serem tristos, lliures i indefensos.
Tristos perquè
no podrem entregar el nostre amor
més que a la memòria
de les seues absències.
Lliures perquè
sabrem que els nostres actes
no provocaran dolors immerescuts.
Indefensos perquè
ningú ens vetlarà de nit
quan ens assalte la temor
dels moments foscos.
Algun dia tots serem òrfens,
inclús de nosaltres mateixos.
Aquest coneixement
ens ha d'agermanar.
14.2.2006 (5:55 a. m.)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)